Dones Lliures

Mireia Clemente y Laura Sancho se ponen en la piel de ex presas de la cárcel Trinitat Vella de Barcelona para poner sobre la mesa la represión, el aislamiento forzado de las presas comunes y el trato vejatorio que sufrieron muchas mujeres en los años del tardo franquismo.

La obra habla de libertad y nos trae a la memoria las vidas de aquellas mujeres que lucharon por conseguir la democracia y el fin de la represión.

El montaje se articula en torno a voces en off, música e imágenes de la época que sitúan al espectador y un Iván Campillo que interpreta la figura del franquismo en todo su esplendor.  Las dos actrices cambian de registro, dialogan, se entristecen y se ríen, y lo hacen llegando al corazón de los espectadores que viven su dolor y su impotencia. Todo ello en un escenario en el que tan solo hay dos sillas que dan mucho juego y que consigue representar cada uno de los lugares en los que se situa la acción.

Dones Lliures no es una obra al uso, es una lección de historia para recordarnos lo que fue y lo que no debe volver a ser nunca.

La Companyia La Voz Ahogada; Projecte Escènic porta al teatre un projecte sobre les dones en els últims anys del franquisme. A partir de la Caputxinada al 1969, tots els moviments polítics i socials que havien treballat fins aquell moment en la més absoluta clandestinitat, mica a mica van anar traient el nas, es van anar posant d’acord amb totes les forces socials, obreres i intel·lectuals per acabar amb la dictadura i aconseguir les llibertats i la democràcia.

El franquisme començava a rebre pressions d’Europa i els moviments antifranquistes eren cada vegada més potents. No va ser fàcil. Van ser uns anys en els que el règim veia perillar la seva estabilitat i, tot i fent espeternecs de mort, va endurir molt la repressió. En aquesta obra no es parla dels afusellats i, tot i que el focus s’ha posat en les dones de la Trinitat, és obligació recordar que a l’any 75 Franco va signar 5 sentències de mort de les quals recordem noms i cognoms i que ens trasbalsen encara. Van ser assassinats a Barcelona al setembre del 77. Entre els condemnats a mort hi havia dues dones: Concepción Tristan i Maria Jesús Dasca que per sort van ser amnistiades al 77. Les dues van morir amb 50 i pocs anys. Tota aquesta història la coneixem tots els que tenim més de cinquanta anys i la majoria de la gent que hi havia ahir a l’estrena de Dones Lliures.

A l’obra només surten relats de dones a la Comissaria de Laietana i a la presó de la Trinitat lloc en el que les preses polítiques tenien certs privilegis sobre les preses socials i els encarcerats per La Ley de Vagos i maleantes per la que detenien a homoxexuals, prostitutes i tots aquells que no estaven alineats amb la idea del règim.


Dones Lliures és una obra documental amb moltes imatges i vídeos d’arxiu salpebrades amb històries personals extretes de reculls de relats de dones que ho van viure i que interpretaven Mireia Clemente i Laura Sancho. El franquisme es representat per Iván Campillo de manera grotesca que aconsegueix arrencar alguna rialla entre el públic.
El tardofranquisme és massa proper pels més grans però desconegut absolutament pel jovent. Potser caldria apropar-la als instituts i escoles de formació professional aportant la veritat més cruel d’aquella època que no ha sabut transmetre aquesta obra.
Les veus de 12 dones i les seves fotos penjades al final de l’obra van omplir la sala d’aplaudiments emotius.