Espectacle guanyador d’un Premi Teatre Barcelona (temporada 2018-19) en la categoria de Millor actor, per Sergi López.
Juan Mayorga, un dels autors contemporanis més importants a nivell estatal, presenta El chico de la última fila. Aquesta nova producció comptarà amb la direcció d’Andrés Lima i un repartiment de luxe encapçalat per Sergi López.

Sinopsi

“El sábado fui a estudiar a casa de Rafael Artola. La idea partió de mí, porque hace tiempo que deseaba entrar en esa casa.” Així comença la redacció d’un jove i discret estudiant que, amb els seus escrits, dia rere dia, aconseguirà fer entrar el seu professor de literatura en un espiral pervers de fascinació i expectativa irrefrenable. El naixement de la creació literària? Continuarà…

Idioma:
Castellà

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 10

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Un fascinant laberint narratiu

Qualsevol persona que hagi llegit el text, vist algun dels anteriors muntatges o, fins i tot, la versió cinematogràfica de François Ozon sabrà, a hores d’ara, que El chico de la última fila és, probablement, una de les millors obres del teatre espanyol contemporani. La força d’aquesta història escrita per Juan Mayorga, els seus diàlegs i les seves diferents capes narratives són tan espectacularment magnífiques que poca cosa necessita la posada en escena més que fer brillar les seves virtuts. En aquest sentit, de l’actual proposta destaquen, sobretot, les interpretacions d’un Sergi López i una Míriam Iscla amb gran química, una interessant evolució i molta veritat escènica. Però, en realitat, el veritable repte actoral és el d’en Guillem Barbosa, un (necessàriament) jove intèrpret en un paper molt complicat que capta i encarna a la perfecció l’esperit de la història. Potser la direcció d’Andrés Lima busca, en alguns moments, un simbolisme i una atmosfera onírica que serveixen de poc més que un ornament innecessari. Malgrat això, no molesta ni resta magnitud al fascinant laberint narratiu que planteja Mayorga. Es tracta, al final, d’un relat que atrapa des de la primera escena i creix a mesura que avança, connectant l’espectador amb els seus més foscos instints de voyeurisme. Una brillant reflexió sobre el difícil art d’explicar històries i el (poques vegades reconegut) malaltís desig de voler sentir-les.

08/02/2019
Markos Goikolea
Teatre Barcelona

La vida sense contes no val res

Aquest muntatge de El Chico de la Última Fila dirigit per Andrés Lima és rodó, i ho és per diverses raons.

El text de Juan Mayorga, que molts coneixereu per l'adaptació cinematogràfica de François Ozon “Dans la Maison”, aborda la relació entre un professor de literatura frustrat i el seu alumne prodigi que es dedica a espiar i relatar la vida de la família del seu company Rafa, una família de classe mitjana qualsevol.

L'obra combina escenes reals amb les escenes narrades per l'alumne, arribant a difuminar els límits entre realitat i literatura en diverses ocasions. Amb aquest enfocament de metaficció el text reflexiona sobre la imaginació, la construcció de relats, el paper voyeur de l'espectador i una infinitat de principis narratius. Assistim a una masterclass de narrativa cada vegada que el professor interpretat per Sergi López condueix l'escriptura del seu alumne amb consells com “no ha de ser veritat, sinó versemblant”.

Més enllà d'aquest text magistral, que a més de la seva incursió en el cinema ja ha estat representat 25 vegades en teatre, Andrés Lima posa a relluir cadascun dels detalls del relat amb la seva posada en escena. La il·luminació juga amb ombres i contrallums per a recalcar el misteri i el voyeurisme, les cortines que avancen i retrocedeixen sobre l'escenari creen una ambientació onírica pròpia de la imaginació i el treball corporal dels actors crea contrastos de moviments i ritmes.

Només queda parlar del gran treball dels intèrprets. A més de les ja anunciades estrelles Míriam Iscla i Sergi López descobrim a Guillem Barbosa, qui defensa a la perfecció el paper d'aquest adolescent que és tendre i sinistre alhora. En definitiva, una obra imprescindible "perquè la vida sense contes no val res".

02/02/2019
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

L’última fila, des d’on es controla a tothom

Ja fa uns dies a la Sala Beckett ens van presentar en roda de premsa el cicle "Res no és mentida. Joves i ficció en temps digitals" coordinat per Elisenda Ardèvol. Un cicle que vol ser una reflexió sobre la ficció i el món juvenil.

