Dagoll Dagom: Maremar - Teatre Barcelona

Descripció
Fitxa artística
Fotos i vídeos
Opinions
Articles

Espectacle guanyador de dos Premis Teatre Barcelona (2018-19) en les categories de Millor Musical i Millor actriu de musical per Elena Tarrats.
Dagoll Dagom presenta Maremar, un nou espectacle musical amb música i lletres inspirades en les cançons de Lluis Llach, basat en Pèricles, el príncep de Tir, de William Shakespeare.
Maremar és la història d’un pare, una mare i una filla que lluiten per a retrobar-se, una de tantes històries en que la crueltat de la guerra fa separar famílies. Una metàfora sobre la vida, explicada amb un viatge a través del mar.

Sinopsi

Maremar és la història de Pèricles, un jove príncep que, fugint d’un cruel dictador, recórre la Mediterrània. Durant les seves aventures, s’enamorarà de la filla del rei de Pentàpolis, Thaïsa, amb qui tindran una filla. Però durant el seu retorn a Tir, una tempesta fa naufragar la seva embarcació, i la família quedarà separada.

Durada:
100 minuts

Idioma:
Català

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 28

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Roser Garcia Guasch
Teatre Barcelona

Shakespeare-Dagoll-Dagom-Llach: Una gran combinació

Me la vaig deixar perdre la primera vegada coneixent que era una de les grans de la temporada. Shakespeare + Dagoll Dagom + Llach són per separat grans feres del teatre però no em podia ni imaginar la grandesa de la combinació.

Shakespeare publica a partir del 1600 les grans tragèdies: Hamlet, Otelo, Macbeth però a partir de 1608 canvia de registre i entra de ple en el gènere de la tragicomèdia sovint amb un final feliç com passa a “Pèricles, Príncep de Tir” o en la seva darrera peça “La tempesta” amb la qual va posar fi a la seva trajectòria teatral.

De Dagoll Dagom ja no ens sorprèn res. Des d’aquella “Antaviana” fins a “Maremar” no han parat de millorar el seu gust estètic, la seva capacitat de fer bon teatre musical i d’escollir el millor entre actors/actrius, cantants, ballarins/ ballarines, músics, escenògrafs/es, dissenyadors/es de so i il·luminació. Tot ho cuiden fins l’últim detall. La gran sorpresa de Maremar ha estat la direcció coreogràfica a càrrec d’Ariadna Peya que ja s’ha arrelat al teatre musical català donant-se a conèixer a partir de les Impuxibles. Dagoll Dagom continua fent teatre en català i amb un constant i creixent compromís amb la cultura catalana.

No es pot dir que no coneixíem a Lluís Llach. Vam viure l’abril del 75 i vam escoltar les seves cançons i les vam cantar a casa i en recitals grans i no dubtaven de la seva qualitat literària però vaig redescobrir a Llach en una peça intimista que van fer a la Badabadoc teatre amb el títol de “Llach poeta”, un recital poètic amb la veu tan radiofònica i expressiva de Joan Berlanga i la música al piano d’Albert Flores. Esperem que repeteixin. A Maremar, no hi són totes les cançons (Viatge a Ítaca ?), ni senceres, ni les més conegudes però el fil conductor dels seus temes donen a l’obra una emoció indescriptible. Les adaptacions de les cançons de Llach d'Andreu Gallén són polifòniques, ben cantades i barrejades amb una deliciosa interpretació coreogràfica.

En aquesta nova temporada han entrat a escena Helena Gispert, Júlia Jové i Albert Triola, tots tres amb esplèndida interpretació i veu. Els desitgem molta sort a tota la companyia.

És un espectacle complet. Jo no me’l perdria.

17/11/2019
Montse Sendra
Teatre Barcelona

Primer fou la paraula

El teatre despullat. Normalment, quan comprem entrades per anar a veure un musical, ens imaginem una orquestra, ballarins, música i potser fins i tot lluentons i purpurina. Grans muntatges amb quaranta persones a l’escenari, que ens fan quedar embadalits únicament amb l’espectacularitat de la posada en escena. No és el cas de Maremar, l’última creació de Dagoll Dagom. Si la tendència, en general, és precisament a abusar dels efectes especials (posa-hi més llum, més fum, més potència de so, més vestuari...), aquí tornem al teatre clàssic: únicament amb text, cos i veu. L’escenografia: un gran llençol penjat del sostre. L’orquestra: algun dels actors que toca la percussió o el violoncel, però la majoria de cançons són a cappella.

El talent pur. La combinació del text triat (adaptat de l’obra Pèricles, Príncep de Tir de Shakespeare), la música (creada i adaptada per David Gallén a partir de diverses cançons de Lluís Llach) i la dansa (creada per Ariadna Peya, autora també de la coreografia d’El despertar de la primavera) construeixen un producte d’una modernitat que sembla que hagi estat escrit avui en dia. La trama de la història connecta amb el drama actual dels refugiats que viatgen (i moren) pel mar Mediterrani, així com els drames en que hem vist darrerament a les fronteres dels Estats Units amb les separacions forçoses de pares i fills immigrants.

Una veu d’àngel. Tota la companyia canta de meravella (i té molt de mèrit perquè el fet que no hi hagi orquestra faria que la més mínima nota desafinada se sentís), però cal destacar la veu i la finor d’Elena Tarrats, especialment emocionant en l’inici de la delicada Corrandes d’exili.

