Pere Arquillué: El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc

Ahir vaig tornat a veure El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc al Teatre Romea i he tornat a gaudir-la com la primera vegada que la vaig veure a Temporada Alta de 2021.
L'obra, dirigida per Xavier Albertí, escrita per Josep Maria Miró i interpretada per Pere Arquillué és una autèntica joia teatral que ningú s'hauria de perdre.

Tres grans de l'escena catalana. Intel·ligència, virtuosisme i perseverança. Gent treballadora que estima el seu ofici.

El text, guanyador del XLV Premi Born de Teatre 2020 Cercle Artístic Ciutadella, és realment magnífic. Potent, ddurperò a la vegada poètic i entendridor. J.M.Miró ens mostra una societat corrupte que ha estat creada pels mateixos que la critiquen.

El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc ens parla de corrupció, abús, vici i de la doble moralitat.
Pel que fa a la interpretació, segueixo afirmant que Pere Arquillué ens regala un dels millors treballs de la seva carrera. Una actuació que continua aixecant a tot el públic de la butaca funció rere funció.

Només dir-vos que si encara no l'heu vist, no us la perdeu! Jo he repetit i sens dubte hi tornaria a anar.

Podeu fer una ullada a la meva recomanació anterior.

Per cert, el text el podeu adquirir a la sortida de la funció. Us el recomano!

El poder de l’actor Pere Arquillué per interpretar personatges diferents (homes, dones, adolescents, nens petits) no és cap descobriment, però a cada obra podríem dir que ho millora, que s’hi troba més còmode. I així es percep en “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc”, que es podrà veure al Teatre Romea fins al 24 de setembre.

Si l’actor s’hi troba còmode, l’espectador es remourà per dins, i potser també a la mateixa cadira. No hi ha salvació possible per a als personatges d’un poble que viuen atrapats per la incomprensió, pel pes del seu turment infantil, per la impossibilitat de sortir-se’n de les mirades inquisidores d’uns veïns que no accepten la diversitat.

Com a bona obra de teatre, genera un debat a l’espectador. Eren molts els qui a la sortida de l’obra expressaven com se sentien per la història que l’actor havia interpretat tot sol, pel poble que havia desfilat a través de la seva veu, amb el seu minimilisme en escenografia i en caracterització (roba negra, un focus).

Bravo per les obres que ens fan pensar, que permeten endinsar-nos en els comportaments humans, i que advoquen pel respecte per totes les persones i sobretot per la importància de la salut mental.

Per tot plegat, l’obra recull tots els requisits per aixecar-se del sofà de casa i córrer per anar a veure-la.

És irresistible tot el que passa a l’escenari del Romea al llarg de l’hora i mitja de representació d’El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. Podem mirar d’esbrinar quins són els elements que entren en joc per a conformar un muntatge tan reeixit com aquest, i de seguida pensem en la interpretació polida i el dir mig salmòdic de Pere Arquillué, en la posada en escena lliure d’escarafalls de Xavier Albertí o el text impecable de Josep Maria Miró, però alguna cosa se’ns escapa, aquell quelcom que sobrevola la sala d’un teatre quan allò que està passant és misteriós.

A escena, l’actor, i un focus de peu del qual el protagonista se n’allunya i s’hi apropa, de vegades, per a marcar el canvi de personatge (n’interpreta set). Sabem que es tracta d’un personatge o d’un altre, més enllà del text escrit per Miró, per subtilíssims canvis en la manera de dir el text i per alguna cosa incomprensible que té a veure amb la presència imponent d’Arquillué que, com una mena de demiürg, és capaç de fer presents no només uns quants personatges, sinó un espai, un poble, un estat d’ànim.

Albertí deixa que el pes recaigui en l’actor, en la seva veu, una feina de veu que desafia les convencions del teatre i els costums de l’espectador, a qui li han explicat sempre que l’actor ha de projectar la veu per a que arribi amb màxima claredat a tothom. Arquillué, en canvi, xiuxiueja, gairebé, en alguns moments… I arriba amb claredat, perquè també fa present la seva veu, no sentim res més, l’espectador el sent com si no valgués la pena sentir res més.

El cos més bonic… és una excepció, és teatre excepcional, un instant íntim i emocionant que no necessita explicacions.

