Davant la jubilació

Dissabte vaig anar al Lliure de Gràcia a veure “Davant la jubilació” de Thomas Bernhard, una obra dirigida per Krystian Lupa.

Vaig flipar!!!

Si us haig de ser sincera, és la primera vegada que veig un muntatge dirigit per Lupa.

Si us he de ser encara més sincera, haig de reconèixer (i em cremen les galtes) que era la primera vegada que en sentia parlar d’aquest director polac. Ara sé que Krystian Lupa és un dels grans referents de l’escena europea.

“Davant la jubilació” ha estat la primera vegada que Krystian Lupa ha dirigit una obra amb actors catalans.

Us imagineu quina feina tan complicada haver de dirigir tota l’obra amb un traductor al costat? Lupa només parla alemany. La Mercè Aránega, en Pep Cruz i la Marta Angelat …ni idea d’alemany . Dons bé repeteixo… he flipat!!! La feina que han fet aquests tres actors ha estat BRUTAL!!!

Menció especial a la grandíssima feina que fa l’Eugeni Bou (el traductor), per traduir i saber transmetre el que volia el director, com ho volia i de quina manera ho volia. Una tasca molt difícil que penso que hauríem de valorar els espectadors. L’espectacle és un imprescindible i penso que ell ha estat una peça clau de tota la feina que hi ha al darrera i que no es veu.

“Davant la jubilació”  és un text molt complicat que, sí més no, necessita d’un treball exhaustiu i molt acorat amb anterioritat.

Per començar Thomas Bernhard no és un escriptor fàcil, les seves obres són denses i amargues, els seus textos  teatrals no porten puntuació i sobretot necessita de bons actors perquè funcioni l’obra com un rellotge.

Per un altre banda en Krystian Lupa és un director singular, vol que cada dia la representació esdevingui diferent, no li agrada mecanitzar el text, per això demana als actors llibertat a l’hora d’interpretar , vol que els actors visquin el personatge, que se’l creguin, que l’entenguin i que emfatitzin amb ell.

“Davant la jubilació” neix a partir d’un cas real, l’anomenat cas “Filbinger”. Hans Filbinger era un jurista i polític conservador alemany vinculat als nazis, que va firmar nombroses condemnes a mort.

L'obra transcorre al llarg d’un dia. És l'aniversari de l'oficial nazi Heinrich Himmler (un dels homes més poderosos de l'entorn d'Adolf Hitler), cada any en Rudolf ( jutge) ho celebra amb les seves dues germanes, la Clara ( és paralítica) i la Vera ( té una relació incestuosa amb el seu germà). La figura del pare mort, un exmilitar, és constantment recordada pels fills. (Les relacions incestuoses i la importància de la figura del pare formen part d'algunes obres de Bernhard)

L'escenografia és plena de símbols, el mateix que el vestuari i molts altres elements que apareixen en l'obra.

Tot succeeix en una habitació enorme, deteriorada pel pas del temps . El paper de la paret és vell,ple d'humitat, el terra de fusta es veu gastat. L’ambient és inquietant. Una franja vermella, envolta l’escenografia separant el públic de l’espai escènic, és una manera de marcar la quarta paret, i serveix per recordant-nos els límits entre la realitat i la ficció, sobretot quan els protagonistes es dirigeixen a nosaltres i intenten fer-nos creure que la seva realitat és la normal. La línia vermella expressa allò que es considera inacceptable i que no es pot traspassar.

Lupa en els seus muntatges vol que succeeixin coses que trenquin la quarta paret, en el cas de “Davant la jubilació” el dia que hi vaig anar hi ha una escena en la que la Clara està fullejant el diari de la Vanguardia amb data del dia de la funció i la Bea fa un comentari sobre uns vestits de Dior que està publicat en suplement del diari; o quan s’encenen els llums de platea i els personatges es comencen a dirigir al públic.

La lentitud en la que es representa l’obra, allargant el temps, fins hi tot congelant-lo en algunes imatges audiovisuals, ens mostra l’ànima dels personatges. La lentitud dona valor a allò que no es veu. No tot ha d’estar a la vista. Moltes vegades mirar una imatge des d’un altra perspectiva contradiu el que estem veient a l’escenari.

Els silencis de la Clara són brutals, parlen per sí sols. De fet és el personatge que menys parla, però és el que més transmet. Són monòlegs interiors.