Tornar a l’essència del teatre. Si són dels que busquen un musical típic i tòpic, tenen actualment diverses propostes en escena que de ben segur que no els defraudaran. Ara bé, els recomano que arrisquin i donin una oportunitat a Maremar. No hi trobaran plomes ni purpurina, però descobriran una nova dimensió en el teatre musical. No calen distraccions: vagin, mirin i escoltin. Donem les gràcies des d’aquí a Dagoll Dagom per haver tingut la valentia de aquest espectacle i agafar aquesta direcció artística, perquè és així com el teatre català avança cap al futur: mirant el passat i reinterpretant-lo de manera magistral.

24/11/2018
Magui Alba
Teatre Barcelona

El mar a través dels sentits

Dagoll Dagom és una companyia amb molta fama, merescuda, per la qualitat dels seus espectacles, Maremar té el seu segell i és increïblement bonic.

Comença amb un ritme i intensitat menor, plantejant diferents escenes de la història de Pèricles, però al llarg que avança l'obra va pujant fins a acabar en una cúspide preciosa on surts de la sala realment remogut pel que acabes de veure, i això és la bellesa del teatre.

Un musical molt bonic, amb pràcticament totes les cançons a capela o acompanyades de percussió, amb unes harmonies palpitants, unides a una coreografia impressionant al ritme d'aquesta percussió i d'un violoncel tocat per un dels actors és el que dota a aquest muntatge d'espectacularitat en sentir la força del mar, o la dura lluita de les persones amb els moviments dels actors.

A través de la història del príncep Pèricles i la seva filla Marina, de Shakespeare, s'endinsen en el drama actual dels refugiats, derivant una emotiva unió d'ambdues històries. Resulta espectacular i escruixidor veure aquesta connexió entre un relat clàssic escrit tants anys enrere amb l'actualitat, amb la situació en la qual es troben milions de persones avui arreu del món.

La bellesa de sentir-se remogut i impressionat per un espectacle és la grandesa i el poder de les arts escèniques, i la reflexió després de viure Maremar està garantida. "A un lloc tan bonic com el mar, només hi haurien de passar coses boniques"

10/11/2018
Andreu Rami
Teatre Barcelona

Pura mediterrània

L'adaptació que Dagoll Dagom ha fet de Pèricles, Príncep de Tir és pura mediterrània. Els versos shakespirians, que narren la dramàtica succesió d'aventures que porten un príncep llegendari a rebotar per tots els racons del Mar Mediterrani, encaixen a la perfecció amb una selecció de cançons de Lluís Llach, que la companyia canta a capella amb uns arranjaments preciosos d'Andreu Gallén. Les percusions i ritmes tradicionals amb què acompanyen la veu es fusionen amb les complexes coreografies dissenyades per Ariadna Peya, i tot plegat genera moments de gran bellesa. De fet, trobo que la major virtut de l'especlacle és fer-te empassar un dels textos menys coneguts de Shakespeare com un veritable festival estètic.

Mereixen també una menció les interpretacions, en especial la Mercè Martínez, i l'adaptació de Jofre Borràs, qui ha retallat el text original per fer-lo més dinàmic i per connectar la crueltat que narra el clàssic amb la realitat que pateixen avui en dia molts ciutadans de la Mediterrània. Així són els temes clàssics universals: inalterables pel temps, per desgràcia.

Agradarà a grans i joves, fans de Lluís Llach o desconeixedors dels seus versos.

24/09/2018
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Un Shakespeare amb música de Lluís Llach

Fa cosa d’un mes vaig poder assistir a un passi de “Maremar”, el nou musical de Dagoll Dagom, al Teatre La Sala de Rubí. Fotògrafs, enregistradors de vídeo , l’Anna Rosa Cisquella, en Joan Lluís Bozzo i Jofre Borràs (director i ajudant de direcció), els tècnics de so i il.luminació. L’Ariadna Peya (direcció coreogràfica i de moviment), marcant els tempos i moviments dels actors.

La sorpresa va ser majúscula, aquest musical prometia. Com no volia esperar-me fins el dia de l’estrena, que serà d’aquí poc al Teatre Poliorama , vaig comprar entrades per la prèvia que es feia al mateix Teatre La Sala.

Només us diré que el teatre era ple de gom a gom. Entrades exhaurides !!!

Si l'assaig va ser brutal. que us haig de dir del muntatge acabat...Pell de gallina, emoció. Només us diré que al final vam acabar tot el públic dempeus aplaudint durant força estona.

“Maremar” és una adaptació en format musical a partir de la traducció de Salvador Oliva d’una de les obres menys conegudes de W.Shakespeare, “Pèricles, príncep de Tiro”

La història de “Pèricles, príncep de Tiro” és una gran metàfora sobre la vida. Una història de pèrdues, d’esperança i retrobament.

Tot està cuidat al detall: la posada en escena, el vestuari, les coreografies, les cançons,... És un espectacle que requereix d’una elevada exigència musical, coreogràfica i teatral. Des del meu punt de vista les coreografies, el moviment i els quadres, juntament amb les cançons a cappella, són el que enriqueix aquest muntatge.

La companyia estarà formada per 9 joves actors i actrius. Tots canten i ballen. Tots interpreten a més d’un personatge tret d’en Roger Casamajor (Péricles). Mercè Martínez (Diana i Alcavota), Marc Pujol (Cleon, Simonides, Mariner i Pirata), Anna Castells (Filla de Antíoc, Licórida, Dama, Pescadora, Cortesana, Noble i Pirata), Aina Sánchez (Thaïsa i Dionisa), Marc Soler (Thaliard, Lisímac, Noble, Pescador, Cortesà i Criat), Elena Tarrats (Nena i Marina), Marc Vilajuan ( Helicá, Cerimon, Arlot i Cortesà)i Cisco Cruz (Antíoc, Leoní, Pándar, Senescal, Noble, Pescador, Mariner i Caballer).

