DIOS. La Comedia

Com parlar d'un tema tan sensible i "seriós" com la religió i no acabar a la tomba o a un calabós?

Eugenia González La Rosa ha reprès la tradició del joglar, aquella que només necessita un intèrpret amb una gran capacitar per narrar històries sense més artifici que la seva veu i el seu cos, per convèncer-nos (o no) de l'existència de Déu en un monòleg molt personal, però que m'ha sorprès en forma i contingut.

La història d'una turmentada senyora, la Dolores, amb angoixa existencial i al·lèrgia social, és el trampolí per explorar d'una manera molt lúdica i entretinguda els punts clau que argumenten o reproven l'existència d'un Ser Suprem. L'exhaustiva recerca sobre espiritualitat, teologia, neuroteologia o ciència evolutiva que l'artista ha realitzat al llarg de cinc anys per tal de preparar l'espectacle converteix DIOS en una peça molt didàctica que aporta informació interessant sobre la nostra (fràgil) naturalesa humana.

L'altre punt fort de l'espectacle és la gran expressivitat i riquesa interpretativa de l'Eugenia. Es fa valer del seu ofici - on es nota la llarga trajectòria en Commedia dell'Arte i teatre gestual- per mantenir al públic embadalit escoltant les aventures al llarg del camí espiritual de la protagonista. Amb un omnipresent instint de joc i ganes d'entretenir i fer riure, gaudeixes veient l'actriu dominar l'escenari amb precisió i transformar-se una infinitat de personatges, cantar a cappella o explicar una faula.

“DIOS. La Comedia” es un monòleg escrit, dirigit i interpretat per l’actriu Eugenia González La Rosa, que podeu veure a La Sala Fènix de Barcelona.

La primera vegada que vaig veure l’Eugenia va ser a La Seca Espai Brossa amb La Companyia de la Rosa, interpretant “La mascarada fantàstica”, un espectacle dins de Commedia dell'arte (l'ofici de la comèdia), en el que vaig descobrir a una gran artista còmica.

“DIOS. La comedia” és la primera part d’una trilogia que presenta en solitari. Cinc anys d'investigació i experimentació, han donat com a resultat una obra divertida, trepidant, esbojarrada i plena de sorpreses. Un espectacle amb una sola actriu, que busca la complicitat del públic, es transforma en un munt de personatges, canta i balla a ritme de mambo, i fins hi tot ens explica una faula.

Una hora i vint d’humor i ironia, que ens fa reflexionar sobre la necessitat humana que tenim tots nosaltres de buscar un sentit a la vida, partint com a base en la idea de creure en el poder d’algun ésser superior. Anomeneu-lo Déu, Alà o Buda. No hi ha cap civilització des de la prehistòria que no hagin tingut creences religioses. És una necessitat que tenim els humans, tan si acceptem o no la seva existència,  per poder sobreviure davant les angoixes i frustracions que ens depara el transcurs de la vida.

L’Eugènia ens ho mostra des de la part còmica, convertint-se en la Dolores, una dona que pateix una crisi nerviosa per culpa d'un escapament d'aigua, en una dona prehistòrica que descobreix la necessitat de creure en alguna cosa, o en l’animal que descobreix que la fortalesa, per poder enfrontar-se als entrebancs de la vida, és dins de cadascun de nosaltres. I que el més important de tot és creure en un mateix.

Només em resta dir que l’Eugenia a part de ser una actriu amb molt sentit de l’humor, posseeix un gran registre en expressivitat gestual i una gran qualitat interpretativa. Es nota que li agrada el que fa. S’ho passa bé i nosaltres també.

***1/2

Sembla que és una obra realitzada per aquesta Setmana Santa. Està molt bé que parlem de Déu, i que ens avisi abans de tot que no estem davant d'un Musical (sembla que ara tot ha d'estar cantat per ser apreciat) i per aquest motiu tenim l'afegit de "La Comedia". Però en aquesta "comedia" no surten violins, ni angels a escena i s'ha d'agrait.

Tenim a Eugenia Gonzáles, una actriu i comedianta, que presenta un nou espectacle a la Sala Fènix. Amb molta passió i gestualitat es presenta a l’escenari. Un escenari nú, on ella és omnipresent i l’ànima de tota la funció.

Com ens explica a l’inici de l’espectacle (amb o sense raó), l’espectacle necessita un actor i un espectador per representar-se. I a partir d’aquí ens vol involucrar en el seu viatge particular. Amb un inici suggestiu i una faula final estimulant, ens presenta aquest monòleg. Entremig tenim una caiguda als inferns que m'ha creat una petita excedència en la resta de l'obra fins arribar a la faula final.

Si Déu fos omnipresentLa resta de la meva opinió la podeu veure al link adjunt.