Els protagonistes són gent corrent, gent amb estudis i cultura. Tres germans. La Clara (Marta Angelat), la Vera (Mercè Aránega) i en Rudolf ( Pep Cruz). Tots tres es tenen por. Tots tres es necessiten. Amor i odi. Crueltat i humiliació.

Tot i que tots tres actors fan una feina extraordinària, haig de ressaltar la magnífica interpretació de la Marta Angelat. Els seus silencis, les seves mirades, la seva força escènica,..., han estat brutals !!!

Els tempos entre el so, els efectes especials, la llum i l’actuació són mil·limetrats. Tot funciona com un rellotge.

L’obra ens fa reflexionar sobre els moviments d’ultradreta. Encara hi són, es més, cada vegada van agafant més força. Són persones que es pensen que tenen raó, no pensen que són culpables, creuen que són honestos amb si mateixos i tenen la consciencia tranquil·la.

Després de veure “De welwillenden” a Temporada Alta i “Davant la jubilació” acabo preguntant-me: que hagués fet jo si hagués estat un d’ells. No em mal interpreteu, no els justifico, tan sols intento entendre’ls i posar-me en la seva situació.

A banda d’aquesta reflexió, crec que és realment preocupant que en tot el món emergeixin cada cop més partits de dretes, que amagats sota la paraula democràcia, van agafant cada vegada més força. No ho puc entendre.

És un imprescindible que no us podeu perdre !!!

Diu molt a favor de l'esperit autocrític alemany, el fet que des que Claus Peymann (director habitual bernhardià) estrenés "Davant la jubilació" el 1979, aquesta hagi estat una de les obres més representades de Bernhard en aquell país, i no perquè sigui la més antinazi de totes les que va escriure, sinó perquè també és la més antialemanya (el sarcasme del subtítul és inequívoc). Tot i no ser el teatre més reeixit de l'autor austríac, sí que és el més complexe i el que amb més profunditat s'endinsa en l'estat d'una societat malalta que no s'ha desempallegat de la immundícia de l'horror. En qualsevol cas, no és just parlar de teatre "circumstancial", precisament per aquesta voluntat escrutadora que ens atany a tots nosaltres.

A "Davant la jubilació" hi trobem elements recurrents del teatre del seu autor: monòlegs dialogats, atmosfera opressiva, teatre dins del teatre, confusió entre comèdia i tragedia... El director polonès Krystian Lupa, gran coneixedor de l'obra de Bernhard, a qui ha traduït i a qui ha dut escena diverses vegades, torna a posar en evidència que les constants dels textos de l'autor d'"Extinció" és un material òptim per desenrotllar la seva idea de dramatúrgia.

Dic el què no m'agrada i així ja m'ho trec de sobre: hi ha un abús en la projecció d'imatges que fa que tot plegat sigui menys subtil.

L'escenografia, del mateix Lupa, tal i com acostuma, és sòbria i ajustada a les indicacions que proposava Bernhard. Encerta enduent-se el piano, que al text és a l'escenari, al fora de camp per potenciar l'efecte de la música en els personatges que l'escolten.

El muntatge es vertebra a partir dels silencis entre monòleg i monòleg, espais de reflexió cabdals en la manera d'entendre el teatre del polonès, durant els quals l'espectador té temps d'immiscuir-se en la psicologia dels personatges i de mirar de comprendre què ha passat en aquella casa. Pauses, meravellosament interminables, que fan explícit l'allò monstruós que planteja la història.

Un altre dels forts de Lupa és la precisió i la claredat amb què dibuixa les relacions humanes, sobretot quan del què es tracta és de fer-se mal. Els tres germans (Marta Angelat, Mercè Aránega i Pep Cruz) es relacionen mitjançant ofenses terribles que es llencen impertèrrits i que encaixen amb la mateixa impassibilitat, la de qui s'ho ha dit tot tantes vegades que ja ha assumit la anormalitat de la relació.

El repte amb què s'enfronten els acotrs és incommensurable. Mercè Aránega (Vera) executa els silencis de manera excepcional i determina el ritme, tan important per Lupa. Pep Cruz (Rudolf), en una de les seves interpretacions més fondes, plena de matissos, i amb una gestualitat facial que diu més que pàgines i pàgines de llibres d'Història. Marta Angelat (Clara) és la presencia que s'ocupa de recordar als seus dos germans tot el què ha passat, i es refugia en la ironia i en la cultura com a escut protector contra l'abjecció de què ha estat i és testimoni.