L’Andreu Gallén (director musical), ha fet una feina extraordinària adaptant i creant la música d’aquest musical, inspirant-se en les cançons i melodies de Lluís Llach. Cançons que molts de vosaltres de seguida reconeixereu, amb la particularitat que són interpretades a cappella pels propis actors sense orquestra ni acompanyament (només hi ha percussió en algun dels temes, i els toquen els mateixos actors). Us ben asseguro que en més d’una cançó us emocionareu, tant per les lletres, com per el nivell vocal de tots els intèrprets, sobretot pel que fa a les veus femenines. “Corrandes d’exili” , ”Un núvol blanc”, “Cant de l’enyor”, “Madame (Ningú sabia el seu nom)”,” I si canto trist”, “Maremar”, “Cançó a Mahalta”, “Abril 74” ...són alguns dels títols dels dotze temes que podreu escoltar al llarg del musical. BRUTAL !!!

Són moltes les raons que porten a la gent a migrar: les guerres, la persecució, les violacions de drets humans, la desigualtat, la pobresa o el canvi climàtic. “Maremar” és un homenatge a totes aquelles persones que fugen del seu país d’origen, arriscant la seva vida en busca d’un lloc segur i un futur millor. “Maremar” parla del drama dels refugiats i exiliats. “Maremar” és esperança, força, poesia i emoció. Vida i mort.

18/09/2018
Jordi Bosch Argelich
Teatre Barcelona

L’actualitat d’un drama clàssic

Un viatge dramàtic i desolador, entre naufragis, trencaments i misèries humanes és la via per on s’expressa la penosa situació d’un grup refugiats que, un cop abocats al mar en miserioses pasteres, després de deixar-ho tot, tenen la mal dita fortuna d’arribar a una platja on, de fet, ningú no els vol. Ningú no se’n pot fer el càrrec del sentiment que això provoca en qui ho pateix. De ser-ho tot, de ser feliç, a veure com t’arrabassen tot allò pel que tant has lluitat i has de fugir. Fugir com a gest de lluita, perquè a casa només hi ha mort. I arribar, si s’hi arriba, on tothom et mira malament, on tot és tancat, on no ets ni seràs mai benvingut.

L’espectacle de Dagoll Dagom, que utilitza l’obra de Shakespeare Pericles, Príncep de Tir com a eix, planteja aquest drama tan fastigosament actual a través d’una posada en escena vigorosa, senzilla però alhora clara, i ben coordinada. Les coreografies, el moviment d’actrius i actors, i la seva esplèndida veu en la interpretació de cada peça són remarcables. Arriben endins i, especialment quan Lluís Llach desenterra el nostre particular imaginari musical, emocionen (si més no, parlo per mi). Potser alguna cançó concreta, que tots hem lligat a un sentiment personal, a un moment concret i a un espai de la nostra motxilla, et desenganxa de l’obra per retrobar-te amb aquell instant perdut, amb aquell record. Pesen massa, aquestes cançons, per acompanyar sense aixafar una escena que hauria de mantenir l’atenció. L’escenografia, en la que hi és protagonista una enorme peça de roba que esdevé pantalla i cortina en cada quadre, és original i ajuda a situar el context de forma dinàmica. Visualment, genial.

Ara bé, durant l’obra, no m’he pogut desempallegar d’una horrible sensació. Sé que potser és injusta, i té només el pes d’una sensació, perquè he gaudit l’espectacle moltíssim, m’hi he deixat els palmells, aplaudint, i he acabat dret, picant de mans, com la majoria. Si bé el nivell de la Júlia Jové, l’Albert Triola i, especialment pel meu gust (en soc incondicional), la Mercè Martínez és excels, i si bé la capacitat dels membres del repartiment d’expressar-se a través de la dansa, potent i captivadora, i la veu ratlla també l’excel·lència, es mostren uns defectes en la dicció d’alguns actors que sorprenen força, i, en algun cas, fins i tot es veu limitat el domini de la interpretació, en certa forma impostada i mancada de matisos. Sense el ball i cant, certa incomoditat. Suposo que no es pot voler tot.

En resum, un plaer poètic i emocionant. Una oportunitat més per recordar que ningú no tria on neix, que aquest atzar ens hauria de fer rebaixar el to altiu i condescendent amb el que tractem qui pateix, i que el món, en definitiva, ens pertany a tots i no és de ningú. Si no ho entenem, potser algun dia les anades i vingudes de les marees ens duran a nosaltres mateixos, perduts, enmig del mar. I aleshores demanarem ajuda, reclamarem la justícia que ara neguem. No podem fer veure que això no va amb nosaltres. Ja n’hi ha prou.

20/11/2019
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Un commovedor conjunt d’encerts

Resulta evident que, després de l’ostentosa i fallida Scaramouche, la veterana companyia Dagoll Dagom necessitava fer un tomb de timó. Afortunadament, l’experiència sembla haver-los dotat de bons reflexos perquè la necessària renovació del grup ha arribat, amb Maremar, de la manera més ràpida i efectiva. L’espectacle és un preciós musical creat a partir de les cançons de Lluís Llach (arranjades amb gran destresa per Andreu Gallén), que barreja el drama contemporani dels refugiats amb la història de Pèricles escrita per Shakespeare. Tots aquests elements que, sobre la taula podrien semblar tan interessants com difícils de connectar, han trobat una magnífica cohesió damunt de l’escenari: natural, gairebé màgica. El muntatge transmet una gran frescor, en gran part, gràcies a un repartiment de joves intèrprets que actuen, ballen i canten amb una energia tan emocional com engrescadora. En aquest sentit, les poderoses coreografies dissenyades per Ariadna Peya també s’emporten gran part del protagonisme i són la guinda d’un pastís on tots els factors juguen en el mateix equip. Cal assenyalar, però, que la insistència a utilitzar fotografies de refugiats de la vida real traspassa de llarg els límits de la subtilesa i carrega d’un cert sensacionalisme una història que, en realitat, podia ser capaç de parlar per si mateixa. A més, narrativament, la proposta perd ritme a la segona meitat i, durant algunes escenes, li costa una mica remuntar. Malgrat això, la bellesa de les cançons, les projeccions i la il·luminació, l’austera posada en escena i la delicadesa del cant a cappella aconsegueixen commoure fins i tot l’espectador més fred, sigui (o no) aficionat a Shakespeare o Lluís Llach. I això, sumat o totes les virtuts abans mencionades, té un valor amb el qual poques vegades ens trobem.

