Desde Berlín. Tributo a Lou Reed.

Perquè la peça s'ha elaborat com a homenatge al disc Berlin de Lou Reed, el tercer que va fer en solitari després de deixar The Velvet Underground, i és un LP amb lletres bastant fortes i gens senzilles, no és allò de "oh com t'estimo i que feliç sóc, taxín, taxàn", són més complicades. Si no saps de que va possiblement només vegis a una parella que tenen una atracció brutal, que són uns desgraciats, ionquis, ella mig puta, que continuadament descendeixen als inferns... però poca cosa més, però tot i que ho entenguis a fons o no, les actuacions de la parella són molt bones i ben dirigides, i la resta d'elements com escenografia, il·lumincació, efectes videogràfics, també.

Aquesta no és la primera vegada que Andrés Lima aterra al Teatre Romea i, al igual que va succeïr en el seu moment, les expectatives pel seu nou treball són molt altes. No obstant, en aquesta ocasió, la seva obra no m'ha semblat tan rodona, tot i que l'espectacle ofereix una factura realment suggerent. Així doncs, cal destacar que el director aconsegueix dibuixar emocions dalt de l'escenari, creant una simbiosi realment interessant entre l'audiovisual i la pròpia escena teatral, alhora que hi ha una encertada utilització de la il·luminació al servei d'una poesia visual. Sens dubte, es tracta d'una feina meritòria i que, a més, és desenvolupa d'una forma totalment encertada, arribant amb potència a les retines dels espectadors. Malgrat això, no he trobat del tot encertat el tractament i la forma de narrar la història d'aquests enamorats autodestructius o, si més no, la forma d'exposar els diferents textos que formen l'obra. Tot i això, els dos actors defensen perfectament els seus personatges, dotant-los de força i personalitat, però no és suficient per impedir que el text allunyi a l'espectador.

L’any 1973, Stephen Davis, reputat crític musical de la revista Rolling Stone, va escriure sobre Berlin, el tercer àlbum solista de Lou Reed, que es tractava d’un “desastre que transporta a l’oient a través d’un submón d’esquizofrènia, paranoia, degradació, violència anfetamínica i suïcidi”. Probablement, és aquesta foscor que envolta el disc i les seves cançons el que més va interessar a Andrés Lima a l’hora de portar-lo a escena. Amb dramatúrgia de Juan Villoro, Juan Cabestany i Pau Miró, l’espectacle és un truculent recorregut pel personal univers del músic nord-americà tristament desaparegut al 2013 i, en aquest sentit, funciona a la perfecció. Com a homenatge, els fanàtics de l’artista podran gaudir d’una estètica molt cuidada i de la música i les lletres d’aquelles cançons, mentre que els profans de la seva música es faran una idea bastant clara de quina era la idiosincràsia dels relats d’aquell treball de la seva primera etapa. El problema és que, més enllà d’això, poca cosa ens queda. Tant Nathalie Poza com, especialment, Pablo Derqui personifiquen la imatge del perdedor autodestructiu i desfasat amb gran credibilitat i atorguen pes als diàlegs de la funció. Però hi ha una certa impostació en la seva manera de declamar que delata la buidor narrativa de la proposta. Sembla com si s’hagués assumit que la idea de fer un tribut a Lou Reed fos suficient com per omplir de contingut tota una obra de teatre. Malauradament, el resultat és una bella i psicodèlica cuirassa que dintre només té fum de colors.

Potser calia ser un coneixedor o un expert en Lou Reed, cosa que jo no sóc, per gaudir al cent per cent de l'espectacle... però crec que no hauria de fer falta aquesta condició. La música del novaiorquès, i concretament la del mític disc "Berlin", s'entén ràpidament i conté la força d'uns personatges marginals que de seguida es reconeixen. Per tant, ¿què falla en el muntatge o "poema visual" que ha dirigit Andrés Lima en el Romea? Al meu entendre, la coartada dels textos pren massa força i finalment s'acaba forçant una  història quan en realitat només tenim retalls, esbossos de personatges, sensacions... Crec que si s'haguessin quedat aquí, si el muntatge fos més obert a interpretacions i una mica més abstracte igual hauria funcionat millor. De totes maneres, és difícil crear aquest tipus de propostes sense que resultin impostades o pretensioses. Almenys aquí s'ha de reconèixer un treball estètic molt interessant i uns actors apassionats, tot i que una mica perduts enmig d'una estructura dramàtica que no els ajuda... Recomanable per a aquells que en tinguin prou amb la música i amb el videoart.