I dins d'aquest cicle s'ha programat EL CHICO DE LA ÚLTIMA FILA de Juan Mayorga, dirigit per Andrés Lima. Aquest text va ser guardonat amb un premi Max al millor autor 2008, i va inspirar el cineasta François Ozon per la pel·lícula "Dans la maison" (2012) que va guanyar la Conxa d'Or al Festival de San Sebastian.

El març del 2014, ja vàrem poder veure un altra versió d'aquesta proposta a la Sala Muntaner, que també ens va agradar molt i que llavors va estar dirigida per Víctor Velasco.

Germán és un professor de secundària, professor de literatura, que es desespera corregint les redaccions dels seus alumnes. Fins que arriba a la redacció del noi silenciós que s'asseu a l'última fila. Una redacció que comença dient "El sábado fui a estudiar a casa de Rafael Artola. La idea partió de mí, porque hace tiempo que deseaba entrar en esa casa." ... redacció que acaba amb un "continuará"....

L’afilada capacitat d’observació que transmet el text li despertaran contradiccions, somnis i velles frustracions. A partir d’aquí, sorgeix entre l’adult i el chico un vincle tan intens com a perillós. Perillós per a ells i per als qui els envolten. Una estranya relació que acabarà en una espiral perversa de fascinació, erotisme i expectatives irrefrenables.

Un text amb diferents capes narratives, amb una gran força en els seus diàlegs i que compta amb un repartiment extraordinari. La combinació d’escenes reals i escenes narrades provoca en l’espectador el neguit d’estar trepitjant la fina línia que separa la realitat de la ficció.

Són magnífiques totes les interpretacions destacant pel seu pes en el desenvolupament de la història, la del jove actor Guillem Barbosa que interpreta a Claudio, "nuestro mago, el brujo que conjura, el provocador que cuestiona, el escritor que ficciona, el chamán que embriaga, el artista". Una interpretació sincera i entregada que transmet a la perfecció qui és en Claudio i ens obliga a “mirar” mes enllà del que veiem.

Sergi López és German, una persona que es lamenta íntimament del que no ha pogut ser a la vida i que veu la possibilitat de complir el seu somni de ser escriptor, a través del chico.

Míriam Iscla és Juana, la parella d'en German, que gestiona una galeria d'art en crisi, "La cabeza de la Medusa" i comparteix amb ell els escrits del chico. Però a ella, que no coneix a Claudio, aquests textos li fan por.

Veiem una gran química entre els dos actors, unes interpretacions molt convincents que van evolucionant els seus personatges de forma molt inquietant.

David Bagés, Anna Ycobaltzeta i el jove Arnau Comas són Rafa el pare, amant del basquet i insatisfet amb la seva feina, Ester la mare, absent i capficada en unes reformes imaginàries de la seva llar, i Rafa, el company d’escola d’en Claudio. Una família que es converteix en l’objectiu d’anàlisi del chico.

Una posada en escena mil·limetrada, malgrat que en alguns moments ens ha resultat "físicament incòmoda" sobretot pels espectadors que seiem als laterals davant d'un escenari "molt" horitzontal. Amb moments de molt simbolisme i imatges que crean una atmosfera molt onírica que ens trasllada al món dels somnis.

La il·luminació de Marc Salicrú reforça l'ambient de misteri i la cortina, que forma part de la senzilla escenografia de Beatriz San Juan, que avança i retrocedeix sobre l'escenari creen llums i ombres que reforcen sense dubtes la sensació de misteri i ens fa sentir voyeurs en les cases alienes.

Una proposta que es belluga entre la realitat i la ficció, entre el despatx del mestre i la casa familiar de Rafa i amb dos tipus d’interpretacions que se superposen i s’arriben, intencionadament, a confondre.

Una proposta imperdible que es pot veure a la Sala Beckett fins al dia 3 de març.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

23/02/2019
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Una filigrana narrativa

Aquesta obra es va poder veure durant un parell de dies a l’Institut del Teatre i posteriorment es va estrenar a la Sala Muntaner farà uns cinc anys. Jo la vaig veure a la Muntaner i en guardo un molt bon record.

Així que, sense ni pensar-m’ho dues vegades, vaig comprar les entrades de seguida que van sortir a la venda; ja que tal i com era d’esperar es van exhaurir molt ràpidament.

“El Chico de la última fila” és una d’aquelles obres que als que ens agrada el teatre de misteri i una mica enrevessat no ens el podem perdre. És una obra d’intriga, plena de situacions ambigües que van creant tensió fins al final. El desenllaç que s'esdevé és del tot sorprenent i inesperat.