11/10/2018
Francesc Esteve i Tomàs
Teatre Barcelona

El drama del Mediterràni

Fa uns dies vaig poder assistir a veure un pasi de "Maremar" l'últim músical de Dagoll Dagom i aquest cop ens apartem del Paral·lel de Barcelona i anem a les Rambles. Amb una platea plena de gom a gom, vam assistir a una de les millors representacions que he vist.

Aquest cop, Dagoll Dagom fuig de grans escenaris i ens presenta amb una safata d'or un espectacle curt i preciós amb un missatge crític i a la vegada amb una mica d'esperança (aquella cosa que els americans fan tan bé i que li diem "ensucrats"; amb això no vull dir que sigui dolent, el que passa és que a la vida real tot és més cruel del que ens ensenyen).

La música, les tradicions i la veu a capella acompanyen aquesta història tot amanit amb un gran treball de coreografies dissenyades per Ariadna Peya. Aquestes coreografies m'han enlluernat d'inici a fi, com la força del moviment de tots els actors ens feien passar d'un estat a l'altre. Hi ha moments que veus com les onades dels cosos et transporten en els diferents llocs d'una forma que es fon deliciossament amb la història. He quedat profundament enlluerat per aquest treball coreogràfic que m'ha transportat en tot moment.

Al final ens trobem un espectacle de música, teatre, drama i amb Dansa (en el meu cas amb majúscules) que ens relata la crueltat del Mediterrani. Maremar és d'un atractiu escènic que segur que us atrapa d'inici a fi.

Podeu veure la resta de l'opinió a l'enllaç següent

02/10/2018
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Un risc assumible

El mateix Bozzo ha dit que Maremar és molt diferent a tot el que Dagoll Dagom ha fet prèviament, i en part té raó, però també cal dir que el pòsit d'una companyia tant experta en musicals acaba apareixent de diferents maneres. Sense l'experiència dels petits musicals dels principi o de grans espectacles com Mar i Cel, Flor de nit o Scaramouche, entre d'altres, no podríem entendre ara aquesta aposta. El sentit del ritme, les solucions escèniques i fins i tot els recursos narratius ens remeten a tot el bagatge del que parlàvem; una llarga trajectòria en la que tampoc han faltat altres apostes arriscades, com Poe o La Perritxola, o espectacles que exploraven terrenys allunyats de la seva zona de confort, com van ser Cacao o Cop de Rock.

Maremar uneix tres punts de partida aparentment allunyats, el Pèricles de Shakespeare, les cançons de Lluís Llach i el drama dels que travessen el Mediterrani en busca d'un món millor. La dramatúrgia fa que tot encaixi, mostrant-nos la realitat d'un camp de refugiats i barrejant-la amb la ficció de la història del Príncep de Tir. Talment com si fos un conte ens endinsem en una història de naufragis, pirates, bordells i personatges que vaguen errants per diverses ciutats de Grècia i Turquia. És cert que en la primera part costa avançar en la trama i els diversos números musicals llastren part del ritme, però un cop adquireix més protagonisme el personatge de Marina -filla de Pèricles- l'argument torna a encarrilar-se i fins i tot les paraules del dramaturg anglès es fan més presents.

Pel que fa a la part musical, val a dir que és on l'espectacle aconsegueix les fites més altes. El treball d'arrengaments i harmonitzacions d'Andreu Gallén és realment admirable, i les coreografies d'Ariadna Peya que acompanyen tot l'espectacle uneixen elegància i emotivitat a parts iguals. El repartiment executa balls i cançons amb gran convicció, destacant especialment el treball de Roger Casamajor, Mercè Martínez i Elena Tarrats. En definitiva, un muntatge que posa el públic en peu cada nit i que emociona pel seu missatge, però també per la seva bona producció i la perfecta coneixença dels ressorts del gènere.

30/09/2018
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

El Mar, esperança o mort

Partint de l'univers musical de Lluís Llach i basada en "Pèricles, Príncep de Tir", de William Shakespeare, s'hi ha construït aquesta nova producció de Dagoll Dagom, MAREMAR.

Una producció esperadíssima per tots els seguidors d'aquesta companyia emblemàtica del gènere Musical a casa nostre i també pels enamorats (com nosaltres) de la música de Llach. Dimecres era la nit d'estrena al Teatre Poliorama, una nit d'èxit que havia estat precedida per funcions prèvies, de les que ja ens havien arribat impressions.

La història comença en un camp de refugiats al costat del mar, una nena (Elena Tarrats) plora desconsoladament, està sola i ningú pot donar-li el consol que necessita. Un personatge fantàstic, la deessa Diana (Mercè Martínez) s'ofereix a distreure-la explicant-li la història de Pèricles.

Amb elles comença un joc de teatre dins del teatre. Ambdues desdoblen els seus personatges, la nena ploranera es convertirà en la Marina del conte, la filla de Pèricles, i la deessa Diana es transformarà en l'alcavota que regenta el bordell on anirà a parar la noia.

