El beso de la mujer araña

En la celda de una prisión Valentín y Molina, dos seres muy distintos, se ven obligados a coincidir por diversos motivos: uno por razones políticas y otro por homosexual y corruptor de menores. En lo alto del escenario, una jaula actúa como trasunto de ambos personajes. Es precisamente esta una obra donde operan los juegos de espejos a través de la dicotomía entre el plano real y el metafórico, la verdad y el deseo. Como una nueva Scheherezade, Molina teje la fantástica historia de Irena, la mujer pantera (a partir de la película de serie B de Jacques Tourneur), para escapar de la cruda realidad o, mejor dicho, para poder comprenderla y asimilarla. Cada noche, su narración se ve interrumpida en un momento crucial de su trama, dejando expectante a su compañero y también al público, quien intuye que, detrás del ocio, se esconde una verdad más profunda que afecta al destino de sus dos protagonistas. Desde los orígenes de la humanidad, la ficción ha sido una de las formas escogidas para afrontar la realidad. Rapsodas, juglares, trovadores, figuras surgidas para hacer más amena la vida. Obedece esto a un instinto que hace que podamos hablar del homo narrator, papel que asumiría luego el cine. Terenci Moix o Giuseppe Tornatore con su Cinema Paradiso son quizás los que mejor conecten con el espíritu de Manuel Puig (autor de la novela en la que se basa este montaje), artistas cuya mitomanía hacia el séptimo arte les llevó a elevarlo al olimpo de las grandes ficciones clásicas.

Eusebio Poncela aporta la comicidad al dramatismo de Igor Yebra y, a medida que avanza la historia, los dos protagonistas se ven influidos mutuamente. Una obra tierna para los amantes del cine. Maravilloso el tema de Vera Lynn escogido We´ll meet again como broche final a esta atípica y hermosa historia de amor.

Vist a Madrid al Teatro Bellas Artes 17/09/2022

El beso de la mujer araña és una novel·la de Manuel Puig del 1976, inspirada en el pres polític Luis González de Alba. Després vindria la pel·lícula protagonitzada per William Hurt (el seu únic Òscar) i, fins i tot, un musical de Fred Ebb i John Kander que va guanyar el premi Toni el 1993. Enmig de tot això hi hauria diverses adaptacions teatrals, com la que ens arriba ara. I és que el teatre era l’espai ideal per explicar una història que passa entre les reixes d’una cel·la, on només la fantasia i la imaginació de Molina (una dona en el cos d’un home) aconsegueixen obrir una finestra a l’esperança.

L’equip que ara defensa aquesta versió (Eusebio Poncela, Igor Yebra i la mateixa directora Carlota Ferrer) ja havia treballat junt fa uns anys a Madrid, amb un curiós muntatge que portava l’aclaridor títol de Esto no es la casa de Bernarda Alba. Allà es barrejava text, dansa, moviment corporal... i es jugava amb diversos recursos amb la intenció de sorprendre i de portar l’atenció de l’espectador cap a altres terrenys. Aquí també passa alguna cosa de tot això, però tinc la sensació que les idees no han trobat una bona resolució. Adivino les intencions de direcció i fins i tot aplaudeixo algunes troballes (el guardià-titella), però crec que no s’acaben d’executar bé i que queden una mica a mitges. També em va semblar –almenys el dia de l’estrena- que hi havia desajustos amb el so i amb la il·luminació.

Pel que fa a la interpretació també està, pel meu gust, descompensada. Poncela construeix un Molina fet a mida, fent-lo transitar tota l’estona per la corda fluixa amb una gran sensibilitat i una cura extraordinària. Si no fos pels problemes de so abans comentats, podríem dir que és una de les seves millor interpretacions en el teatre. Per la seva banda, Yebra no es troba tan còmode en el paper del represaliat polític. Salva molt bé tota la part gestual –era obvi tractant-se d’un ballarí de renom, encara que en aquests moments no exerceixi- però s’encalla amb la part parlada, potser la més compromesa tractant-se d’un personatge amb tant de pes a la trama.

El text, tot i que a moments dona la sensació d’haver envellit una mica, té fragments preciosos i juga molt bé amb tota la part narrativa. De fet, els moments en que Molina explica l’argument de La mujer pantera acaben sent el millor de la funció, juntament amb un final poètic i emotiu que Carlota Ferrer ha resolt molt bé. I és que allà on soni el We’ll meet again, de la Vera Lyn, sempre es produirà una mica de màgia.