Després d’un any durant el qual El Conde de Torrefiel han presentat declinacions diverses del projecte Ultraficcions, arriba a escena l’espectacle resultant, Una imagen interior. Una proposta sobre la realitat i la ficció que ha atret l’interès dels principals festivals europeus.
Sinopsi
Els grecs ni tan sols tenien una paraula per designar la realitat tal com l’entenem avui, un concepte alliberat del mite que, de fet, van imaginar els romans. Però el concepte de realitat és dúctil, susceptible de canvi i mal·leable per la voluntat d’uns homes i unes dones que aspiren a controlar el món material. Com es pot portar a l’escenari el relat paral·lel i subterrani que hi ha entre la vida material i la impressió de realitat que acompanya l’existència? Potser mitjançant “Una imatge interior” que posa en relació ficció i materialitat a través d’un exercici poètic i utilitzant la imaginació com una alternativa radical a les ficcions i a les imatges. Amb matèria i amb paraules, el grup d’intèrprets construeix davant el públic possibles paisatges situats entre allò que és concret i el que és fantàstic per tal d’exposar, d’una manera lírica, els efectes sobre el cos del temps, de l’espai i dels relats.
El muntatge que veurem al Grec 2022 és el final d’un procés que va començar al Santarcangelo Festival (Emília-Romanya) amb Fracciones de tiempo, on es projectava al capvespre i a l’aire lliure un text sobre les dissimilituds entre realitat i ficció; va continuar al Grec 2021 Festival de Barcelona amb Ultraficción nr. 2 / Los buenos modales; al festival Russafa Escénica de València amb Complicidad de materiales anónimos, on treballaven amb alumnes d’art dramàtic, i, finalment, en l’última edició del festival Sâlmon de Barcelona, on vam veure un seguit d’estudiants d’arquitectura construint un gran tòtem contemporani a Ultraficción nr.4 / Working Class.
La peça final del cicle, Ultraficciones, s’estrena el maig del 2022 al Wiener Festwochen i ha estat produïda pels principals festivals i centres de creació europeus, entre els quals el Grec Festival de Barcelona, el Festival d’Avinyó, el Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les o el Festival d’Automne de París. I no és estrany, perquè des que l’any 2010 presentessin el primer espectacle (La historia del rey vencido por el aburrimiento) la companyia ha apassionat públic, crítica i uns programadors europeus que han seguit amb atenció la desena d’espectacles que han creat fins ara. Ens hi parlen del temps i de la societat del segle XXI i ho fan combinant i, alhora, distanciant text, moviment i imatges plàstiques, i investigant les tensions entre l’individu i el col·lectiu.