El text de Shakespeare és una metàfora sobre la vida, explicada com un viatge a través del mar. És també un cant a l’amor familiar i a la reunificació dels membres dispersats d’una família que lluiten pel seu retrobament.

Andreu Gallén hi ha arranjat les cançons de Lluís Llach per convertir-les en atmosferes melòdiques que ens acompanyen en les aventures de Pèricles.

Un text que en alguns moments hem trobat massa endolcit, destacant la bondat sobre la maldat i que la prevalença de la primera és la que farà obtenir la felicitat en el futur. Un final inversemblant de conte de fades.

Amb escenes molt eixerides i altres que no tant, amb unes bones veus dels nou membres de la companyia que desenvolupen un gran treball musical i coreogràfic.

No podem dir el mateix de les interpretacions, ja que exceptuant les dels personatges principals, en alguns casos les hem trobat poc creïbles i fins i tot deficients a escala actoral. Donem per suposat que a mesura que es facin més representacions aquesta part de l'espectacle millorarà.

S'ha de reconèixer però que es tracta d'un repte difícil perquè entre els nou actors s'interpreten més de 30 personatges. Els intèrprets que donen vida a aquests personatges són Roger Casamajor, Anna Castells, Cisco Cruz, Mercè Martínez, Marc Pujol, Aina Sánchez, Marc Soler, Elena Tarrats i Marc Vilajuana.

Ariadna Peya ens ha fet viure amb la dansa i el moviment, tots els viatges, naufragis, pèrdues i retrobaments d'una forma commovedora. Esplèndida la coreografia que en alguns moments es queda estàtica i reprodueix fotografies que evoquen les imatges dels naufragis de refugiats que hem vist una i mil vegades als telenotícies. Per nosaltres sense cap mena de dubte, la coreografia és l'aspecte més reeixit d'aquesta proposta.

Un espectacle que s'allunya del musical clàssic, integrant la dansa i la música d'una manera enlluernadora. El fet que les aventures de Pèricles tinguin lloc en l'àmbit de la Mediterrània ha portat a la companyia a oferir una peça que ajuda a fer una reflexió sobre els camps de refugiats, i la desesperació de les persones que hi viuen esperant una oportunitat per cercar un futur millor.

Unes projeccions s'intercalen de manera continuada al llarg de la representació jugant perfectament amb el moviment dels intèrprets i amb la magnífica il·luminació de David Bofarull.

MAREMAR una proposta que cal veure i on paraula, dansa i cançó s'uneixen per recordar-nos que encara hi pot haver esperança d'un món millor.

En acabar la representació i després de les esperades ovacions, el director Joan Lluís Bozzo, va voler donar un missatge a favor de la alliberació dels presos polítics que a nosaltres ens va arribar a emocionar.

Per veure la ressenya original, nomès cal clicar en aquest ENLLAÇ

29/09/2018
Rubén Garcia
Teatre Barcelona

Un musical sobre el gran drama mediterrani

Maremar és una història que ens evoca a un dels grans drames que viuen moltes persones que es veuen obligades a deixar les seves llars i fugir de les guerres que assolen els seus països d'origen.

S'agraeix que una companyia dediqui recursos i visibilitat a temes tan importants i actuals de la nostra societat (nomes per aixo ja cal anar-hi), però potser no cal emfatitzar tant en imatges reals que incideixen, més del necessari, en el dolor de les persones migrades.

Malgrat que l'obra està inspirada en 'Pèricles. Príncep de Tir' no patiu... no us adormireu, la història flueix molt bé. Està explicada com un conte, que transita entre la història d'una nena perduda en un cap de refugiats i l'èpica obra de Shakespeare, i que intercala amb criteri, i amb gran sensibilitat, grans cançons de Lluís Llach que formen part del nostre imaginari musical.

A escena gaudireu molt! Hi ha un gran treball vocal de tot l'equip en general però, al meu gust, en destaca la privilegiada veu de la Elena Tarrats i la Mercè Martínez, una actriu molt resolutiva que porta el pes de la part narrativa (tot i que, a estones per a mi, innecessàriament amb excés d'histrionisme).

Un dels altres aspectes que destaco és la coreografia: quin gran treball d'Ariadna Peya, qui impregna amb el seu estil i sensibilitat personal moltes escenes i transicions. La dansa es converteix en un element essencial per aquest espectacle i, fins i tot, acaba eclipsant les parts més fluixes que per mi són alguns aspectes escenogràfics i de vestuari.

En definitiva una molt bona proposta, ben pensada i ben executada. No us defraudarà i, malgrat que no sigui una festa, us deixarà amb molt gust de boca... ja sabeu que l'últim que es perd és l'esperança, oi? Ho haureu de veure.

28/09/2018
Berta Cotrina Domingo
Teatre Barcelona

Forces de marea

Un Shakespeare que, com sempre, sense voler-ho parla dels nostres dies. Una història de fa anys que passa actualment als nostres mars. Intensa, amb un missatge crític i ple d'esperança, però amb un sentiment desolat en la humanitat. Maremar de Dagoll Dagom es basa en Pèricles, Príncep de Tir.

Un espectacle que combina el vers, el cant i la dansa. Tots tres protagonistes. Un cant acompanyat de percussió, amb un toc de Lluís Llach i de música ibèrica, típic cant de pescadors. Una història que passa a Terra però el seu gran protagonista és la mar; és a través de la dansa que queda retratat el seu moviment i les seves mil cares. Escenes que es tornen més poètiques al no deixar pas a la seva realitat pura.

Un vers bonic, precís, però també sofisticat, potser difícil per entendre pels més petits de la casa. Però també l'oportunitat perfecte per donar a conèixer aquest món, ja que és molt visual.

