Cúbit

“Cúbit” és un text teatral de Josep Maria Miró que va escriure expressament per la cia La Ruta 40. Es va estrenar fa un parell d’anys a la sala La Planeta dins el Temporada Alta, i es va poder veure poc després al Teatre de l’Aurora d’Igualada, que és on la vaig veure per primera vegada.

Una fotografia. Uns protagonistes. Una visió diferent davant un mateix fet.

El propi Josep Maria Miró n’és el responsable de la direcció.

Pel que fa a la interpretació, molt bona en general i una extraordinària Anna Azcona en particular.

El disseny de l’espai escènic de la Xesca Salvà és en sí una metàfora del mateix text i de la mateixa família: “des de dins es pot veure fora però, en canvi, des de fora no es pot veure aquí dins”. Una casa. Dos espais escènics, l’interior de la casa i el jardí. Cara i creu. Dins i fora. El que es veu i el que som en realitat. El que es diu a la cara i el que es diu pel darrera. Opinions contradictòries.

El disseny de llums d’August Viladomat és una de les parts més important dins la posada en escena. Foscor i llum per marcar les diferents fragmentacions escèniques, i per presentar escenes paral·leles en dos plans diferents.

Diàlegs afilats i plens d’ironia.

Misteri i girs argumentals sobtats.

 “Cúbit” és una obra que ens parla sobre la construcció i la desconstrucció de la memòria, de com cadascun de nosaltres crea el seu relat a partir dels seus propis records. No es tracta de veritats o mentides, sinó que cada personatge recorda o l’interpreta un fet de manera diferent. Cadascun d’ell  creu tenir la raó per que creu en la seva veritat.

No us heu trobat mai davant vostre a dues persones explicant una versió dels mateixos fets de manera diferent?  Una mateixa realitat i dues maneres de veure-la.

“Cúbit” és una barreja de mals entesos, remordiments, enveges, mentides i suposicions. És el què recordem o creiem recordar. És allò que obviem o no volem recordar. És deformar inconscient o de manera conscient el relat per acomodar-lo a la nostra conveniència. Falta de comunicació?, problemes no resolts? diferent percepció de la realitat?,...

Josep Maria Miró explora la distància que existeix entre el relat oficial i la realitat, i ens far reflexionar sobre el concepte de la veritat , de la mateixa manera que ja ho va fer en “El principi d’Arquímedes”, una de les seves obres amb més recorregut internacional.

 

Hi ha qui es queixa que es facin reposicions d’obres de teatre que ja s’han vist; jo en penso tot el contrari. Per un costat crec que és una bona oportunitat de veure una obra que en el seu dia, per x qüestions, no s’hi va anar, i per un altre si us va agradar, poder tornar a gaudir-ne de nou, com és en el meu cas . El que no he entès mai és perquè ningú s’estranya si veiem una pel·lícula un munt de vegades,  i tot el contrari quan es tracta d’una obra de teatre? Així que tan si l’heu vist com no, us recomano que hi aneu.

Un últim consell, per acabar d’arrodonir l’experiència, llegiu-vos també el text. Això sí,en aquests cas us recomano que el llegiu després de veure l’obra. Saber tot el que passa per endavant ens fa perdre aquella part de misteri i intriga que tant m’agrada de les obres d’en Josep Maria Miró.

Probablement, el més interessant de la companyia La Ruta 40 és que no està vinculada a un dramaturg o director amb un segell concret, sinó que es tracta, més aviat, d’un equip artístic amb un criteri, filosofia i interessos comuns que agafen diferents formes escèniques depenent del projecte. En aquest cas, han sumat forces amb Josep Maria Miró per confeccionar un interessant exercici sobre la memòria individual i familiar. Amb una barreja de drama i thriller, habitual en el teatre de Miró, Cúbit creix a foc lent, des d’una calma inquietant que amaga una violència subtilment present en tot moment. No es tracta exactament d’un joc de veritats i mentides sinó, més bé, un diagrama sobre les interpretacions dels fets, on la tensió entre els personatges suposa un paper clau per mantenir l’interès i fer esclatar el conflicte en el moment precís. La complicitat del repartiment és esplèndida i això ajuda a sentir a un grup d’intèrprets connectats entre ells, malgrat la fredor o la distància dels seus personatges. Com a part de la proposta, també queden alguns interrogants en l’aire que, en certa manera, formen part de l’ambigüitat de la mateixa història i, per tant, es pot considerar tant un mèrit com un defecte, segons el tipus d’espectador que observi. En qualsevol cas, estem davant d’un espectacle sòlid, vibrant i ben executat que, amb no gaires mitjans, aconsegueix captivar i crear un univers molt ric en matisos.

