Distancia siete minutos

Tot i que, afortunadament, les coses estan canviant, encara és habitual trobar-nos a la cartellera un ventall d’ofertes molt polaritzat entre les propostes clarament còmiques i les contundentment dramàtiques o experimentals. No es tracta d’una qüestió de qualitat sinó, més aviat, d’una pressuposada puresa dels gèneres o de la necessitat de definir els productes comercialment ja des de la seva concepció. Distancia siete minutos té el gran mèrit i la valentia de posar en primer terme la història que ens volen explicar. Es percep, des del primer moment, que tant el conflicte com els personatges s’han treballat a fons i des de dins. D’aquesta manera, malgrat tenir humor, no acaba de ser mai del tot una comèdia mentre que, d’altra banda, tot el dolor que transmet no ve d’una estructura prèvia, sinó que neix de la naturalesa mateixa d’allò que se’ns explica. Així, tant les rialles com l’emoció arriben al seu temps precís, com si fos per accident, de forma màgica i inesperada. La sobrietat amb la qual Diego Lorca i Pako Merino, autor, actors i directors d’aquest muntatge, exposen la psicologia d’un jove jutge que es veu en la necessitat de tornar a viure un temps amb el seu pare, així com la relació entre ells que arrossega moltes converses pendents, és, senzillament, magistral. Poques vegades es veuen espectacles amb una precisió estilística, una mesura formal i un bon gust pels detalls tan encertats. El relat de Titzina Teatre és espontani, únic, modern, realista i, sobretot, ric en metàfores. Tot en l’obra està integrat a la perfecció, funciona i aporta significat. És tot un gust veure companyies que coneixen el pes exacte d’allò que posen en escena i, a més, no senten la necessitat d’afegir cap efectisme artificial.

Mentre veia aquesta obra he pensat que estava realment davant d'un teatre modern, intel·ligent i creatiu, malgrat que la seva proposta formal pugui assemblar-se a moltes altres. Penso que el que fa diferent la proposta de Titzina Teatre és el rigor amb el que treballen i el material de base amb el que s'enfronten. I dic "enfronten" perquè realment es palpa la lluita que hi ha hagut amb els temes plantejats, amb els sentiments que s'han posat damunt de la taula d'assaig i fins  i tot amb la posada en escena, que a més de gran concentració requereix un enorme desgast anímic. No vull explicar molt de la trama, perquè una de les millors coses del muntatge és que permet submergir-te en un món molt particular i fins i tot oníric que, de mica en mica, et va mostrant temes reconeixibles i qüestions que toquen molt de prop. El que sí m'agradaria comentar és la forma en que ho fan, que dramatúrgicament m'ha semblat un encert total. En aquest sentit, m'agrada que la història del jutge jove que ha de conviure un temps amb el seu pare estigui condicionada per temes externs (els tèrmits que acaben desnonant temporalment a tot un jutge) i dimensionada amb elements espacials (la distància que aporta el Planeta Mart, l'estranyesa que suposa el projecte Curiosity) o simplement metafòrics (el gas tòxic que no permet l'habitabilitat). Tota una sorpresa la que m'han donat Pako Merino i Diego Lorca, dos actors/autors/directors que mereixen tot el meu respecte des d'avui mateix. No us la perdeu, és de les millors propostes de la cartellera.

Poques vegades surts del teatre pensant que acabes de veure un espectacle que hauria d'estar ple cada dia. I sóc conscient que Distancia siete minutos no és una obra per a tots els públics. No tracta un tema amable, ni agradable i tampoc ho fa des d'una estructura formal fàcilment reconeixible ni còmode.

En el mateix moment que la humanitat decideix aixecar la vista i explorar el planeta Mart (a 225.300.000 km de la Terra) el protagonista d'aquesta història s'enfonsa en la recerca del seu propi "jo" i la relació amb la seva feina i el seu pare. Ens trobem davant la davallada a l'infern (el seu planeta roig particular) d'un jutge de quaranta anys dialogant amb l'artificiosa i magnífica (i tan allunyada de la nostra realitat) missió espacial "Curiosity".

Dos actors (que també són directors i autors de la peça) que es deixen la pell damunt l'escenari i que treballen amb un rigor i una tècnica que moltes vegades donem per descomptat però que malauradament no sempre és així. L'escenografia (amb pocs elements però molt versàtils) i la il·luminació juguen tant a la creació de diferents espais com de diferents d'atmosferes (amb un gran disseny d'espai sonor).

Com passa en astrofísica, només podem detectar els forats negres per les reaccions dels cossos que són a prop i es veuen afectats per la seva massa. Aquest orbitar sobre l'absència i el canvi de rumb (enfrontar-s'hi) són els eixos centrals de la peça. I perdoneu que sigui especialment ambigu però no vull desvelar res. Prefereixo que exploreu les llums i les ombres de la conducta humana amb els Titzina Teatro.