Lupa posa el focus en l'horror que gravita en una societat malalta, que és latent i que no ha estat extirpat. L'Holocaust ha deixat el camp lliure a l'abjecció i a l'inhumà, que ja no semblen res al costat de la història europea del segle XX. "Davant la jubilació" és teatre en què passa ben poca cosa, aparentment, a escena, teatre digressiu que apel·la l'espectador amb un ritme que no deixa lloc a escapolir-se i t'obliga a escoltar i a saber de què som capaços els homes i les dones.

Sabíem que ens enfrontàvem a una llarga sessió de bon teatre i anàvem preparats. Magnífic autor. Magnífic director. Magnífics intèrprets. Fila 1 per no perdre cap detall del text ni de les interpretacions.

Però el que vam rebre va superar les nostres expectatives. Ho vam tenir tot. I una dosi afegida d'angoixa vital. Igual que Vera, una de les protagonistes, en sortir, necessitem imperiosament agafar aire.

DAVANT LA JUBILACIÓ és un text del dramaturg en llengua alemanya Thomas Bernhard i està inspirada en la història verídica d'un jutge nazi que, anys després de la guerra, i d'haver estat amagat durant deu anys al soterrani de casa seva, va aconseguir conservar la seva bona posició a força de mantenir ocults els seus ideals nacionalsocialistes. Viu amb les seves dues germanes, que son pols oposats d'una mateixa realitat. El jutge està a punt de jubilar-se i està angoixat per un futur abocat a l'aïllament en companyia.

Krystian Lupa és un profund coneixedor de Bernhard del que ja ha dirigit almenys cinc obres. Aquesta vegada ha escollit un dels textos més crítics de l'autor que reflexiona sobre el "virus del nazisme". Aquest director polonès és un dels referents del teatre europeu i per primera vegada ha treballat amb actors catalans.

Mercè Arànega és una magnífica Vera, un personatge tòxic que alimenta el foc del record per temps passats que per a ells van ser millors. Al mateix temps intuïm un personatge fràgil i submís dominat per la por davant d'un germà que no acaba de controlar ni entendre, tot i que mantenen una relació incestuosa. Ataca sense compassió la seva germana immobilitzada a la cadira de rodes. Viu reclosa en un present nostàlgic dels vells temps de l'auge nazi i recorda amb insistència al seu pare i el que deia. No entén la seva mare ni perquè es va suïcidar.

Marta Angelat realitza una meravellosa interpretació del personatge de Clara i aconsegueix, sense quasi diàleg, només amb les seves mirades de retret, els seus somriures i la seva actitud distant, transmetre la resignació i la por davant d'una situació que no pot canviar. Ella és la imatge dels vençuts, l'única dels germans contraria al nazisme.

Pep Cruz, és un gran Rudolf, físicament absent a la primera part, però present constantment en la conversa de les germanes que esperen i preparen tot per la seva tornada. Observem astorats com el seu personatge evoluciona cap a la bogeria, recuperant gestos i actituds de la seva època de comandant nazi en un camp de concentració. Gran admirador d'un dels líders del nazisme, Heinrich Himmler, els tres germans celebren cada any, en el seu honor, la seva festa d'aniversari on en Rudolf torna a vestir l'uniforme militar amb la creu gammada i les germanes vesteixen de gala amb vestit de nit.

Un ritme dens, amb silencis i pauses que ens dóna temps per digerir una història terrible i al mateix temps ens produeix una gran sensació de claustrofòbia.

L'objectiu del director és que siguem capaços de reconèixer que tots podem ser iguals als tres personatges de l'obra, uns, racistes que no ho volen reconèixer o que no s'atreveixen a dir-ho i d'altres com la Clara que amb el seu silenci representa als que no som capaços de dir res quan tenim la barbàrie davant nostra i pensem que és millor no intervenir i esperar que algun altre ho faci per nosaltres.

Si desitgeu llegir l'apunt original, només heu de clicar AQUÍ

 

Davant la jubilació s'inspira en la història verídica d'un jutge nazi que, anys després de la guerra, va aconseguir conservar la seva bona posició a base de mantenir amagats els seus ideals nacionalsocialistes. La seva vellesa i la seva imminent jubilació es converteixen en una metàfora del final de la seva època d'esplendor i el trauma que això li comporta. Al seu costat, apareixen les seves dues germanes, ambdues dominades i tot i així pols oposats d'una mateixa realitat.

Llegeix la crítica completa aquí.