El text és magnífic. Si teniu oportunitat i temps, us recomano que el llegiu. Estic segura que us atraparà i no el podreu deixar de llegir fins al final.

Es tracta de dos històries narratives que es van entrellaçant, una és la real, la que hi ha entre professor i alumne, i l'altra és la de la ficció novel·lada.

El repartiment és formidable. L’encapçala un magnífic Sergi López ( el professor), un dels pocs actors que és capaç d’interpretar un personatge sense que sembli que està interpretant. Però la gran descoberta i principal protagonista de la història és l’actor Guillem Barbosa (Claudio, el chico de la última fila), que mostra un gran esforç interpretatiu davant el seu personatge. La resta del repartiment el formen grans noms com Míriam Iscla, David Bagés, Anna Ycobalzeta i Arnau Comas.

Només hi ha una cosa que m’ha fallat, i és la posada en escena que no m’ha acabat de convèncer.

“El Chico de la última fila” és una obra del tot imprescindible per a tots aquells espectadors que els agradi gaudir d’un text realment intel·ligent.

Si us agrada el teatre, no us la perdeu !!!

11/02/2019
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Exemplar joc d’escriptura teatral

Aquesta obra, escrita per Juan Mayorga el 2006, és a dia d'avui un petit clàssic del teatre contemporani espanyol. Segurament la versió cinematogràfica de François Ozon li va atorgar una notorietat extra, però cal reconèixer que el text és brillant i realment virtuós. La successió de capes i el joc de nines russes que proposa l'autor acaben per crear una gran fascinació entorn al fet d'escriure, creant una xarxa quasi indestructible entre realitat i ficció. Andrés Lima, per la seva banda, ha creat una direcció àgil i habilidosa que juga amb els fantasmes d'aquesta història i sembla posar en dubte allò que realment estem veient. Aquests dubtes augmenten amb el joc de transparències i el gran treball d'il·luminació de Marc Salicrú. Una posada en escena exemplar que no es veu llastrada per un treball gestual que es queda a mitges ni per una durada excessiva, superior fins i tot a la del text original.

L'altre gran treball de Lima és el que realitza amb els actors. Des de l'experiència de Sergi López -realment excel·lent-, Míriam Iscla, David Bagès i Anna Ycobalzeta, fins a la sorpresa de dos joves actors, Guillem Barbosa i Arnau Comas. Potser sí que aquests dos últims podrien haver explorat una gamma més alta de matisos, però no hem d'oblidar que els seus personatges -especialment el de Barbosa- tenen un nivell de dificultat molt elevat. En definitiva, un espectacle molt ben resolt que ha tornat a unir a Mayorga i a Lima, creadors a principis de segle de muntatges realment meritoris i recordats: Alejandro y Ana, Hamelin i Últimas palabras de Copito de Nieve.

09/02/2019
Laura Vilar

Un professor de secundaria q desespera corregint les redaccions dels seus alumnes i una troballa…. el noi de la ultima fila. Poc a poc els seus escrits esdevindràn imprescindibles fins a desembocar en un corrent voraginós d sentiments on sovint es desvirtuarà realitat amb ficció.
En una paraula BRUTAL, aqesta obra ho té tot:
Una posada en escena impresionant en la q conflueixen varios episodis q s entrellacen entre sí tan ben delimitats q defugen confusions tot i la complexitat del moment.
Una escenografia simple però efectiva, una única cortina d tul q es mou encertadament x recrear totes les estances.
Una interpretació brillant de tot l elenc, sobretot d en Sergi López i la Míriam Iscla ( de qui destacaria la seva brutal naturalitat interpretativa) i una grata sorpresa, el descobriment d en Guillem Barbosa, el noi de la última fila, de qui ben segur sentirem a parlar.

01/03/2019
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

El factor sorpresa de la historia de este thriller no la tenia porque había visto anteriormente la película que se hizo de esta obra de teatro. Pero tengo que admitir que esta adaptación me ha sorprendido muy gratamente.
Está claro que la puesta en escena ha dado muchos puntos a la obra. Y su iluminación y juego de sombras es maravillosa!
Destacaría las interpretaciones de Miriam Iscla y sobretodo de la gran promesa Guillem Barbosa.
Eso sí… como pongan tanta intensidad en todas las representaciones no se yo si van a llegar al final Jajajajaja.

