El coronel no tiene quien le escriba

Les adaptacions de les novel·les i textos clàssics al teatre permeten arribar al gran públic amb la qual cosa la literatura universal es fa encara més assequible. És el cas de la novel·la: “El coronel no tiene quien le escriba”. La ploma de Garcia Márquez sap descriure molt bé el desesper, la ràbia i la impotència d’un coronel retirat que havia lluitat en una guerra imaginària per defensar el seu país i que viu en la més absoluta de les misèries esperant la paga d’una jubilació que no arriba mai. Al costat de la desesperació hi havia una resignació, una manera optimista de veure la situació, una descripció de l’amor absolut i incondicional cap a la seva dona malalta i una voluntat ferma de mantenir la dignitat.

Arturo Ripstein al 1999 va portar al cinema aquest clàssic de la literatura. En aquell moment ell va confessar que era “un repte aterrador i temptador”. I era aterrador perquè havia de lluitar amb el gran ventall de recursos de la literatura. Va aconseguir un excel·lent resultat amb la parella Fernando Luján-Marisa Paredes.

L’adaptació d’una novel·la amb tanta càrrega de pensaments i emocions ha de ser difícil i Carlos Saura ho simplifica amb una direcció i una escenografia senzilla utilitzant projeccions de dibuixos infantils que indiquen els diferents llocs on es desenvolupa l’escena. El gall que els ha de fer rics o proporcionar-los un àpat  en un moment de necessitat màxima hi és present d’una manera molt original utilitzant la tecnologia actual. Imatge i so apareixen puntualment acompanyant als protagonistes amb els seus dubtes sobre el seu final. Les cançons són un element que no hi és a la literatura i aconsegueix situar-nos al lloc i espai on es desenvolupa l’acció.

Imanol Arias és un actor veterà i consolidat en el món del teatre, cinema i TV però ni ell, ni els altres actors i actrius ni la direcció han pogut transmetre tot el drama que s’amaga al darrera d’aquesta gran novel·la. El llenguatge de Garcia Marquez, la profunditat de pensament i la descripció detallada dels sentiments queda reduït a uns diàlegs secs, distants i desencaixats que et van apartant mica a mica d’aquella historia tendra, entranyable i commovedora.