Sinopsi

Música, titelles, dansa i arts plàstiques amb el públic integrat a l’escenari. Joan Baixas torna després de ser reconegut a tot el món pels seus espectacles de teatre visual creats amb artistes com Miró, Saura o Matta. En aquesta ocasió, compta amb l’excepcional col·laboració d’un dels noms més prestigiosos de l’art contemporani internacional, el brasiler Cildo Meireles.

Recomanat a partir de 14 anys.

Sinopsi

Recomanat a partir de 14 anys.

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Opinions de l'espectacle 2

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Desconcertant seguit de narracions mal embastades

El nostre primer "Grec" i el resultat ha estat un absolut desengany, perquè DAURRODÓ ens va decebre moltíssim.

El que s'anuncia com "Una insòlita desfilada d'objectes vius", a nosaltres ens va semblar un desconcertant seguit de narracions mal embastades, basades en llegendes i faules al·legoriques, a les quals no vàrem trobar ni el lligam ni el sentit... o potser és que no vàrem acabar d'entendre el treball dels seus autors, en Joan Baixas i en Cildo Meireles, que de ben segur existeix i que malauradament no hem pogut captar.

Tot comença amb un passeig dels espectadors per una mena de "performance" circular al voltant de l'espai escènic, on es poden veure als objectes que després formaran part de la representació. En Joan Baixas a continuació més o menys ens intenta explicar de què va tot plegat i no se'n surt, en cometre errors de lectura dels fulls que portava preparats.

Després ens explica com el riu Amazones s'endinsa en l'oceà amb un xoc d'aigües brutal, malgrat que per una bona estona les seves aigües estaran separades... i per això separa les dues graderies d'espectadors en les que ells mateixos són vistos i es veuen com si fossin els mateixos actors de l'espectacle. Una separació que ja hem pogut veure en diverses ocasions en els espectacles de la Fura dels Baus i que no és en absolut innovadora.

No explicaré pas totes les històries, però sí que aquestes intenten parlar de territoris, fronteres i separacions territorials fetes per interessos externs; també metafòricament parla de nosaltres mateixos que seguim com si fos "la pastanaga" el poder dels diners i dels mitjans de comunicació, especialment el de la televisió.

La part que potser és més salvable de l'espectacle, és la faceta plàstica de l'última història, amb un joc de "titelles" gegants, en el que es converteixen els 5 intèrprets d'aquesta representació.

La nostra valoració sencera clicat AQUÍ

01/07/2016
Josep OS

Avui he vist aquest espectacle el tercer del Grec que ha trencat la bona ratxa dels dos primers. He sortit del TNC decebut i amb la impressió que havia pagat perquè em prenguessin el pèl. És el cometari mes negatiu que he fet, però hi ha motiu per a això i molt més. Tot comença amb un recorregut per uns passadissos amb tènues llums i efectes de fum on vas veient els personatges que després sortiran a escena alhora que van parlant històries incongruents. Quan Joan Baixas toca una campana tots els espectadors prenen seient en les dues grades. Aquí ens explica amb evidents mancances a expressar-se i ja no diguem quan llegeix, que veurem cinc històries a quina d’elles més absurda i irreal. Però la que fa vessar el got és la representa l’Amazones quan entra a l’oceà i consisteix en veure’ns amb els de la grada de davant durant 15 minuts de rellotge sense fer res i escoltant soroll d’aigua. No vull seguir relatant les altres perquè a quina més patètica. Això no és poètic, això no és una experiència sensorial, això no és màgia, això no és teatre d’objectes ni de màscares, això no transmet res, bé sí avorriment. Em sap greu fer-ho, però és clar que jo no la recomano. Ho he passat francament malament.

02/07/2016

Deixa la teva opinió