Els Joglars: El coloquio de los perros

La visita al Teatre Poliarama per veure aquesta obra ha estat bastant interessant i divertida. Personalment, he gaudit molt amb les interpretacions de la Pilar Sáez (Berganza) i en Ramón Fontseré (Cipión) i els riures que m'han despertat durant els 85 minuts que dura l'obra. A més a més, els records dels dos gossos, interpretats amb personatges ben esperpèntics, m'han semblat també molt divertits. Així mateix, l'adaptació de comentaris sobre l'actualitat no s'ha fet gens artificial. Ara bé, no és una obra per recomanar a qualsevol persona, ja que té aspectes que només es poden entendre si es coneix la literatura espanyola.

El text mordaç de Cervantes sobre l'estupidesa humana que es fa evident quan dos gossos aprenen a parlar ha quedat fluix en aquesta adaptació de l'obra, que no ha sabut adaptar-se al nostre temps i perd força amb un humor fàcil, buit. L'intenció és mostrar els humans com els autèntics animals, però fora de les màscares (que salven els que fan d'humans), falta solidesa en el total, i la caricaturització que se'n fa ens queda llunyana.

L'escenografia, l'il·luminació i, sobretot, les interpretacions de Fontseré i Saenz, que han fet un gran treball amb la gestualitat animal, són els grans encerts del muntatge.

No és la primera vegada que Els Joglars adapten un text de Cervantes: ja ho van fer l’any 2004 amb El retablo de las maravillas. En aquesta ocasió, però, no ha estat un entremès el que han volgut portar a escena sinó una de les Novelas ejemplares. Malauradament, en aquest cas, el resultat ha esdevingut un experiment fallit. Com a obra d’un grup de teatre històric, El coloquio de los perros té tota una sèrie de virtuts respecte al seu muntatge. L’escenografia és senzilla, estètica i molt funcional, així com els elements d’atrezzo i el molt ben dissenyat vestuari. No obstant això, com a maquinària narrativa és evident que no funciona: es fa llarga i avorreix per diferents motius. Primer, perquè la interpretació dels gossos per part de Pilar Sáez (Beganza) i Ramon Fontseré (Cipión) repeteix una vegada i una altra el mateix esquema fins a la sacietat i això cansa l’espectador. Una cosa semblant succeeix amb l’estructura de la història que consisteix a presentar uns amos darrere uns altres sense que cap acabi aconseguint remuntar l’interès. A més, l’humor és massa simple i groller, i la suposada crítica social que conté la mirada dels gossos no és prou punyent, ni s’ha sabut potenciar més que en certes referències a l’actualitat que, francament, no encaixen. Per tant, tot i el gran treball dels secundaris (Dolors Tuneu i Xavi Sais) i la correcta direcció de Fontseré, en conjunt, no aconsegueix fer arribar cap missatge amb força, ni divertir prou ni emocionar en absolut. Potser el material no donava per fer un gran espectacle però, en qualsevol cas, de les qualitats que potencialment tenia no han sigut capaços de treure’n gaire profit.

Si algú està pensant a anar a veure El coloquio de los perros amb l'esperança de gaudir d'un text de Cervantes, que no perdi el temps. Aquest col·loqui no és tal cosa i en ell només trobem a Joglars dirigint-se al públic de fa més de trenta anys. Al de la Transició. Aquell públic fàcilment escandalitzable que es posava nerviós si es parlava de sexe o drogues dalt d'un escenari. Res més de remarcable té aquest muntatge. Només uns enfants terribles que de tant cercar l'escàndol han oblidat el missatge.

Més informació (en castellà)

Sí, però en direcció contrària. Aquesta obra anunciada pel Poliorama, l'han fet avui al Teatre Joventut de l'Hospitalet i els que hi hem anat n'hem sortit ben arreglats, molts de nosaltres jurant en arameu. Boadella, Cabanes i Fontseré són els responsable de la dramatúrgia (potineig) del text de Cervantes i s'han quedat descansats. A part de l'escenografia, que està força bé, la resta és lamentable. El Ramon Fontseré i la Pilar Sáez, els gossos, han fet cares, moviments i posturetes com per avorrir a la humanitat i els dos personatges restants han fet ús i abús de les màscares de tota la vida. Ha sigut una vergonya.