Die 120 Tage Von Sodom

A mitja representació, un dels personatges etziba el següent als espectadors: "Per què som aquí veient la Companyia Hora (formada per discapacitats intel·lectuals) i a l'hora estem aniquilant aquesta part de la població?" Die 120 Tage von Sodom sembla bascular endavant i endarrere a partir d'aquest desafiament a les nostres conviccions i al benestar de la nostra consciència.

Milo Rau escull Pasollini, pertanyent a diverses minories i aniquilat per no formar part de la "normalitat", com a canal per a parlar de l'abús de poder que les elits continuen pensant que tenen dret a exercir sobre els qui són susceptibles de ser anorreats per elles.

El director suís utilitza elements metateatrals per a explorar la capacitat del teatre a l'hora de representar la ignomínia i de proposar l'espectador que posi en dubte els fonaments de l'allò humà que el conforma. Els actors i les actrius entren i surten del personatge, o potser surten d'un i es fiquen en un altre, per a acabar donant forma de teatre documental (molt sui generis) al conjunt: en un parell d'ocasions els personatges es pregunten si això que succeeix a l'escenari és una representació de la vida o la vida mateixa.

No passen desapercebudes les referències buñuelesques (viridianesques, de fet) que serveixen, no tant per alimentar l'autosatisfacció de l'espectadora que les identifica, com per a entroncar amb una tradició determinada. L'ús de l'audiovisual i els primers plans que escull creen connexions molt significatives amb el cinema de Pasollini i de Buñuel, dos cineastes fonamentals que no han creat escola.

Per cert, les actrius i els actors de Hora són excepcionals, però Rau se les apanya perquè dubtem de nosaltres mateixos i sobre el què ens ha fet aixecar-nos de la butaca i dedicar-los una ovació que volem creure que no és gens commiserativa.

 

Ens fa moltíssima mandra parlar d'una proposta escènica que ens ha decebut totalment i de la que almenys en Miquel ha estat ben a punt d'abandonar la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure a mitja representació.  Finalment no ho vaig voler fer per respecte als espectadors, en trobar-me al ben mig de la grada central.

Aquest "DIE 120 TAGE VON SODOM", va ser un dels primers espectacles que vàrem escollir dins del nostre abonament de temporada del Teatre Lliure, perquè som seguidors des de fa anys del cèlebre director Milo Rau, que ara constatem que en bona part la seva fama es basa en la provocació, i en la recerca dels límits acceptables per la societat benestant, en una posada d'escena teatral.

Un creador del que recordem haver vist diverses propostes en els darrers anys (podeu veure els enllaços).... “HATE RADIO” al Grec 2013,  “THE CIVIL WARS” al Grec 2015 i més recentment la temporada passada, amb “L'ASSAIG. HISTÒRIES DEL TEATRE (I)” dins del Grec 2018 i del que ens agradava la seva gosadia en portar temes provocadors i feridors a escena.

Però amb DIE 120 TAGE VON SODOM, sempre des del nostre punt de vista, ha ultrapassat tots els límits que nosaltres estem disposats a acceptar.

No som partidaris de censurar cap proposta teatral, perquè creiem que els espectadors han de ser lliures per poder escollir el que volen veure.

Per aquest mateix motiu no entenem pas la decisió del nou director del Teatre Lliure, Juan Carlos Martel Bayod, en desprogramar la proposta "Mount Olympus" de Jan Fabre, per les pressions "moralistes" d'una part dels "influencers teatrals", en un injust judici paral·lel (inclús abans d'una sentència), per haver estat acusat d'abusos a actrius de la seva companyia.

Però no canviem de tema perque ara toca parlar de DIE 120 TAGE VON SODOM. 

Dissabte passat va ser una tarda de teatre d'aquelles que ens costarà d'oblidar i ens costarà oblidar fonamentalment per dues raons, una pel tema escollit com a base per a la creació de la proposta, a partir de la brutal pel·lícula de Pier Paolo Pasolini "Saló o els 120 dies de Sodoma", i especialment d'altra banda, pel fet de fer el muntatge amb membres del Theater Hora, una companyia conformada per persones amb discapacitat psicològica.