31/01/2019
Victòria Oliveros Layola

Un text a manera de thriller amb una magnífica posada en escena – una de les coses més destacables del muntatge – que t’atrapa i et manté expectant fins a l’últim moment. Dues hores de dinamisme que l’elenc defensa estoicament. Els actors i actrius estan pràcticament sempre en escena, intercalant les situacions a temps real amb les escenes narrades. El més sorprenent és la interpretació de Guillem Barbosa que aporta al seu personatge un caire inquietant. Ell té el paper i tot passa a través seu. Estic segura que més d’hora que tard sentirem parlar meravelles d’aquesta nova estrella del teatre. Ell solet va eclipsar a la Iscla i al López, suposades estrelles del muntatge. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2019/01/26/el-chico-de-la-ultima-fila/

29/01/2019
elvira franch

«El chico de l’última fila» de Juan Mayorga, sota la direcció d’Andrés Lima a la Sala Beckett de BCN.
Un text molt interessant d’aquest conegudíssim autor contemporani espanyol que ens parla de la relació entre un professor de literatura i d’un seu alumne que destaca per les seves qualitats d’escriptor. Un tema que l’autor coneix molt bé, ja que ha estat professor de secundària durant anys. El professor, molt ben interpretat per Sergi Lòpez, vol ajudar aquest alumne que escriu tan bé però que es mostra silenciós i tímid i molt observador; sempre asssegut a l’última fila; un lloc on es pot observar a la resta de companys sense ser gaire vist. Així és com aquest noi pretén observar la família d’un company de classe i anar escrivint, per capítols, tot el que succeeix en aquell àmbit familiar. Guillem Barbosa interpreta, molt bé per cert, a aquest noi. La dona del professor, que no veu gaire en bons ulls la dependència que es crea entre professor i alumne, l’interpreta amb gran aplom la Miriam Iscla; i la família que a través dels escrits del noi es va coneixent, està representada pel jove Arnau Comas, David Bagés i Anna Ycobalzeta; tots ells amb molt bones actuacions.
Però el que personalment vaig trobar més excel·lent és la posada en escena. El seu director ha ideat una escenografia on els elements principals són una il·luminació que juga amb les ombres i els contrallums, unes cortines que avancen o es mouen suggeridores per un aire des de l’interior de l’escenari i per uns moviments dels actors que algunes vegades es barregen entre compassats i amb cadència amb altres més ràpids i naturals.
Una obra que fa reflexionar diverses posicions humanes. Ser observador pot ser fascinant però pot tenir el perill de no implicar-se o d’involucrar-se massa amb els fets, i també hi ha el risc de posar massa fantasia en les contradiccions d’èxit o frustracions que pot portar la vida.
Els espectadors, tots, inclús els de l’última fila, crec que no poden sentir-se indiferents davant d’aquesta notable creació.

29/01/2019
Josep OS

Ahir a la Sala Beckett vaig estar veient aquesta interessant obra de Juan Mayorga que s’ha pogut veure en diferents versions i fins i tot adaptada al cinema en la pel·lícula Dans la maison i que en aquesta ocasió està magníficament dirigida per Andrés Lima. Germán, un professor corregeix desesperat unes redaccions nefastes dels seus alumnes, fins que
llegeix el treball de Claudio, que li interessa molt. El noi explica com va passar el cap de setmana a casa d’un company, Rafa, a qui ajuda amb les matemàtiques. Claudio
segueix explicant coses d’aquella família en successius treballs, la qual cosa fascina a Germán i preocupa i molesta a la seva dona. A través de les redaccions i la reacció subsegüent dels personatges, anem coneixent les intimitats de les dues famílies i la capacitat de Claudio per pertorbar aquestes relacions sense que els interessats a penes puguin
advertir-ho. Un text a manera de thriller al qual Lima amb una magnífica posada en escena ha sabut donar-li un interès que va in crescendo i et va atrapant i et manté expectant fins a l’últim moment. Voyeurisme, les conseqüències de pertànyer a una família desestuctrurada, sexualitat i la diferència entre classes socials que ens condueixen al límit entre la realitat que vivim i la ficció que construïm a partir d’aquesta. Una escenografia mutant moguda pels propis actors i que a través d’un aconseguit joc de llums veiem els actors a manera d’ombres creant un ambient oníric. I extraordinària interpretació tant dels veterans Sergi López, Miriam Iscla, David Bagés i Anna Ycobalzeta com dels joves Arnau Comas i Guillem Barbosa que van rebre uns llarguíssims i merescuts aplaudiments. No cal que digui que és un imprescindible.

27/01/2019

Deixa la teva opinió