Deliri a dos

Absurd és com sovint gestionem les relacions de parella. Absurd és com els partits polítics redacten els seus programes, i com, després els porten a terme (per dir-ho d’alguna manera) Absurd és negar l’innegable. Absurd és estimar fent-se mal. Absurd és callar davant les injustícies. Absurd és... no acabaria mai. Però el que no és absurd és el teatre de Ionescu. No és absurd anar al teatre a veure un text, aparentment absurd, que llença a tort i a dret veritats com punys. Podem riure de l’aparentment absurd, però del que no podem riure és de tot allò que autor, directora i actors ens serveixen en safata per fer-nos trontollar les nostres seguretats.

“No ens posarem mai d’acord”, mai, en les classificacions de gèneres teatral, de fet no es posarem mai d’acord en gaire bé res. Deliri a dos es transforma en un deliri col·lectiu, proper a al nostres dia a dia. Deliri a dos és un joc escènic, molt ben mil·limetrat, en el que Montse Puga i Oscar Intente juguen la dialèctica, la poesia, la cruesa i la tendresa de les paraules de l’autor romanès. I la juguen seguint les regles del joc més pur, més net. Joc net que els enfronta a les seves misèries, que poden ser les nostres, que els obliga a escoltar-se més enllà de les intencions.

Eugene Ionescu com Samuel Beckett a Europa, o Manuel de Pedrolo o Joan Brossa a Catalunya, es valen d’una tècnica dramatúrgica on unir filosofia i política, on l’argument queda enrere per quedar-se en el moment. No calen grans històries, no calen trames, cal dir, fer, pensar, i fer dir, fer fer i fer pensar. Aquest és un teatre que no és amable, però és necessari, és oportú, és ric.

Dir veritats, obvietats, i dir-les entre pausa i pausa, entre mirada i mirada, fluixet o cridant. Així és aquest tipus de teatre, on Montse Puga i Oscar Intente hi deixen la pell.

I com que hi ha altres maneres d’avorrir-se, podeu anar al teatre o quedar-vos a casa, que més tard ja pendreu decisions, tot i que les idees arriben tard, i els idiotes no tenen projectes.

Així doncs.... què hauria passat sí ....?

“No estem bé, estem malament”, però el teatre ens pot deixar tastar un xic més de vida, potser de saviesa, potser d’eloqüència, o potser d’existència.

Carme Canet i Capeta

Companyia de teatre i altres cultures

 

Tornem de nou al Teatre Akadèmia per poder veure aquesta obra d’un humor molt surrealista i envoltats d’una guerra a l’exterior i un altre a la parella.

L’autor ens presenta a dos personatges que tancats en la seva pròpia closca de cargol i tortuga ens expliquen la seva relació junts durant anys. Aquesta closca i la relació de cargol i tortuga és una de les petites històries i rèpliques que ens expliquen.

Anem descobrint el seu dia a dia així com el seu passat amb breus rèpliques de vegades interrompudes per bombes i acciosn que succeeixen fora del seu cau, de la seva closca. El seu món interior, la seva convivència, la seva pròpia humor i la dificultat de les relacions s’accumulen magníficament en unes rèpliques que poques vegades he vist. El sentit de l’humor en l’obra és un punt essencial en cada escena.

Aquesta obra que interpreten Montse Puga i Òscar Intente i que en tot moment ens presenten als protagonistes amb tota naturalitat ens presenten les seves pors i petites obsessions. Des de l’inici s’entreguen en la seva actuació i t’atrapen sense deixar-te. En la recta final, podem veure a Òscar Romera i Montse Bonet en una petita intervenció.

Esteu pendents de les petites répliques. És en aquests moments que gaudeixes més de l’obra, i tenim la sort de estar plenes de petites perles (i també visuals).

Us recomano a totes a anar a veure l’obra. A descobrir el text que ens presenten, d’aquest teatre de l’absud.  I ja em direu. Si voleu veure la meva opinió sencera la podeu trobar al següent enllaç

Sobra decir que El rinoceronte de Eugene Ionesco es una de sus obras cúspides y sin duda, un referente del teatro del absurdo. Y precisamente, ante este unísono aplauso y tal acaparo de éxito, resulta imperativo dar a conocer otros títulos que han podido verse injustamente eclipsados. Deliri a dos es uno de ellos. Por suerte, ahora nos viene representado magistralmente por un repertorio de lujo dispuesto a que la inteligencia sea la principal protagonista de la obra. Y en sus múltiples facetas, además: el ingenio, la cordura, la perspicacia. Todas ellas, paradójicamente, al servicio de la representación del delirio. De un delirio a dos, el de una pareja atropellada por la cotidianidad y por la decepción de los sueños no alcanzados. El delirio en la paz, el delirio en la guerra. La guerra exterior, sí. Pero también la interior: el campo de batalla de nuestra mente, la neurosis que corroe, el delirio que el autor, en su sibilino don de mostrar en vez de decir, ya nos hace intuir que más que ser un tema a dos, a fin de cuentas, es sobretodo el delirio de uno mismo. El delirio, sí. Tan único, tan universal.

Un text de l’autor romanès Eugène Ionesco, que no s’havia representat mai a casa nostra. Es tracta del segon muntatge de la companyia Bojum, que dirigeix Montse Bonet, traduït per ella mateixa i per Lluís Hansen, i que interpreten Montse Puga i Òscar Intente.

