Declivi d'un pardal

Amélie Nothomb en aquesta ocasió s’aparta absolutament del seu estil més intimista i s’endinsa en un tema molt original. El títol de la novel·la era Soif (Set). Com sempre, ella domina magistralment l'art de l'absurd.
Joel Quesada adapta la novel·la d’Amélie Nothomb al teatre mantenint la ironia de l’autora amb un Jesucrist actual, bàsicament humà amb les seves pors, el pànic davant del patiment i la vanitat que li provoquen els aplaudiments per les seves proeses i miracles. Una visió humanitzadora i iconoclasta d’un personatge històric que ha de morir per rebre un reconeixement.
El dramaturg Joel Quesada juga amb la història que tots coneixem i amb el relat de l’autora. El Crist de Quesada es deixa anar i vola com un pardal per damunt del seu cos sofrent i es produeix el seu declivi amb la mort que li és imposada.  L'autora es va criar en una família molt catòlica i la religió va ser un tema molt controvertit en la seva vida però lluny de ser crítica o provocadora buscant l’escàndol, ella ens presenta un Jesucrist que parla en primera persona, que accepta la reencarnació i la figura del seu pare al que critica amablement.
Pau Rosell s’està convertint en un mestre de monòlegs després de l’èxit d’Ivan i els gossos. En aquesta ocasió interpreta a Jesucrist en dos moments molt diferents de la seva vida. Un és a les noces de Canà amb la festa, el ball, l’alegria, la mirada seductora de Magdalena, la mirada escrutadora de Judes, la mirada tendra i amorosa de la mare quan li diu: “fill, no tenen vi”. L’altre moment és el camí del Calvari i la Crucifixió.
Tots els detalls estan molt cuidats. El vestuari de Marcel Puigví situa al personatge cap al segle XVIII amb detalls que recorden la túnica llarga del profeta. La taula immensa on s'hi escampen les restes de la festa de Canà, es converteix en un moble despullat que acompanya Crist al Calvari amb un diàleg cru i ressentit contra el seu pare. És una manera molt enginyosa d’acompanyar el monòleg del Calvari que Pau Rosell no necessitaria, tal és la seva capacitat interpretativa.
Nothomb, Joel Quesada i Pau Rosell són un trio que assegura l’acceptació del públic i l’èxit. No us la perdeu.

Declivi d'un pardal és una versió lliure de Joel Quesada de la novel·la Set de l'escriptora belga Amélie Nothomb, un text que s’atreveix a donar veu al protagonista i que és el mateix Jesús qui ens narra la seva Passió en forma de monòleg. Ho fa d'una manera irònica i desacomplexada, des d’un punt de vista modern, filosòfic i transgressor. Es tracta del primer projecte professional d'en Joel Quesada com a dramaturg i director.

A escena veiem un Jesús molt humà, proper, amb els seus defectes i les seves virtuts; un home que ens mostra els seus pensaments, desitjos i pors; un home orgullós, egòlatra, feble, tendre, cansat; al mite víctima i addicte del seu propi èxit.

L'acció transcorre durant les noces de Canà, episodi de l'Evangeli segons sant Joan esdevingut a la ciutat de Canà durant un casament, que recull el primer miracle de Jesús, el de la conversió de l'aigua en vi.
En aquesta versió, es tracta de la mateixa història, però amb una persona més actual, una persona que es converteix en líder en el segle XXI.

Sempre he sabut que em condemnarien a mort, així comença la novel·la de Nothomb i aquestes són les primeres paraules del protagonista de Declivi d'un pardal.
La posada en escena és quatre bandes.
Es tracta d'una proposta des d'una perspectiva queer.
L’espai escènic, que signa Zoe Serrano, col·loca al públic al voltant d’una taula rodona sobre la qual es troba i es mou el protagonista del relat que interpreta el jove actor Pau Rosell.
La interpretació de Pau Rosell és absolutament impressionant. Des del seu debut escènic a Almacenados de David Desola a l'Orfeó martinenc l'any 2019, la seva carrera interpretativa ha evolucionat a passes de gegant.
Pau Rosell va debutar professionalment a Iván i els gossos (2021), magnífica interpretació per la qual va ser nominat a Millor actor revelació Premis butaca 2023. El vaig veure interpretant al jove Alan Strang a Equus (2022), on ens va regalar escenes memorables, defensant un paper molt exigent i difícil d'interpretar. Fa poc el vaig anar a veure a Tot en ordre (2024) a l'Àtic 29, on interpretava al cuidador d'un nen amb autisme greu.
A Declivi d'un pardal, des d'un bon començament, en Pau està increïble. Un repte artístic impressionant que l'actor supera amb escreix. Una interpretació que no us podeu perdre per res del món.

Tot està molt treballat, l'escenografia, la posada en escena, la caracterització del personatge, el vestuari de Marcel Puigví, el disseny i joc de llums de Zoe Serrano, l'espai sonor de Núria Dalmau i la interpretació (mirada, moviment (Sandra Cruz) i paraula) de Pau Rosell.

Declivi d'un pardal parla de l’ànima i de la vida eterna, del cos i del present, del fet religiós, la fe i la divinitat, dels mites, del que és transcendental i del que és mundà, i ens convida a reflexionar sobre la relació entre la vida i la mort.

Una joia teatral que no us podeu perdre.


 

 

 

No és el primer cop que veiem una obra de l’escriptora belga-japonesa Amélie Nothomb sobre el teatre. Cosmètica de l’enèmic ha sigut objecte de diverses adaptacions a casa nostra. I de fet, també va ser punt de partida de la pel·lícula estrenada al Festival de Sitges que du el mateix nom.

En aquell cas però, el text original –ple de diàlegs– i l’adaptació es van mantenir pràcticament intactes. En canvi, a Declivi d’un pardal hi ha un gran treball per poder dur l’obra a escena. Es tracta de l’adaptació de l’obra Soif (Set). I quan dic adaptació, ho dic amb totes les lletres. Si bé el text original és bàsicament una versió lliure de la passió de crist, el text escènic és un aterratge físic, una proposta de Joel Quesada que ha sabut extreure d’un text merament narratiu allò que el teatre necessita: cos i situació.

En aquest cas ens trobem a les bodes de Canà, on un Pau Rossell prou encertat (un pél potser, un pèl sobreactuat) no és la figura idíl·lica de Jesucrist sinó l’home – en el sentit més imperfecte i encarnat de la paraula – que es rebel·la contra el personatge de nen bo que tothom espera d’ell. La direcció hi ajuda: sobre una taula la banquet hi tindrà lloc un monòleg on el vi i el menjar prendran el seu protagonisme. Res més ben trobat que reivindicar un Jesucrist humà en allò més comú i terrenal com és una festa plena de menjar i beure. Un gran encert doncs fer coincidir fons i forma