De Nao Albet i Marcel Borràs

El gran mèrit de Nao Albet i Marcel Borràs és la llibertat que sempre han tingut per fer el teatre que els hi venia de gust. Sense lligar-se a ningú ni a cap idea preconcebuda, porten ja 15 anys omplint els escenaris amb monges asiàtiques, filòsofs, skaters, atracadors o falsificadors d’art. Se’ls ha titllat de gamberros o incendiaris, però darrera de l’estridència o l’estirabot hi trobem un domini cada cop més gran de la direcció escènica. Les seves idees semblen no tenir fi, ni fronteres, i ja farts de parlar de mil i una coses... ara parlen d’ells mateixos. I ho fan, com no podia ser d’altra manera, sense filtres i amb tot el desvergonyiment del món... encara que aquesta autoficció possiblement tingui més de ficció que d’una altra cosa. En enganyar i manipular al públic també tenen la mà trencada, i això és molt interessant ja que està clar que quan algú se seu en una butaca d’un teatre ha d’anar disposat a que l’enganyin. El teatre és així; no hi ha una altra.

El muntatge comença amb l’escenari pràcticament buit. Només hi ha dues taules de llum i so, una a cada banda de l’escenari. Des d’allà, cada actor defensarà la seva veritat i, a la vegada, manipularà suposadament els sons i la il·luminació de tot l’espectacle. Són dos rivals, dues persones que fartes de treballar juntes han decidit separar-se i tirar-se els plats pel cap. Els primers retrets semblen suaus, però a mesura que l’ego s’escalfa les acusacions són cada cop més personals i més fortes. A la vegada, repassen la seva carrera de forma cronològica, fins arribar al moment actual... que podria ser el final de l’espectacle però que no ho és. De fet, tota la segona part és una aproximació al futur dels dos actors i directors. Com podria haver estat la seva vida de seguir junts? O de seguir separats? Què els hi depararia el futur? Com aguanta l’ego tants i tants anys de professió? Què és un càncer d’ego?

El gran encert de l’espectacle és la reflexió sobre la professió, sobre el pes de la personalitat en totes les decisions artístiques. Estem davant d’una cura d’humilitat, però també davant d’un retrat impúdic del món del teatre. Hi ha moltes coses dins d’aquest exercici aparentment banal i anecdòtic. Evidentment hi ha estridències i cops d’efecte (la part final és un clar referent a altres obres seves) però possiblement sigui el seu muntatge més pur i honest. Tot i les mentides, que n’hi ha, el muntatge transpira veritat i maduresa. Esperem que no sigui l’últim. No ens podem creure que sigui l’últim, tot i que d’aquests dos un pot esperar qualsevol cosa...

Fa 30 anys, dos alienígenes s’infiltraven entre la població catalana. Atrets per les històries i la curiosa —i sovint macabra— idiosincràsia humana, no havien assolit la pubertat quan ja triomfaven a la primeríssima divisió teatral, estrenant la seva primera obra de creació, amb només 14 anys, al Teatre Lliure.

Avui, quan amb prou feines ronden els 30, ja han trepitjat als espais més emblemàtics i inaccessibles del panorama teatral europeu. Catorze obres a l’esquena avalen dues de les carreres més prematures del teatre català (i, segurament, mundial). Aquest mes d’octubre aterren a la Sala Petita del TNC amb un espectacle singular (tot el que fan és singular) que marca un punt d’inflexió (més) en la seva carrera.

De Nao Albet i Marcel Borràs és un salt a un nou format. Si fins ara ens havien acostumat a un teatre de dramatúrgies força textuals, amb històries sui generis, al més pur estil Tarantino o germans Cohen, amb aquest nou espectacle s’apunten a la moda de l’autoficció (explorant les seves fronteres, dins i fora de l’escenari) amb una reflexió al voltant de l’ego que fan repassant la seva carrera artística.

A la primera part, l’espectacle ens ofereix tota una sèrie d’anècdotes (reals o inventades?) de la seva carrera junts que els servirà d’excusa per parodiar-se a ells mateixos (i vice-versa), així com les persones que formen part del seu ecosistema humà i creatiu. Tanmateix, la cosa no podia quedar només aquí. A la segona part, aquesta antologia s’extrapola cap a un futur on la fama no ha fet més que multiplicar-se i arraconar-los entre les cordes de la transcendència, de la humanitat i de l’empatia, per fer-nos qüestionar, espectadors, el valor de l’èxit i el sentit d’una vida dedicada a aconseguir-lo.

De nou, ho han fet. Dos marrecs donen unes quantes lliçons de teatre a la casa del teatre català. Cap vergonya, una auto-confiança esfereïdora i una imaginació prodigiosa deixa sense arguments a qualsevol que vulgui posar en dubte una de les carreres teatrals més espectaculars del nostre país (i del món, potser). Quina més en poden fer, aquest parell? Només ells ho saben.

El món de l’espectacle està ple de creativitat, alts i baixos, i també un component important d’ego. Saber-lo gestionar o guiar-lo segons el moment vital i professional en què s’estigui és molt complex i afecta, es vulgui o no, a la feina i també a les relacions que envolten. Un tema complex el d’estimar-se o sobrevalorar-se.

Aquesta producció és el comiat de la trajectòria de Nao Albert i Marcel Borràs com a tàndem creatiu i laboral. Després de 15 anys, tanquen el cicle amb aquesta introspecció personal a través d’un element indispensable, el seu ego. Es van conèixer quan eren adolescents i van trobar en l’altre un mirall exacte de somnis i maneres de fer. Es repassa aquest recorregut teatral al mateix temps que aborda la seva relació d’amistat i el seu deteriorament. Després es passa a la construcció d’un futur plausible on s’exploren les possibles casuístiques que podrien esdevenir en base a la decisió de continuar treballant junts. En realitat, una justificació pel seu adeu.

Divertida i directa, interpel·lant a l’espectadora en cada moment de l’obra, transporta a un viatge peculiar i il·luminador. La dissecció de la seva relació -amb parts de ficció o no- endinsa al públic a una part desconeguda de la creació dramatúrgica. I la mostra interessant i molt intensa, a vegades infructuosa i d’altres altament fructífera.

Nao Albert i Marcel Borràs interpreten a la perfecció els seus papers, son capaços de despullar-se no només literalment, sinó també a nivell personal fins a quotes impensables. Aquest exercici de sinceritat i nuesa profunda serveix com a catarsi per a ells i també per al públic que s’apropa íntimament a uns personatges als que ha seguit la pista de manera forana durant més d’una dècada.

Una posada en escena extremadament minimalista és perfecte per a una producció que té el seu fort en el text i la interpretació dels seus protagonistes. Res més importa, son les paraules que van desgranant les que indueixen a l’espectadora al seu món.

És tota una experiència, un exemple exquisit de la seva manera d’entendre el teatre i la creativitat.