El chico de la última fila

Com és possible que una obra com El chico de la última fila deixi la Sala Muntaner a menys de mitja entrada una nit de divendres?

Un jove -silenciós, tímid, discret en aparença- crida l’atenció del seu professor de literatura amb una redacció. A partir d’aquest senzill plantejament es desplega un increïble text polièdric que ens parla de la comoditat i de la incomoditat de la classe mitjana espanyola; de nuclis familiars confortablement precipitats a l’avorriment i al fracàs; de nuclis familiars desintegrats que poden esdevenir un trampolí per anar més enllà i fer alguna cosa d’aquesta existència. De persones humanes i de les seves relacions complexes on, molts cops, sense adonar-nos, aquells que ens envolten acaben sent víctimes de la nostra necessitat de reproduir un cop i un altre traumes passats.

Un text meravellós de Juan Mayorga (un dels millors -sinó el millor- dramaturgs contemporanis espanyols), dirigit amb agilitat per Víctor Velasco i interpretat amb humilitat i entrega per una companyia madrilenya jove però molt conscient de la seva proposta.

Un espectacle necessari per a tots aquells espectadors que vulguin veure una obra interessant, senzilla en plantejament però intensa i complexa en el seu desenvolupament, que presenta com a millor ingredient l’honestedat, força i talent de tots i cadascun dels seus intèrprets (dalt i fora de l’escenari). No recomanada per a espectadors no interessats en una altra història sobre conflictes juvenils, generacionals i humans que serveix com a mostra del millor teatre que es fa a la capital espanyola.

I El Chico de la Última Fila, aquell estudiant que passa desapercebut, ho és, redéu si ho és. D'innocent i tímid només en te l'aspecte, però pot ser letal. Juan Mayorga ha escrit una peça pràcticament perfecte, rodona, implacable. Aquest alumne que va entregant "redaccions" al seu professor de literatura, esta escrivint una mena de novel·la per entregues implacable, demolidora; ningú en sortirà indemmne, doncs la seva ploma està més esmolada que un bisturí: mama por! Magnifica posada en escena i direcció ajustadíssima de Víctor Velasco. Els actors, tots magnífics, sempre en escena, com en El Caballero de Olmedo que fan al Lliure. No dubteu d'anar a buscar una entrada ara mateix. Si us la perdeu ho lamentareu i us haureu de tirar cendra per damunt del cap i esquinçar-vos les vestidures (i és una feinada, i bruta).

Llegir més.

La fusió entre teatre i literatura és un fenomen poc habitual si parlem en termes de creació narrativa. És a dir, poques vegades hem vist com a El chico de la última fila una comunió tan perfecta entre el procés d’escriptura d’una novel·la i el desenvolupament dels fets (suposadament) reals que l’envolten. L’excel·lent text de Juan Mayorga planteja un exquisit joc entre un professor i el seu alumne adolescent amb un talent especial per escriure; un do que al mestre li encantaria tenir però no té. El director Víctor Velasco mou els personatges amb ritme i agilitat (per moments, de forma excesiva), superant les dificultats d’una obra plena d’ambigüitat i nivells argumentals. D'altra banda, l'escenografia és, potser, massa aparatosa però permet el desenvolupament de la idea d’un escenari dintre d’un altre escenari, reflex molt fidel a la filosofia de la història. D'aquesta manera, la perillositat de les esquerdes entre realitat i ficció, l’obsessió del protagonista pel jove així com el retrat de la classe mitjana són els punts més forts d’aquesta proposta que fa a l’espectador sentir-se com un lector intel·ligent que descobreix per primera vegada el plaer d’ésser manipulat per una ficció. Malauradament, el to dels actors secundaris, a vegades, és massa histriònic, sembla que amb la intenció de diferenciar els dos nivells de realitat. Però la sensació és que aquest matís no feia falta i acaba per deslluir una mica un resultat final que podia haver sigut esplèndid.

El vincle entre el professor i el noi silenciós així com el vincle amb els qui l’envolten.

Aquest cop parlem de relacions. Relació entre mestre i alumne, sobre pares i fills, sobre persones en general. Un muntatge intens, intel·ligent i amb un punt d’humor.

Ens trobem amb un magnífic retrat de la situació educatiu d’avui en dia. La relació entre mestre i alumne, i el combat que hi ha entre ells. En mig d’aquesta relació tenim la situació de la família en l’ull de l’huracà i la relació amb la dóna del mestre.

La crítica del sistema educatiu es veu directament en la frase que diu:

“Los bárbaros ya están aquí, en nuestras aulas”

Un gran treball d’un actor jove,que ens explica tota la història; expressiu, dinàmic i energètic. La resta d’actors defensen el seu paper amb elegància.

La nota discordant en aquest muntatge: la falta de públic un altre cop. Al final 20 persones a la Sala Muntaner i poca gent que coneix la programació que es realitza en aquesta sala.

A més de tot, ens quedem amb el següent...