El burlador de Sevilla

Fer front als grans clàssics del teatre europeu, i més encara a un personatge mític com el Don Joan que forma part de l’imaginari col·lectiu, és un repte a l’abast de pocs directors, i la presentació que n’havia fet el Xavier Albertí als mitjans prometia una certa “actualització” i fins i tot un tractament musical i dramatúrgia amb cançons que, donat l’èxitós precedent de “El gran teatro del mundo” de Calderón al TNC fa uns mesos, situava aquesta versió del Burlador amb unes expectatives inicials immillorables. Ahir a l’estrena n’hi va haver prou amb uns minuts perquè aquesta predisposició inicial s’ensorrés sense remei amb un ritme i un enfoc gris i monòton i una dicció gairebé salmòdica q no remuntava més q en comptats moments. A excepció d’alguns actors veterans amb una presència i capacitat comunicatica a prova de bomba, i algun monòleg dolgut i intens de les figures femenines ultratjades pel seductor, l’obra se’ns va fer massa llarga, planera, sense pics d’intensitat ni en la repetitiva trama de seduccions ni (pitjor encara) en la dicció del vers, en especial del protagonista, un jove Mikel Arostegui) l’atractiu físic (indubtable) del qual és inversament proporcional al seu (inexistent) carisma. No hi busqueu cap moment de passió (ni baixa, ni d’esperit) en la seva interpretació, ni matisos de cap tipus (ni tan sols un cert remordiment o alguna explicació q vagi més enllà de la pura reiteració en l’acte de seduir), diu el vers sempre amb la mateixa cadència, ritme i entonació cansada a mitja veu i desprovista (potser intencionadament?) de la més mínima passió, sense ànima, fent del tot impossible que ningú (ni ell mateix) es cregui el seu personatge. Amb aquest obstacle insalvable en el càsting només ens quedaven els moments “gamberros” i musicals de “de deconstrucció” a l’estil del muntatge abans esmentat de Calderón, però mentres, en aquell muntatge tenien sentit aquí es queden en un simple contrapunt humorístico-musical molt puntual i fora de lloc que grinyola i ni tan sols fa gràcia (o és directament anticlimàtica com la turuta-trompeta de joguina amb què s’acompanya el tenor-pianista). En definitiva, gairebé 2 hores d’espectacle pla que clamen al director unes bones tisores i un altre ritme i enfoc més punyents, si és que vol fer gira per terres espanyoles sense decebre massa gent pel camí amb aquest difícil clàssic tan poc representat amb un personatge-arquetip clau del teatre occidental aquí malauradament desaprofitat…