La segona de les peces del cicle Escenes, dones i creació està dedicada a creació i poesia amb No puc arrencar-me el cap d’Alba Pujol.
Una de les encarregades de donar a llum la seva creació serà Alba Pujol, actriu i professional escènica tot terreny. La seva carrera s’ha anat consolidant al costat d’Àlex Rigola, amb qui sovint treballa no només com a actriu sinó també com a ajudant de direcció. Pujol, en aquesta ocasió, investigarà l’espai de la pulsió poètica, simbòlica i metafòrica; tot sumant a la seva proposta diferents veus que connectaran la música, el vers i la dramatúrgia.
Qui o què ens priva del descans? Qui vetlla pel nostre repòs quotidià? Quins rituals ens ajuden en el viatge de la vigília al son? Un adult bressolant un infant, preparant-lo, a través de la música, de la paraula i del moviment, per al viatge a l’inconscient; és un acte d’amor brutal. Però, què passa quan som adults? On queda aquesta abraçada, aquest consol, aquest deixar-se caure en braços d’una altra persona per despertar dins de nosaltres mateixos?
El descans compartit com a acte revolucionari, com a ritual transformador, com a acte de resistència contra aquest món accelerat, extenuant, superproductiu, sobreexplotador i destructivament neoliberal, que l’entén com un luxe i el transforma en un negoci.
No puc arrencar-me el cap és una celebració del repòs que ens és negat i una festa (sobretot, una festa) de les cures i dels afectes que ens donem unes persones a les altres per permetre’ns aquest descans.
Perquè sense les estructures que ens permetin deixar-nos anar sense témer cap amenaça, que ens permetin gaudir del repòs sense sentir-nos culpables, que ens deixin respirar les pauses necessàries, aquest descans no serà possible.