És una història de ficció que desfila a través de la veu de set personatges que tenen diferents visions sobre la relació que han establert amb un noi assassinat en un petit poble rural. Ell és, millor dit era, d’una bellesa desafiant i subversiva tal com el defineix algun dels personatges del text. Tots són interpretats per Pere Arquillué que ens enlluerna amb la perfecció del seu treball. Amb molt pocs moviments corporals i una pràcticament nul·la utilització de l’espai escènic, ell recorre els camps, entra als racons més íntims de les cases, visita la serraria, les places i la rotonda, els camins comarcals i també els llocs més profunds de les tristeses, les pors, els enyors i les desconfiances. Ell sol representa a tots els personatges de diferents edats i gèneres i ho fa amb imperceptibles modificacions en la veu, sense canvis de vestuari ni cap detall que doni pistes sobre el personatge que parla. Un treball actoral exigent per ell i pel públic, sense cap concessió i que gràcies a la impecable direcció de Xavier Albertí es pot  seguir una història per a la qual crea una escenografia minimalista, amb una única llum zenital. En algun moment, Albertí permet encendre la llum de sala i, més que per trencar la quarta paret, crec que ho fa per  trencar la tensió del moment i no confondre’ns amb el material dramàtic que ens presenten. No hi ha fil ni relat sinó les diferents maneres de veure i viure el noi al voltant del qual Josep Maria Miró ha creat aquesta obra amb la qual va rebre el passat 2020 el XLV Premi Born. Ell és el primer autor que obté en tres ocasions el prestigiós guardó creat el 1970. El 2009 va rebre’l per “La dona que perdia tots els avions” i el 2011 per “El principi d’Arquimedes”. Aquesta és la primera obra del Tríptic de l’epifania que inclou dos textos més pensats per a un únic intèrpret. El segon serà un monòleg per a actriu, i n’hi ha encara un tercer que serà un monòleg per a actor. N’estarem atentes.

Una petita composició musical amb aire barroc a càrrec de Quim Reixach i Sergi Llopart tanca aquesta obra amb el darrer personatge. Josep Maria Miró, Xavier Albertí i Pere Arquillué fan que aquesta obra sigui imprescindible als aficionats al teatre.

Xavier Albertí diu en el programa de mà que aquesta obra és un homenatge al teatre i a l’ofici de l’actor. I és cert que al començament, amb aquell escenari nu, aquell únic intèrpret il·luminat i un text inquietant i misteriós, és fàcil transportar-se a la litúrgia d’un ritual dramàtic o a aquelles antigues rondalles a la vora del foc, que no deixaven de ser una forma primitiva de teatre. Albertí és conscient de la importància del text, de la seva capacitat hipnòtica, i és per això que utilitza algunes de les armes que ja li hem vist en altres muntatges: la immobilitat escènica o la simplicitat formal.

El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc és un dels textos més reeixits de Josep Maria Miró, i això ja és dir molt perquè de la seva imaginació han sortit El principi d’Arquímedes o Temps salvatge, per citar només un parell de títols. Aquí l’autor s’ha plantejat diversos reptes, com el de parlar del desig, el d’elevar un suposat thriller al terreny de la poesia o del simbolisme, o bé el d’intentar començar una trilogia sobre la destrucció de la bellesa (Tríptic de l’epifania). I és precisament a partir de la mort d’un jove de disset anys quan comença el seguit de petits monòlegs, de petites veus que envolten el personatge i el seu assassinat. És cert que en ocasions la història sembla sortir-se dels marges de la lògica, com si alguns personatges d’Almodóvar s’haguessin perdut pels voltants de Twin Peaks. Però tal com dèiem abans, aquest no és un text del tot realista sinó un text simbòlic, amb les seves llicències i els seus petits i controlats excessos.

I al capdavant d’un text tant interessant com aquest, un actor que sense voler-ho ens ofereix una lliçó de matisos, de silencis... De teatre, en definitiva. Pere Arquillué fa temps que sembla no tenir límits a dalt d’un escenari. Fa un parell o tres de temporades ens brindava un treball enorme a Jerusalem, sota la direcció de Julio Manrique, però aquí no es queda pas curt. Fins i tot diria que ho ha superat, ja que posar-se gairebé nu davant del públic i fer aparèixer cinc personatges tan diferents (en sexe, en edat, en caràcter) davant dels nostres ulls implica un mèrit molt important. El seu treball amb Miró i Albertí quedarà com una fita dins del nostre teatre, no en tinc cap mena de dubte.