Eugène Ionesco (1912- 1994) és un dels autors més emblemàtics del segle XX i creador amb Samuel Beckett de l’anomenat teatre de l’absurd. Autor entre d’altres d’obres com “La cantante calva”, “Rinoceront” ó el “Rey se muere”.

 Teatre de l’absurd, és aquella modalitat de teatre que es regeix pels principis existencialistes expressats en termes absurds.

La virtut de Ionesco rau en la capacitat de reflectir el caos d’aquest món amb sentit de l’humor i gran humanitat, utilitzant jocs verbals o sense sentit aparent i situacions mancades de “lògica” per tal de fer palesa aquesta realitat. DELIRI A DOS va ser escrita el 1962 i ens parla de la bogeria d’Ell i d’Ella, l’aferrissament de tancar-se enfront del món exterior i de com a la seva manera, lluiten per sobreviure.

“Pren l’aire. Aprofita l’ocasió per inventar-te una altra existència. Vés a veure si existeix una altra existència.”

L’autor ens presenta dos personatges, ELL i ELLA, tancats en la seva closca, que estan junts des de fa molts anys. Un home i una dona, ja grans, en una mena d’amagatall on s’acumula tot el seu passat, envoltats per un món en guerra, que va penetrant a poc a poc dins el seu cau.

Segons comenta la Montse Bonet en el programa de mà, l’obra conté tots els elements del teatre de Ionesco, sent una barreja de poesia, fantasia, malson, imaginari, .... i també tots els seus temes preferits: la soledat, l’aïllament de l’individu, la seva dificultat per comunicar-se amb els altres i la seva subjecció a pressions exteriors degradants i a la mecànica conformitat de la societat.

Ell i Ella som tots nosaltres, ens representen en les seves obsessions, les seves mancances i les seves pors.

El món exterior agressiu i violent és el món, en el que ens hem acostumat a viure i a conviure.

Tot tractat des de l'òptica d'un autor que mai s'allunya de l'ésser humà i de la seva capacitat d'humor alliberador.

Com en la majoria d'obres de Ionesco a DELIRI A DOS existeix un simbolisme animal molt clar, d'una banda la tortuga i la seva closca que li serveix d'amagatall davant del món exterior, d'altra banda el cargol que representa l'espiral, el cercle viciós.

El diàleg dels dos actors és un autèntic joc de paraules de caràcter recurrent, converses repetitives que reinicien una vegada i una altra i discussions infinites. La mateixa trama és un cercle i la peça acaba de la mateixa forma que comença.

Tota l'obra té lloc en una habitació tancada on s'alternen les llums i les ombres, representen la presó, la casa sense sortida on estan tancats els dos protagonistes, confinant-los a una situació claustrofòbica.

Ell és Òscar Intente, Ella és Montse Puga. Unes interpretacions que ens han agradat molt, on Ell i Ella ens han sabut transmetre tot allò que l’autor volia expressar i ens fan reviure diferents etapes de la seva vida, fent-nos dubtar si ens expliquen realitats o desitjos.

Un espai sonor que representa un món exterior que tampoc no és real, on es lliuren batalles o se celebren victòries i representen tot allò que els hi fa por, totes les seves limitacions que condicionen la seva vida i les seves relacions amb la resta del món. La irrupció a escena de dos personatges aliens provoca en ells un autèntic atac de terror per la por que el seu món perdi l'estabilitat en la qual creuen viure.

Sempre trobes les pitjors sortides. Per a què t'obstines a sortir si no podem?

Sabíem prèviament que no era un text fàcil, que no era pas un "divertimento" per passar una bona estona de la tarda, asseguts al teatre i que molt possiblement ens costaria de pair; tot i això, vam optar per anar a veure la proposta, especialment perquè estàvem segurs de què la interpretació d'Òscar Intente ens la faria "viure" d'una manera atractiva.

Com ja hem comentat abans, les dues interpretacions, tant la de l'Òscar com la de la Montse, ens han agradat molt i ens ha facilitat "entrar" d'una manera força fàcil en la proposta ... i fins i tot ens hem vist reflectits en algunes de les discussions de parella, d'aquelles sense sentit, tan comuns entre les persones que convivim junts una bona part de la nostra vida.

... i si, potser si, que el cargol i la tortuga tenen molts punts en comú.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Ionesco és un mestre mostrant la misèria humana a través de l'humor absurd. En aquesta obra retrata una parella d'amants que es tanca en un apartament per a escapar de l'amenaça exterior representada per una guerra. Aquest perill o enemic comú és l'única cosa que els manté units en la seva convivència. Passen de flirtejos a retrets, canvien d'estats anímics sense ordre ni coherència i discuteixen llargament sobre temes aparentment absurds i irrellevants. Aquests són els segells d'identitat de l'autor romanès, però en aquesta posada en escena sembla que no acaben d'esclatar.

La directora ha optat per una posada en escena convencional, sent fidel a l'obra original i sense innovar amb la forma. Potser hauria resultat més interessant portar l'absurd a tots els aspectes del muntatge. Es genera una espècia de fricció entre la voluntat d'incoherència del text i una posada en escena massa racional i rígida que impedeix que la bogeria esclati. El punt més llunàtic es busca a través d'unes interpretacions que poden resultar una miqueta forçades a vegades, acostant-se més a l'infantil que a l'absurd.

En definitiva, una obra de Ionesco que m'ha deixat amb ganes de veure una revisió més atrevida en lloc d'una representació fidel.