Diu el nen que ha vist un cèrvol

Hauria de ser de pràctica obligada visitar, almenys un cop l’any, les sales que aposten per obres de companyies acabades de sortir de l’ou. El cas de Diu el nen que ha vist un cèrvol és molt evident. Un dels seus dramaturgs n’és el propi actor, un prometedor Àlex Pereira que conforma la meitat dels components de la companyia en qüestió, la Cervical, en una plantilla completada per Andrea Bel, encarregada també de dirigir-la. El text de l’obra és covat després del seu pas per l’Institut del Teatre. Potser és per això que resulta diferent de la resta de monòlegs al que ens tenen acostumats aquells que duen més hores de vol a l’escena. Però diferent no vol dir pitjor. Tot el contrari, es tracta d’un text més aviat breu, amb un equilibri perfecte entre allò distès i allò transcendent, com els conflictes dels propis personatges que hi troben, en l’obra, un espai on fer de les més profundes reflexions a les confessions menys adultes, més tendres -gairebé com qui les ha parit-; on hi busquen, cada un d’ells, un camí que els allunyi de les decisions que temen haver pres erròniament. Un text que compta amb ingredients de filosofia convencional en una proposta que, lluny de recrear el tòpic en la forma tradicional a la que estem acostumats, del tot gastada, refregeix les ombres de la caverna i aquell qui s’atreveix a sortir-ne, d’una forma força interessant, redreçant el mite a favor de la narrativa. Els recursos d’una posada en escena tan sòbria com enginyosa són la cirereta que permet acabar de fer gaudir un espectador que, entre siluetes carregades de sentit, espelmes febles i cadires suggerents, acaba fregant-se els ulls bocabadat davant el que és, efectivament, un enorme cèrvol. Cal apostar per propostes valentes, joves, despullades i essencials d’aquest tipus. Cal donar un cop de mà a les noves companyies i adonar-se que potser, en realitat, acaben sent elles qui ens donen un cop de mà a nosaltres.