Desert

Un cop més, el programa de mà m’ha despistat. Es parla allà del desert com a concepte, com a espai immens de retir i de reflexió, com “un mot fonamental en molts textos religiosos i filosòfics”. I es diu, fins i tot, que el desert simbolitza un lloc sense vida però que a la vegada hem d’arribar a ell per distingir els senyals que la vida no ens deixa veure. Quan comença l’espectacle, però, ens trobem amb un espai tancat i claustrofòbic. Un espai que bé ens podria recordar al de pel·lícules com Cube, El hoyo o la taiwanesa The hole, que ja pronosticava una pandèmia de grans proporcions allà pel 1998. De fet, el muntatge vol tractar de l’inconscient i suposo que a partir d’aquí és on podem començar a entreveure algun dels missatges que Atresbandes (la companyia resident del Lliure aquesta temporada) vol acostar als espectadors.

El que queda més o menys clar és que els quatre personatges busquen el seu lloc al món o la seva raó d’estar, cadascú des de la seva pròpia perspectiva. Al cubicle en que tots coincideixen hi ha elements externs que els influeixen i amb els que estan connectats. Cadascun d’ells triarà el seu camí, expressat sempre amb una mena de dansa que es tradueix en quatre solos força interessants. Al final, però, res els convencerà... Hauran de seguir buscant -sempre buscant- ja per separat.

I com mostra la companyia totes aquestes complexes qüestions? Doncs la veritat és que ho prova de moltes diverses maneres. Per començar, prescindeix de la paraula en escena, tot i que sí la trobarem en off quan s’explica el conte del rem. També hi ha una gran aposta pel so, amb un disseny increïble de Sammy Metcalfe i Miquel Segovia juntament amb totes les aportacions del grup. I ja per últim, tenim els cops d’efecte, que van des de tot el joc amb els micros fins a l’acció de rebentar l’escenari (literal). I amb tot això obtenim un resultat heterogeni, complex, potser massa tancat en si mateix, però sens dubte força interessant.