Divina de la mort

La companyia Fac-òf (Amor³. Shakespeare al cap), proposa un nou espectacle, aquesta vegada en format de cabaret. Divina de la mort és un cabaret lleuger i descarat que, en clau de comèdia, revela el caràcter grotesc de les violències estètiques.

Una proposta que del Teatre Maldà ha pogut fer el salt al Teatre Borràs, durant els dilluns. Un dia que veig que tenim petites obres per omplir aquest dia i que omplen de públic juvenil.

És una obra plena de gags, reivindicació sobre experiències de les autores en la mateixa pell. Amb gags amb l’esperit de cabaret, de pit i cuixa ens parlen sobre la bellesa, la joventut, els rols de gènere,…

Podem veure diferents tips de bellesa, com els que podem veure per TikTok o per qualsevol xarxa. Qualsevol més hilarant i divertit. Encara me’n recordo del Fairy per poder treure la grassa del nostre cos amb un sorbet amb aigua.

O el moment del cantautor on l’únic actor Marc Arias fa la seva intervenció musical amb la guitarra, quan en la resta de gags sembla l’home objecte. A més, tenim un artista convidat a la funció. Per parlar-ne de la seva pròpia visió dels diferents estereotipis.

Penseu que durant l’obra podrem escoltar i veure com les protagonistes estan pressionades per estar primers, altes, grans cuixes, poc o massa pit, falta de dieta, de gimnàs. Has d’aprimar-te, o engreixar-te, o créixer menys o més per un paper. Tot són problemes sigui quin sigui el teu cos. I amb aquesta premissa podem veure els diferents gags que es van succeint de forma ràpida i sense parar.

Podeu veure la resta de la meva opinió a l'enllaç

Parlar del culte al cos o de la pressió social que exerceixen determinats cànons estètics és quelcom que ja s’ha fet moltes vegades... Aquest cop, però, es tracta com si fos un espectacle de cabaret, amb números aïllats, cançons, petites coreografies, moments de crítica mordaç, etc. És a dir, un espai on hi cap tot i on hi valen acudits, paròdies... però també escenes més intimistes i reflexives. Potser hi ha un cert desajust entre unes i altres (a vegades la paròdia sembla escapar-se de les mans), tot i que el conjunt resulta atractiu i molt eficaç.

Tot comença amb una mena de quadre o mirall on veiem una dona pràcticament nua. Un retrat que recuperarem al final, quan ja lliure de maquillatges i accessoris se’ns mostri tal qual és. I pel mig, una youtuber que dona consells esbojarrats, un cantautor que ens ofereix les seves darreres cançons sobre el tema, una parella que intercanvia rols, un Ken desconstruït, unes runners que critiquen a una tercera, uns models de bosses d’escombraries, etc. Un munt de personatges i situacions, molt ben defensats per un repartiment molt jove i molt solvent: Marc Arias, Julia Calzada García, Joana Castellano, Gisela Guitart i Paula Segura.

Estaries més guapa si t’arreglessis més. Si fessis dieta et sentiries millor. Vols dir que no t’hauries de depilar? L’important és la personalitat, però que no sigui lleig o lletja. Se’t passarà l’arròs. Et quedaràs per vestir sants.

Cada dia qualsevol persona rep consells no desitjats o sentències entorn al seu cos, a la seva manera de viure o d’entendre la vida. Imposicions socials que, tot i que sembla que van disminuint amb el pas del temps, no acaben d’erradicar-se i afecten, més del que es pensa, a moltes persones.

Amb petits esquetxos que conformen un tot, aquesta obra és un petit cabaret-vodevil de situacions pretesament exagerades per aconseguir una finalitat clara: demostrar la seva ridiculesa. Però també serveix per posar un mirall, mai millor referit, a una societat superficial i egocèntrica que veu en l’estètica la seva bandera principal per amagar, a vegades, una vida patètica.

La companyia Facòf estructura un relat divertit, interactiu i atractiu que convida al públic a formar part de l’espectacle, al mateix temps que el fa reflexionar i identificar situacions que es poden passar per alt i que són tòxiques igual o més que les més evidents. Moments estel·lars com el Ken desconstruït, el pes de les convencions físiques o la carrera de fons entre arbres i semàfors, ajuden a conformar un espectacle distret, al mateix temps que aporta un significat subjacent important. Només alguns moments es porten un punt massa al límit o s’allarguen en el temps i ralentizen la producció, però això no afecta al conjunt de l’obra.

Les intèrprets i l’intèrpret s’entreguen sense reserves i s’exposen per donar veu a qüestions latents amb una mirada directa, honesta i real. Una estona desacomplexada amb significat que eleva l’esperit i deixa regust de reflexió.