Una història típica, una odissea d’amor; potser, des del primer moment sabem com acabarà la història però, ens és indiferent, volem saber el camí. Una interpretació molt agraïda pel públic, només acabar tothom ja aixecava el cul de la cadira per aplaudir emocionants.

23/09/2018
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

Corrandes d’exili

La nostra mar, la mare mar com a origen de civilitzacions i cementiri del expulsats, dels que han de marxar de casa per a refugiar-se, per a sobreviure. Aquest és l'eix al voltant del qual gira l'última proposta de Dagoll Dagom en un muntatge sobri que fuig dels focs artificials i s'esforça a no vanalitzar la tragèdia. Una tragèdia nostra, com la Mediterrània.

La història avança amb fermesa mitjançant als arranjaments de les cançons de Lluís Llach i les enormes coreografies d'Ariadna Peya. Corrandes d'exili, Abril de 1974 o Maremar sonen a capella i semblen provenir de segles enllà i d'haver navegat per a dir-nos quelcom important. L'ensamblatge és gairebé perfecte i les veus d'Anna Castells, Aina Sánchez i Elena Tarrats posen els pèls de punta. Les coreos són com ràfagues espasmòdiques que evoquen el moviment incessant de les ones i el patiment dels qui s'hi han quedat per sempre.

Quan és el text (el Pèricles de Shakespeare) el que ha d'empènyer, s'imposa un teatre més convencional que frega en alguns moments un to massa ingenu que compta poc amb la capacitat de l'espectador a l'hora d'entendre algunes metàfores.

Maremar reivindica la força de la ficció i del llenguatge per a recuperar la dignitat arrabassada a tants homes i tantes dones prop de casa nostra. Li manca contundència en la denúncia i li sobra almívar en el tram final.

24/09/2018
Hebert Parodi
Teatre Barcelona

Mar (sense cel), que dóna i lleva la vida

Maremar és una proposta íntima i propera de Dagoll Dagom, diferent respecte el seu darrer muntatge (la vistosa però un pèl buida “Scaramouche”). Una aposta valenta temperada per triar un tema al que el públic és sensible i receptiu (el drama dels refugiats), amb música ben coneguda (Llach) i la predisposició del públic, guanyada a pols en més de 40 anys de trajectòria. Valenta, això sí, per adaptar una obra de Shakespeare (Pèricles, príncep de Tir) que no és de les tragèdies conegudes ni de les habituals comèdies (tot i tenir les disfresses, identitats amagades...que tant em cansen) i on és fàcil perdre’s amb tants personatges interpretats pels mateixos actors amb petits canvis de vestuari.

Veiem un camp de refugiats on els enganyen, falses esperances de poder trobar un lloc segur i lliure, oblidar les pors, allò de què fugen i intentar superar el dolor pel record dels que s’han quedat pel camí. Una jove plora sense consol possible, doncs no troba els pares. Per mirar d’esmorteir el dolor, li expliquen la història de Pèricles amb el mar com a protagonista, aventures, dolents, algun amic i que acaba amb un final inversemblantment feliç.

A mi la posada en escena em recordava l’estètica de La Perla 29, especialment el recent Guilgamesh del Grec; amb aquell referent al cap, el Poliorama se’m feia petit pel que volien explicar-nos. Suposo que la mínima escenografia i vestuari, massa de teatre amateur, deu anar aparellada al poc que poden trobar els refugiats que expliquen la història a la nena però em recordava contínuament que estem veient una representació més que vivint una història.

El millor: magnífic treball coreogràfic i de moviment d’Ariadna Peya que ens fa veure la força de les onades, la ràbia, la por, la lluita… de Pèricles i dels refugiats. Notem el mar en els moviments perfectament sincronitzats dels intèrprets. Igualment, la direcció musical i arranjaments d’Andreu Gallén són espectaculars i creatius. A mi, poc entusiasta de la música de Llach, em va fer sentir una èpica no forçada, amb un tractament coral a capella diferent de l’habitual.

El menys millor: derivat de l’anterior: l’emoció em va arribar per les veus, els versos, l'espai sonor i la coreografia i poc, molt poc, pel text o les interpretacions. I se'm va fer llarga, ves, només volia que Pèricles arribés a terra i no passava res si es saltava alguna parada.

En resum: mèrit total de lligar Shakespeare, Llach i els refugiats sense que grinyoli sinó que es complementin. Públic dret a l’acabar (menys jo, però això no vol dir res).

14/10/2018
Georgina Castillo
Teatre Barcelona

Frívola i autocomplaent

És una absoluta frivolitat explicar aquest drama fent servir una història de reis i princeses, que ben bé podria haver signat Disney segles més tard. Fa mal l`ànima veure com s’utilitzen, en les projeccions que van acompanyant tota l’obra, imatges reals de persones en moments tan terrorífics (al mar, al camp de refugiats, etc.). Convertir una realitat tan dura en un producte estètic i conceptualment tan pobre, això no pot ser mai denúncia, perquè la mirada, en aquest cas, és autocomplaent i hipòcrita. La història és explicada amb el mateix tuf antic amb què se segueixen representant els Pastorets o els pessebres vivents.

L’única manera de tenir legitimitat per abordar un drama com aquest seria que l’obra ens posés, com a societat benestant, falsament civilitzada, políticament imperialista i profundament racista, un mirall a la cara i sortíssim al carrer, després d’haver vist l’obra, havent pres consciència de la nostra responsabilitat col·lectiva en el fet que aquesta gent s’hagi de llençar al mar per sobreviure i hi mori sense remei.

