De dol

Els nostres fantasmes arriben de nit, sovint. De nit i dormint. De nit i somiant. I els nostres fantasmes ens recorden el dol que ens cal fer dels nostres traumes. El dol.

Queralt Riera ens acompanya en el nostre dol. Queralt Riera ens proposa romandre en el dol. Estar de dol.

He vist una part de la proposta dramatúrgica de Queralt Riera. En dies alterns  Carles Goñi i Muguet Franc es posen en la pell dels personatges creats a l’ombra de Hamlet i d’Ofèlia. Però l’ombra, les ombres són unes altres. Les ombres planen no només entre les cintes daurades de l’escenari. Les ombres planen en l’inconscient dels espectadors, en el subconscient dels espectadors. Inconsciència , consciència. Potser somniar. Jo vaig veure el Carles, el Hamlet, la Queralt o jo. Jo vaig experimentar un seguit de tocs fragmentats que rebia disparats al meu jo interior. El Carles va anar deambulant entre records i vivències, entre presents i somnis, la relació paterno filial del seu personatge, que es posa de costat amb la de l’espectador, o amb la d’algun conegut o amic de l’espectador, o amb la merda de relacions tòxiques que tantes vegades se’ns acosten com fantasmes en somnis, com companys en hores de treball, com familiars un diumenge al migdia. I aleshores voldríem dormir, oblidar, esborrar records. Tornar a la nostra felicitat construïda poc a poc, a moments viscuts amb els que ens estimen, o amb moments viscuts sols. Queralt Riera tria el llenguatge paraula a paraula, el tria amb la cura de qui l’estima, i amb ell teixeix poesia escènica. Un llenguatge dit pel Carles (el dia que jo el vaig veure) amb la mateixa delicadesa i cruesa de qui el diu ben dit, de qui el sent ben endins. Un exercici que a mi m’ha dit que el perdó existeix, que qui s’equivoca de vegades ho fa amb amor. No sempre, però de vegades sí. I qui rep ofenses no sap ben bé si són per amor, o per abús.

El temps ens passa al llarg de la vida, per bé o per mal. I a mi l’estona a la sala Àtrium m’ha passat, per bé o per mal, intentant entendre, intentant entendre’m. I agraeixo que sigui aiixí. Agraeixo la proposta que m’exigeix a ser un espectador qkue es pregunta, i que al llarg d’una hora no troba la resposta. Però que al cap d’un dia, de dos, d’una setmana o de dos, el meu estat d’ànim s’adorm en el dol de qui ha hagut de trencar vincles en alguna ocasió, i no ha guarit la ferida. La vida i la mort, el són i la vetlla, Hamlet i Ofèlia conviuen a l’escenari i a la vida.

 

Carme Canet i Capeta

Periodista Cultural

Companyia de teatre i altres cultures

Assistim a la Sala Atrium en una obra que dependent del dia tenim a un actor o a una actriu. I ens donen l’oportunitat de poder triar el monòleg de Hamlet o d’Ofèlia segons el dia escollit. Una proposta on es mostra la paritat és possible a la vegada que enriquidora.

Jo, aquesta setmana, he escollit Hamlet. I ha estat Carles Goñi qui ens ha presentat aquest monòleg. Segons ens han comentat, estem davant una obra amb un únic text però amb dues versions diferents i que depenen de l’actor o l’actriu que el recita.

En aquesta obra podem veure com podem parlar directament dels abusos infantils, de la identitat sexual del protagonista, la mort i fins i tot del gènere (sempre amb ganes d’incloure etiquetes a tot).

L’actor (o en l’altre cas, l’actriu) es troba en un escenari lluent, ple de brillants. Per un moment m’he pensat que estava dintre del seu cap ple de lluentons però en el seu interior hi ha més tristessa que altra cosa.

Un bon exercici teatral que puguis veure com es van alternant l’actriu Muguet Franc i l’actor Carles Goñi depenent del dia que vas al teatre. Això et deixa amb les ganes de poder veure el monòleg, ara amb veu de dona en el meu cas, i en lloc de Hamlet amb Ofèlia.

Podeu llegir la resta de la meva opinió al següent enllaç 

Un únic text. Senzill i sensible. I també premiat, sigui dit de passada. Un escenari auster. Una llum que empeny l’acció i emfatitza les emocions. I dos actors, Carles Goñi i Muguet Franc, interpretant-ho per separat i en sessions diferents. De dol, de la dramaturga Queralt Riera, ve a parlar-nos del dolor de la pèrdua i dels actes a la que aquesta ens pot arrossegar. De vides tacades i trencades per l’abús d’un oncle. Un abús llunyà en el temps però on el subconscient dels protagonistes, el Hamlet i l’Ofèlia, ha quedat clavat i que tindrà conseqüències fins avui, el dia en que celebren 33 anys. L’ancoratge shakespearià és anecdòtic. Encara que aquí, al igual que al clàssic anglès, també hi ha bogeria i venjança. I morts.

Hamlet i Ofèlia, Carles i Muguet. La mateixa obra calcada amb una única variable: el gènere de qui l’interpreta. No és una mera petulància o excentrisme intel·lectual sinó una apel·lació frontal a l’espectador: ens mostrem igual de comprensibles o tolerants davant d’un mateix fet si aquest el protagonitza un home o una dona? El teatre i l’art, com la mateixa vida, són un joc de projeccions i d’identificacions creuades. Les coses no són com són, sinó com som. I quan les jutgem, no fem res més que parlar de nosaltres mateixos.