Dos fills tornen a la casa familiar on viu la mare. Per a la seva sorpresa i shock hi troben un jove, vell conegut, instal·lat allà per a ajudar la mare en un projecte editorial. Es nota la tensió i es mastega el conflicte des del primer moment. Els tres joves es busquen, es troben, es defugen... per fets o records del passat.
És una obra d’una gran violència, no pel que veiem o es diu sinó perquè allò és un polvorí i tots estan a punt d’encendre la metxa. I tots saben que el mínim gest, una mala resposta, encetarà una batalla que reobrirà ferides aparentment cicatritzades, on es qüestionarà la veritat oficial de les seves vides. I tot i així, no deixen de reptar-se.

El passat sempre ens atrapa. Però quin passat truca a la porta? Recordem el que ens han dit que va passar? El que hem volgut creure que va succeir? Ens en podem refiar dels nostres records? Tema fascinant: la memòria creativa, la desubicada, la implantada... Al cap i a la fi, som el resultat dels records. Actuem, sentim, pensem sobre la base de tota la nostra trajectòria. Si ens eliminen un record, seríem els mateixos? I si ens el canvien? I què passa quan descobrim que aquell fet que ens va marcar, no va passar ben bé com crèiem? Quines "mentides" basades en records inexactes acceptem per facilitar la convivència?
A aquest gran text de Pau Miró l’acompanya una molt creativa escenografia que ens permet veure el que passa a dins i fora de la casa en moments simultanis. Així, escoltem una conversa i la dels qui se la miren de lluny i dedueixen de què parlen aquells. I aquesta intuïció passa a ser la seva veritat, i s’actua en conseqüència. Fascinant.

I com sempre amb La Ruta 40, grans interpretacions de l'Alberto Díaz, Sergi Torrecilla i Albert Prat, en aquesta ocasió amb una magnífica Anna Azcona, tots ells transmeten la por, la tensió latent, les seves dues cares i el mal que poden fer.

Dos fills van a veure la mare quasi d'imprevist. L'un hi va poc, l'altre mai. Ella, una intel·lectual, viu sola classificant documents de la fundació que van crear amb el seu marit i un company ara també mort. Sola? Doncs no, resulta que ara l'ajuda el fill del company fundador, amb el que al final van tenir moltes diferències. La tensió es palpa des del primer moment i els desacords afloren amb certa brutalitat. A més el fill ajudant era company d'escola d'ells. Què va passar entre els fundadors? I com és que ara ha llogat el fill de l'altra per ajudar-la?

 

 

Crítica completa » http://bit.ly/2lfcuH0

CÚBIT va ser estrenada el 30 de setembre de 2016 a la Sala la Planeta, dins del Festival Temporada Alta i és una creació de la companyia "La Ruta 40", companyia fundada l'any 2011 a Barcelona per Alberto Díaz, Albert Prat i Sergi Torrecilla.

Escrita i dirigida per Josep Maria Miró ens explica la història de dos germans que visiten la casa familiar on viu la seva mare, Paula, vídua. Anna Azcona ens ha ofert una interpretació magnifica, una actriu que seguim i que ens agrada molt per la seva varietat de registres i la seva marcada personalitat.

El fill gran es Lluc (David Menéndez), treballa en el món del periodisme i les arts gràfiques i viu en parella. No acostuma a visitar la mare.

El fill petit és en Bernat (excel·lent Sergi Torrecilla) que està fent un màster en algun lloc de l'estranger, ell visita més assíduament la mare.

En tornar a casa descobreixen que la mare ha contractat a un jove, l'Oriol (Alberto Díaz), per ajudar-la a escriure un llibre commemoratiu de la fundació que la família va crear 25 anys enrere. Els dos germans viuen amb recel i perplexitat que la Paula hagi escollit com ajudant el fill d'algú amb qui els pares, segons ells recorden, van acabar trencant i que sobretot l'hagi acollit a la casa familiar.

Però, que hi ha de veritat o mentida en els records ? Com pot marcar la convivència avui un relat del passat? Fins a quin punt és veraç un relat oficial ? Què es perd per sempre en el camí de fer-lo?

Un text que ens parla de la construcció i la destrucció de la memòria. Un joc amb el concepte de la “veritat” que es pot modificar en funció del personatge que l’observa.

Una posada en escena que ens mostra clarament la cara i la creu de les escenes, el que diuen els personatges cara a cara i el que diuen quan parlen a l’esquena.

A l'escenari, dos espais, l'interior de la casa i el jardí, separats per un vidre. Des de dins es veu el que passa a l'exterior però no al revès. Els personatges actuen de forma diferent dins i fora, la seva perspectiva dels fets és diferent.

La manipulació, la mentida, la culpa, la rancúnia, ... i la necessitat de tirar endavant. Una barreja perfecta. El text presenta un caire d'intriga que encara el fa més atraient.

Si voleu llegir la nostra valoració original sencera, només heu de clicar AQUÍ