El camp

Martin Crimp és un dels autors dramàtics més importants i reconeguts dels últims trenta anys, tot i que sempre s'ha mogut entre el terreny experimental i la renovació del llenguatge teatral. Obres com El camp, Atemptats contra la seva vida o Cruel i tendre són autèntics referents per a companyies que volen explorar la forma i que tenen interès en treballar, com en el cas de Pinter, tot el subtext que els personatges no mostren. Fa uns quants anys que la Sala Beckett va descobrir-nos a l'autor amb un petit cicle, però ara és el Teatre Gaudí el que ens acosta una de les seves peces més emblemàtiques.

El camp vol suggerir i formular preguntes, més que donar respostes. Crimp, a l'igual que molts autors britànics de la seva generació, es situa sempre en la frontera entre la realitat i allò que podria ser possible. Juga amb els personatges i intenta bussejar en la complexitat de la ment humana, que xoca inevitablement amb allò que es mostra de cara a la galeria, al món exterior. Xavi Álvarez, director i actor de la peça, ha intentat reflectir aquesta dualitat i crec que ha aconseguit un espectacle molt cuidat i molt respectuós amb el món literari de l'autor. Com a públic, connectem de seguida amb una realitat diferent des del mateix moment que entrem per la porta falsa del teatre i ens endinsem, de nit, en una casa rural on tot sembla de veritat... però hi ha alguna cosa oculta que ens indica el contrari. Els sons, la música i la il·luminació  hi juguen decididament a favor.

Anna Prats, Sonia Espinosa i el mateix Álvarez interpreten amb prestància al tercet protagonista. Ens oculten coses a cada mirada, a cada gest, acostant-se a aquest món de falses aparences que l'obra vol mostrar-nos. Però en algun moment, sobretot en el tram final, crec que hi  ha un excés de tot plegat i la part interpretativa es ressent d'un joc que, de tant estirar-lo, pot acabar resultant artificial. És cert que el text de Crimp ja té una gran part d'artifici i no és gens fàcil de portar a escena. Són els riscos d'un tipus de teatre que vol descobrir, més que no pas convèncer...

Dimecres vam anar a veure El camp al Teatre Gaudí, un dels textos amb més repercussió del reconegut dramaturg britànic Martin Crimp. M’agradaria recordar que The country va ser la primera obra d’aquest autor que es va poder veure als escenaris de Barcelona, més concretament a la Sala Beckett de la mà de Toni Casares, que en el seu dia la va definir com: “Sòbria, lúcida i cruel. Un retrat de l’ànima humana i l’esperit de la nostra època”.

Podríem dir que Martin Crimp està entre Pinter i Sara Kane. A Crimp se’l reconeix per la seva manera de parlar de les misèries i realitats humanes de forma alliçonadora, però d’una manera fosca i confusa, amb un estil entre el clàssic i el contemporani.

A El Camp, Crimp ens parla del desamor, des d’una visió fosca de les relacions humanes, on cap dels seus personatges sembla que experimentin amor o alegria. No hi ha emocions en els personatges, són freds i absents. És un thriller psicològic que mostra la realitat d’un matrimoni en crisi, que decideixen anar a viure al camp en cerca d'una nova oportunitat. El camp com a símbol de la tranquil·litat i la pau…, però un fet, que tant pot ser real, com imaginari, fa que tot prengui un gir inesperat i reapareguin els dubtes i les pors en la dona, una realitat que ell oculta de fa temps i que ella no vol veure, potser ja no n'hi ha prou amb fingir. És una obra on es veu clarament reflectides l’angoixa, la solitud i la derrota en les relacions sentimentals. Les contínues insinuacions i esdeveniments fan mantenir-nos al públic en suspens durant tota la representació, al final cadascun de nosaltres extraurà les seves pròpies conclusions.

Excel·lent escenografia de Laura Clos i La niña bonita, de la qual m’agradaria destacar el gran mural que hi ha darrere de l’escenari que representa el bosc. Els llums penjant ho he trobat genial, a part de l'efecte de llum que l'hi dóna a l'obra. Sensacionals efectes sonors imitant els sons que s’hi poden sentir dins d’un bosc. Molt ben resolt el canvi d’escenes amb la música i cançons interpretades per els mateixos actors. Fantàstica la tria d'Space Oddity de David Bowie de fons. Pèls de punta quan reciten la coneguda cantarella “pedra, paper o tisora, un, dos tres, ja!”, del conegut joc circular en el qual tan sols s'admetran dos jugadors. Un recurs que utilitza el director de l’obra. Són tres personatges en el “joc”, però sempre apareixen de dos en dos a escena.

La direcció que fa Xavi Àlvarez en la interpretació és molt detallista i mil·limetrada; cada gest i cada moviment de cada un dels personatges, està del tot estudiat. Pel que fa a les interpretacions, en Xavi Àlvarez defensa molt bé el seu personatge, però queda una mica eclipsat per les magnífiques interpretacions de l’Anna Prats i la Sonia Espinosa (dos personatges del tot oposats però molt ben definits).

Us aviso que ni és un text fàcil, ni una obra que arribi a tothom. Ja us he comentat que l'escriptura de Crimp és una barreja entre Pinter i Sara Kane, dos escriptors bastant singulars, que personalment m'agraden força. Tot i això crec que és un d’aquells imprescindibles que no us podeu perdre.

*** ½