Don Juan Tenorio. Ara musical

Joan Pera i Lloll Bertran tornen a escena amb una nova adaptació musical de la clàssica obra Don Juan Tenorio de José Zorrila desprès de la gran exceptació del públic durant la temporada passada. Perquè us poseu en situació... per aquells que ja vau tenir l'ocasió de veure'ls en escena que sapigueu que els diàlegs són els mateixos, la prosa es manté intacte però el tempo de la funció millora molt gràcies als números musicals i la energia de Deparamo (el pianista). Al començament de la funció en Joan Pera ja ens explica que aquesta obra és una versió una mica "zorrilla". Bé, no cal dir que tractant-se d'aquests dos grans monstres de la comèdia no pots parar ni un segon de riure, són massa bons i no puc dir res negatiu... Joan Pera sempre tan peculiar i amb el bon humor que el caracteritza, barrejant constantment paraules del castellà al català; i la Lloll amb el seu gran ímpetu i frescura, cantant "Oh happy Day" com els àngels. Res més a dir, tots dos formen un tàndem espectacular, són súper estupendos i la mítica escena d'amor entre Doña Inés i Don Juan la claven: No es verdad, ángel de amor.... Així que si voleu passar una estona divertida, no us ho penseu més, aquesta ha de ser la vostre obra de capçalera.

 

La tradició del teatre popular a Barcelona és molt antiga, i molt exitosa. Des dels nombrosos teatres de revista del Paral·lel -quan el Paral·lel era una arteria d'oci de primer ordre- fins als vodevils o als còmics de gran carisma, el teatre popular ha arrossegat a milers d'espectadors durant anys i anys. Hi ha hagut èpoques en que aquest tipus de teatre ha caigut en desgràcia, però sempre hi ha un espai a la ciutat on poder gaudir-lo. Dins d'aquesta tradició, Joan Pera i Lloll Bertran s'han unit per homenatjar, secretament, als que jo crec que són la seva font d'inspiració, és a dir, Joan Capri i Mary Santpere. I d'aquí surt aquest Tenorio, primer "a palo seco" i ara en versió musical, tot i que per musical hem d'entendre que s'hi afegeixen un parell de temes instrumentals de Deparamo i quatre o cinc cançons que a la Lloll li ha vingut de gust cantar.

Aquest Tenorio, però, és el Tenorio del Pera. La seva comicitat i l'efectiva composició del català hipocondríac i pocapena convencen al públic en tot moment. La veritat és que podria prescindir d'acompanyants, de cançons i fins i tot dels decorats de paper rescatats dels mítics magatzems dels Germans Salvador. Joan Pera convenç per si mateix i tira de tòpics, de vells recursos, de l'herència dels mestres... No es tracta d'una obra novedosa, ni ho pretén. No estem davant de cap enginy còmic, sinó més aviat davant d'unes fórmules que funcionen i d'un tipus de teatre que tot i viure d'enyorança encara té el seu públic.

Joan Pera i Lloll Bertran fent un refregit del Don Juan Tenorio que van presentar uns mesos ençà. Saps el que vas a veure.

És el millor en la seva categoria... riuràs encara que no vulguis. El públic, com la meva padrina, surt encantadíssim: ha rigut amb un esmirriat Pera fent de Don Juan joven, valiente y hermoso. És la indubtable estrella de l'espectacle, no li calen ni músiques, ni vestimentes, ni Llolls ni "decorats". Ell sol s'ho guisa i s'ho menja.

Ara bé, a Joan Pera no li senta bé autodirigir-se: l'autocomplaença dinamita tot el talent que té al voltant (al menys, en aquest cas). Pera refregeix el seu paper a La extraña pareja fins a punts insuportables mentre la Lloll passeja per l'escenari. Deparamo hi posa la banda sonora des d'una cantonada. Banda sonora. No és un musical, com s'anuncia als cartells. Quatre cançons-gag no fan un musical.

Tens la sensació de ser present a l'assaig d'un espectacle a mig muntar, amb les bromes i llicències pròpies d'un assaig. Considero que com a espectadors (d'un espectacle no precisament barat) hem d'exigir quelcom més.  Com deia l'Anna Lizaran: "SI ES FA BÉ, TAMBÉ AGRADA".