No ens escandalitzen pas, les escenes sexuals explicites, perquè per sort malgrat la nostra edat, encara follem i com la majoria de la població també tenim les nostres fantasies sexuals. Per altra banda, teníem coneixement de la temàtica del que anàvem a veure, basada en Saló, l'últim refugi feixista en la segona Guerra mundial, on van ser tancats uns joves que van estar sotmesos a vexacions de tots tipus, humiliacions, violacions, tortura i mort.

Ens va incomodar i molestar el fet de tractar un tema d'aquestes característiques (sense necessitat) amb actors amb discapacitat psicològica, provinents del Theater Hora, per fer encara més repulsiva la proposta i provocar així als espectadors (per part de Milo Rau), un grau encara mes gran de rebuig i fàstic, que el que va provocar Pier Paolo Pasolini.

Milo Rau ha fusionat la companyia Schauspielhaus (4 actors) amb la Theater Hora (11 actors), les dues companyies amb seu a Zuric, volen demostrar que continua amb la seva recerca sobre el límit d'allò que és suportable i representable a escena.

Donem per descomptat que els actors amb discapacitat psicològica de la Theater Hora, tenen el suport d'un equip de psicòlegs, i són capaços de representar teatralment qualsevol escena, i encara més sabent que tot el que veiem és "fals" i la majoria de les escenes són mostrades amb efectes "especials" bastant ridículs, on volgudament es vol mostrar la "trampa teatral."

Nosaltres sempre hem donat suport a la completa integració d'aquestes persones en tots els àmbits de la societat, inclòs evidentment el teatre. Des d'aquest espai hem donat cobertura a diferents espectacles de la companyia catalana POT Teatre, com "TOT ESPERANT GODOT, El Musical" o "AQUÍ NO PAGA NI DEU, El Musical" per anomenar els més recents.

Però això no impedeix que ens rebotem, quan veiem que en DIE 120 TAGE VON SODOM, se'ls utilitza per a la recerca d'un grau mes d'incomoditat entre el públic i ser "encara" més provocatiu que Pier Paolo Pasolini.

Veure per exemple una escena (que ens va semblar patètica), on un actor amb totes les seves capacitats, explica plorant, a un altre actor amb disminució psíquica, que la seva parella i ell van haver d'avortar en assabentar-se que el fetus tenia símptomes de síndrome de Down, mentre l'actor amb disminució l'intentava consolar fent-li carícies i copets a l'esquena.

Milo Rau, abans de presentar la història, intenta demostrar als espectadors que els actors disminuïts són conscients que estan simplement actuant, i els fa fer assajos davant del públic, de com han de caure quan en la ficció els mataran d'una o de mil maneres, per tal de justificar-se.

També en certa manera està dient als espectadors, que els "culpables" del que veuran a escena, es culpa d'ells mateixos, perquè a la fi és un espectacle creat per ells... i per això a la banda esquerra de l'escenari, introdueix una mena de "llotja teatral" des d'on la "societat benestant i culta que va al Teatre", veurà còmodament, i si cal en binocles, les atrocitats de la proposta... violacions, escenes de sexe, concurs de culs, assassinats, mutilacions de dits, penis, llengua, crucifixions...., etc.

Curiosament les víctimes seran sempre protagonitzades pels actors amb disminució psiquica i els botxins els actors amb totes les seves capacitats.

Entusiasme per part de molts espectadors en acabar la representació, molts aplaudiments i "bravos".... nosaltres hem sortit de la Sala amb la moral per terra, que a la fi és el que volia provocar en Milo Rau, però sobretot hem sortit decebuts en veure una proposta de la que esperàvem molt més que una simple provocació.

Podem dir que fins i tot hem sortit de la Sala INDIGNATS, especialment per la utilització barroera que es fa amb els actors amb disminució psicològica, que per altra banda ho donen tot a escena.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