Jo la vaig veure el passat febrer al Joventut de l'Hospitalet i me'n alegro que ara s'hagi programat a Barcelona perquè és un teatre molt interessant, a més d'intel·ligent. La trama funciona en dues dimensions paral·leles: s'acaba d'enviar un robot a l'espai i al mateix temps un jove jutge es veu obligat a deixar el seu pis per una plaga de tèrmits. L'empresa fumigadora el fa marxar de casa per uns dies ja que treballen amb gas tòxic. Anirà a viure a casa el seu pare, cap problema, però... fa vuit anys que no es veien. Perquè...?

Llegiu-ne més.

Els Titzina tenen una forma de fer teatre singular i amb molta personalitat, fent gaudir a l'espectador a través de propostes originals i, alhora, molt diferents al que estem acostumats a veure. En aquesta ocasió, ens presenten una obra que ja porta voltant per tot el món des de fa gairebé dos anys, la qual parla sobre la comunicació interpersonal o, més aviat, sobre la incomunicació que regna en la nostra societat, a on cada persona sembla trobar-se tancada en els seus problemes i en la seva forma de fer les coses, sent incapaços de mantenir un diàleg amb el que tenim al nostre costat. Així, a través d'una relació paterno-filial, se'ns plantegen molt temes com la mort, la felicitat o les relacions familiars, per exemple, al mateix temps que s'aprofita la professió del protagonista per tractar temes com la justicia, els valors i el funcionament de la societat. Per tant, ens proposen reflexionar sobre una gran varietat de temes, la qual cosa es fa mitjançant una fusió equilibrada de drama i comèdia, funcionant totes dues a la perfecció i sense presentar alts i baixos.

Cal dir que la pròpia companyia s'encarrega tant de la dramaturgia com de la direcció i la interpretació, portant l'obra a bon port a través de les tres vessants. En aquest sentit, ens trobem amb una proposta dinámica, gràcies al constants canvis d'escenes, de personatges i d'elements escenogràfics, els quals juguen un paper molt important a l'hora d'armar l'estructura de l'obra i que són molt ben portats gràcies a la versatilitat que demostren en tot moment els dos actors. Per tant, aquests jugaran amb els canvis, el moviment i la velocitat, tot denotant la rapidesa amb la que es mou aquest món global ple de conductes estructurades i de sentiments camuflats que ens allunyen els uns dels altres. Tot això, reflectit en una atmosfera suggerent que la companyia ha sabut crear a través de la il·luminació i d'un espai minimalista, en el que els elements escenogràfics es reaprofiten i es mouen constantment, generant diferents espais.

Sens dubte, es tracta d'una proposta molt interessant i atractiva, apta per a tot tipus de públics, podent-se gaudir tant a través de la reflexió i de la seva presentació acurada, com des del divertiment i l'agilitat narrativa. A més, trobem un tipus d'humor tremendament realista que, malgrat fer-nos riure de forma intel·ligent, amaga un rerafons dramàtic, el qual estarà present també al llarg de tota l'obra i que resulta ser un dels seus grans encerts.

És la primera vegada que anem a veure un espectacle de la companyia Titzina i haig de reconèixer que ens ha sorprès moltíssim.La companyia Titzina està formada per Diego Lorca i Pako Merino que són els autors, directors i actors dels seus propis espectacles. Fins ara se’ls hi coneixia tres obres teatrals: una en torn a la bogeria “ Folie a deux”,la segona el tema era la guerra “Entrañas” i  “Exitus” basada en la mort. Amb “Distancia siete minutos” han canviat de registre i van en busca de la felicitat.

Per poder fer aquest espectacle, en Diego i en Pako van assistir a conferències dirigides per Eduard Punset que tractaven sobre el tema de la felicitat, després van buscar la inspiració en els jutjats i la presó; fins hi tot van col.laborar amb l’aula de teatre de la Model, lloc on es va fer el primer passe de l’obra. El resultat de tota aquesta feina d’investigació es nota tant en el text com en les interpretacions dels dos actors , que ho fan d’una manera natural, amb humor i del tot creïble.

L’escenografia tot hi que és senzilla i minimalista, està sempre en constant moviment i transformació i la il·luminació és el complement perfecta per una bona posada en escena.

A partir d'una serie de judicis s'ha muntat una tragèdia disfressada de comèdia,on el jutge, que és qui dicta les sentències de felicitat o infelicitat dels altres, no és capaç de solucionar els seus propis conflictes que te pendents amb el seu pare degut a mals entesos i per la falta de comunicació entre ells. Tot comença quan el jutge ha d’abandonar el seu habitatge per culpa d’una plaga de termites i ha d’anar a casa del seu pare temporalment.

Realment ha estat una gran tarda de teatre on el públic ens ho hem passat d'allò més be i al final hem aplaudit amb ganes.

És difícil no emocionar-se veient Distancia siete minutos. Les situacions, els personatges i el que ens expliquen, tot, està carregat de veritat i apel·la a nosaltres d'una forma molt directa i, alhora, íntima. Diego Lorca i Pako Merino han creat un espectacle original que es desenvolupa en un univers ple de metàfores, que es construeix davant dels nostres ulls amb poquíssims elements escènics i molta imaginació. El resultat és un muntatge molt personal, força diferent al que estem acostumats a la nostra ciutat. Realment interessant.

Més informació (en castellà) a Somnis de Teatre