Si alguna cosa et fa oblidar les ganes de marxar del teatre són els moments coreogràfics i vocals que, per sort, predominen en l’obra. Les coreografies d’Ariadna Peya, salvatges, subtils, simbòliques i estomacals alhora, et fan oblidar tota aquesta moralitat tova i entrar en un univers que sí que és autèntic, que no enganya, que és estètic (perquè no!) però que no fa trampes. Pel que fa a la part musical, és un gran mèrit d’Andreu Gallén haver pogut treure de context les cançons de Llach i presentar-les com a una cosa nova.

20/09/2018
Aníbal Ledo Faílde

En la ressenya d’abans he oblidat esmentar la gran feina de les dues veus femenines principals: l’Aina Sánchez (com a dona de Pèricles) i una Mercè Martínez tan esplèndida com de costum en els seus rols de narradora i sobre tot de madame de puticlub sense escrúpols i amb una vis còmica irresistible molt ben trobada q fa les delícies del públic. I és q tb s’agraeix trobar tocs de sana comèdia com a contrapunt dins del drama general de l’obra, molt controlat i gens de llàgrimeta fàcil, no us preocupeu, q els de la Dagoll Dagom són tota una garantia , ja ho sabem fa anys.

04/07/2019
Aníbal Ledo Faílde

La merescuda reposició que en faran la propera temporada m’ha engrescat a escriure aquesta ressenya per animar-vos a anar-hi. 4 aspectes en destaquen per sobre de tot: 1) Una encertada dramatúrgia (es nota la mà experta de Dagoll Dagom) que actualitza amb encert el drama shakespirià Pèricles barrejant-lo amb la tragèdia dels refugiats al Mediterrani. 2) mencionar el Lluís Llach potser no engrescarà del tot els més joves, però resulta q l’Andreu Gallén n’ha fet uns arranjaments corals a cappella (amb tocs esporàdics de percussió i cello) brillantíssims q et fan redescobrir les seves cançons, i en unes veus joves perfectament empastades i afinades. 3) La magnífica, plàstica i vibrant coreografia de l’Ariadna Peya, amb escenes inoblidables q reforcen la dramatúrgia i la nua escenografia recreant amb originalitat una tempesta, una baralla (amb bastons) o molts altres moments dramàtics. 4) Un repartiment molt equilibrat amb un protagonista (Roger Casamajor) molt ben triat, d’una commovedora humanitat, tot i que potser de vegades la partitura li exigeix massa esforç vocal, i un plantell de joves desconeguts (joventut q de vegades fa poc creïble algun personatge) de molt bon nivell actoral i vocal. En definitiva, un encert total. No us perdeu la reposició la temporada vinent al Poliorama!

04/07/2019
Elena Díaz

Uauuuuu! MOLT BONA

12/03/2019
Blanca

És tot el contrari del que t’esperes de Dagoll Dagom. Un encert d’espectacle. Tot i que ens van sobrar les imatges que subratllaven el missatge.

15/12/2018
Laura

Molt recomenable

02/12/2018
izan

Aquesta obra me ha ensenyat que Sempre existiran persones que amb les seves paraules et vendran l’infern però també trobaràs altres que amb els seus silencis et mostraran el cel.
L’obra ha sigut molt treballada i molt vent feta no hi ha cap error està en tota l’obra ha sigut molt bonica, m’agradaria que algun m’agradaria treballar amb ells que lis parlar-se pell a pell i ull a ull per saber com o fan i tot el es fors en tots aquests anys.
San posat a la pell de la gent que o passa malament per violència o per no menjar…
M’agradat molt anar hi ha agut moments a l’obra que he estat trist o content fins i tot la meva professora Júlia a plorar un mon.
Un peto i espero que sigui el afortunat de aquest sorteig.❤

20/11/2018
Mario

Hola, personal de Maremar, penso que l’obra va estar molt be, vam rebre els missatges que volieu transmetre, la veu que teniu, lo bé que heu cantat, tot el temps que haureu trigat a fer-ho. Ho valoro molt el vostre esforç, per mi la millor obra de teatre que vist a tota la meva vida.
Salutacions

15/11/2018
Mireia Permon

Una obra totalment imprescindible que no et deixa indiferent. Impresionants les veus i unes coreografies d’impacte. Et toca el cor. No us la perdeu!

28/10/2018
Josep OS

Ahir al Poliorama i ja en tenia ganes, vaig estar veient aquest nou espectacle que tot i sent molt diferent al que fins ara hem vist d’ells, manté i per a mi fins i tot supera el segell de qualitat a què Dagoll Dagom ens té acostumats. Basat en Pèricles Príncep de Tir de Shakespeare aquest espectacle magníficament dirigit per Joan Lluís Bozzo i que més que un musical crec que és una peça que combina amb gran encert la dansa la cançó i la paraula, i que trasllada als nostres dies un tema malauradament molt vigent com és el dels refugiats. Dels tres ingredients destacaria la dansa i la cançó. La primera dirigida per la coreògrafa Ariadna Peya per la seva perfecta evolució en els seus moviments amb una mil·limetrada coordinació, més tenint en compte que els actors que l’executen no són ballarins professionals. La segona l’elecció de les cançons de Ll. Lach que crec no es podia trobar millors temes, per fer costat al drama que es tracta com, Corrandes d’exili, Abril 74, I si canto trist, Maremar, Un núvol blanc, Onades etc. cantades magníficament tambè pels actors i que en alguns moments em van fer una mala passada i com l’emoció és incontrolable van fer que alguna llàgrima aflorés. I pel que fa a la paraula, l’adaptació que ha fet Jofre Borràs que l’ha reduïda en el temps i penso que alguna cosa més tambè es podia haver suprimit, però vaja que és la meva percepció perquè el treball és impecable. Una escenografia molt austera molt acord amb el que tracta i una excel·lent interpretació per part dels nou actors i actrius tot i que m’agradaria destacar a Merçe Martínez i Elena Tarrats. No cal que digui que és recomanable, és imprescindible

21/10/2018
Ana ISABEL CARRASCO MATEOS

Magnífica!!Todavía tengo el sabor de la angustia en la boca y el dolor en el corazón!Las palabras,la música,las voces entonando cánticos y…la DANZA,te adentran en la historia que pasa continuamente y que intentan hacer callar intereses superfluos donde las personas no importan…Lo recomiendo!!

21/10/2018
Victòria Oliveros Layola

Una gran història. Especialment sorpresa per les esplèndides coreografies i admirant una vegada més com pugen les noves generacions. Repte difícil per als nou actors que interpreten a més de 30 personatges i que desenvolupen un gran treball musical i coreogràfic si bé, exceptuant les dels personatges principals, fallen un xic en la seva part actoral amb unes interpretacions poc creïbles com a conseqüència suposo de la seva joventut. Un muntatge que emociona i que cal anar a veure. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2018/10/20/maremar/

20/10/2018
Lambert

Impressionant, un silenci que es transmetia per tota la sala et posava la pell de punta…

11/10/2018
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Este va a ser el año de los musicales!
Si con Fun Home salí del teatro maravillado los de Dagoll Dagom se han superado y han conseguido que salga del teatro con la boca abierta, los ojos llorosos y alucinando con la preciosidad que acababa de ver.
De primeras iba un poco negativo porque la música de Lluís Llach no es de mi agrado. Pero oye… que estoy encantado!
Teatro, danza y musical se mezclan cuando a una niña refugiada le cuentan la historia de un rey aventurero que vivirá muchas aventuras marineras, naufragios, dramas personales, separaciones y reencuentros!
Todo ello explicado con danza maravillosa, con unas canciones con música a capella sin apenas instrumentos que te ponen la piel de gallina!!
Y Bravo por las proyecciones que consiguen una buenísima ambientación a pesar de no haber apenas escenografía!
Destaco a Elena Tarrats porque me he maravillado con su voz y su buen hacer aunque toda la compañía está magnífica! TODOS MARAVILLOSOS!
Ayyyyy. Que estoy entusiasmado! Jajajaja

06/10/2018

Veure totes

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Dagoll Dagom destina el retorn de ‘Maremar’ a Open Arms

Maremar, el darrer espectacle de Dagoll Dagom, torna al Teatre Poliorama a partir del 8 de novembre amb una funció especial i solidaria a favor de la ONG Open Arms. […]

2 novembre 2019

Teatre musical de creació: allò que dèiem del risc

Prejudicis i un cert desconeixement fan que el teatre musical de creació pròpia sigui poc constant a la nostra cartellera. Això confirma que les companyies i productores que hi aposten […]

29 desembre 2022

Albert Triola: “Maremar és un espectacle que busca l’essència del teatre”

Per Oriol Puig / @ori_uri Porta molts anys d’ofici, una cinquantena d’espectacles a l’esquena. Es considera un actor tot terreny. No ha estat a primera línia però sempre ha pogut […]

9 novembre 2019

‘Una gossa en un descampat’ triomfa als Premis TeatreBarcelona 2019

Una gossa en un descampat és la gran guanyadora de la segona edició dels Premis Teatre Barcelona. L’obra, estrenada al Grec 2018 i programada a la Sala Beckett, s’ha emportat […]

22 setembre 2019

Jo és que no sóc gaire de musicals, però…

Per Christian Machío / @ChristianMachio Ja molt abans del concepte “emprenedoria” sempre sentia a dir que, en aquell carrer on vegis un parell de sabateries, el millor negoci és obrir-ne una […]

2 febrer 2019

Els espectacles més aplaudits del 2018 a Teatre Barcelona

Estem als darrers dies de l’any i és el moment de fer balanç teatral. Aquest 2018 ha sigut un any molt ric i interessant per a la cartellera de la […]

24 desembre 2018

Joan Lluís Bozzo: «Maremar és un espectacle molt diferent a tot el que hem fet prèviament»

La trajectòria professional d’en Joan Lluís Bozzo va associada a Dagoll Dagom des del 1978, tot i que també ha dirigit espectacles fora de la companyia. Inicialment, va participar com […]

27 agost 2018

Ariadna Peya: «Lluito perquè la dansa mai estigui al darrere de la resta»

Per Iván F. Mula / @ivanfmula Ballarina i coreògrafa, Ariadna Peya s’ha format en dansa a Barcelona, Nova York, Londres i Berlín. Com a ballarina, ha treballat a musicals com […]

25 juliol 2018

Andreu Gallén: «Aquest espectacle és tot un repte»

Músic i compositor, Andreu Gallén porta molts anys vinculat professionalment al món dels musicals. Ha participat en muntatges com La vampira del Raval, Liceistes i cruzados, 73 raons per deixar-te […]

24 juliol 2018

Anna Rosa Cisquella: «Maremar és un musical poètic que tracta, metafòricament, el tema dels refugiats i de l’exili»

Dedicada a la dramatúrgia i coordinació dels diferents aspectes artístics de Dagoll Dagom des de Glups! (1985), Anna Rosa Cisquella és, actualment, productora executiva del nou espectacle d’aquesta veterana companyia. […]

18 juliol 2018

Maremar, la nova producció de Dagoll Dagom, s’estrenarà al setembre

Maremar, la nova producció de Dagoll Dagom, s’estrenarà al setembre al Teatre Poliorama. Es tracta d’una adaptació de l’obra Pèricles, el príncep de Tir de William Shakespeare amb música inspirada […]

30 maig 2018