Demà dimecres 25 de maig s'estrena El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc.
D'entrada us dic que no us la perdeu per res del món!
La vaig veure el passat desembre al Festival Temporada Alta de Girona i us puc assegurar que és una autèntica joia teatral.

Text, direcció I interpretació brutals!


El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc és el primer d'un conjunt de tres textos escrits per un intèrpret que pertanyen al "Tríptic de l'epifania" i que parla de la destrucció de la bellesa i de la necessitat de l'expiació.
El text, guanyador del XLV Premi Born de Teatre 2020 Cercle Artístic Ciutadella, és de Josep Maria Miró.

Es tracta d'un monòleg a set veus interpretat per Pere Arquillué i dirigit per Xavier Albertí.

Quan s'ajunten un gran autor, un gran director i un gran actor, què se'n pot esperar?
Una obra fascinant, extraordinària, una autèntica joia teatral d'estructuració simple, però a la vegada complex. Un text que desprèn emoció, veritat, esperança I llum.

El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc és el brutal assassinat d'un noi de disset anys en una comunitat rural, on surten a la llum els desitjos i secrets silenciats dels seus ciutadans.

Es tracta d'un text ple de capes en el qual, el que no es diu és tan important com el que s'expressa.
No es tracta de buscar qui ha estat l'assassí, sinó quines han pogut ser les causes d'aquest crim.
Miró centra la seva mirada en la fragilitat dels cossos, en el desig, la destrucció i l'autodestrucció, en el dolor i la humanitat.

L'escenografia és austera, fosca. Una càmera negra amb un sol focus sense cap mena d'intensitat Il·lumina directament a l'actor. Una cortina vermella amaga al seu darrere, la transparència d'una pintura de caràcter barroc amb simbologia religiosa que de mica en mica va agafant més visibilitat.
Evocacions bíbliques i espirituals de gran transcendència poètica, com la intervenció de dos músics (Quim Reixach i Sergi Llopart), que toquen en directe l'Actus Tragicus de la cantata 106 de Bach, composta el 1707 per un funeral, que amaga un missatge de triomf i d'esperança d'una gran intensitat i tensió espiritual.

Un únic actor en escena interpreta els set diferents personatges d'una comunitat. A través de la seva veu veiem les ànimes dels diversos personatges i la seva energia interior sense cap mena de màscares. Un treball d'interpretació digne d'un gran actor per la gran dificultat que representa portar a escena aquest text. Tot un repte del qual l'actor Pere Arquillué se'n surt amb nota, mostrant un cop més que és un dels millors actors que tenim actualment a casa nostra. Un exercici d'interpretació brutal, fascinant, mereixedor de tots els premis i reconeixements teatrals d'aquesta temporada.

Finalment, m'agradaria destacar la magnífica feina de direcció de Xavier Albertí. Perquè tot funcioni com un rellotge és imprescindible la batuta d'un bon director. Xavier Albertí ha estat capaç de transmetre tota la grandesa del text de Miró i extreure tot el potencial interpretatiu de Pere Arquillué.

El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc parla de les conseqüències I dels silencis, dels desitjos inconfessables, de les emocions I dels pensaments. És una història que remou i que ens convida a reflexionar sobre les coses que normalment silenciem.

El passat i les experiències viscudes van conformant la persona en què es va desenvolupant tot ésser humà. En aquesta composició hi ha els moments feliços, però sobretot el dolor i la tristor que han provocat certs episodis vitals. Els traumes inicials deixen una petjada que no s’esborra i que va determinant com serà el futur, especialment quan aquests han deixat ferides tan profundes que mai han arribat a curar-se.

Josep Maria Miró és l’artífex d’un text molt laboriós que va construint el relat a través de les veus dels diferents personatges, va desgranant no només els fets, sinó el sentir i l'emoció de tot un poble. Una narració que pessiga i commou a l’espectadora. Primer crea expectació al públic que no sap quina és la història a la qual s’enfronta. A mesura que avança el text, es van deixant pistes i testimonis que van ajudant a crear el marc en què el personatge principal, aquell pel qual s’ha decidit explicar-ho tot, es va dibuixant i detallant.

En un escenari sobri, ple de foscor amb tan sols un focus que il·lumina al narrador de tota aquesta aventura, Pere Arquillué es presenta com el vehicle perfecte que utilitza cada testimoni per posar la seva veu a tota la història. Amb una concentració prodigiosa i com si es trobés en un trànsit, es transforma en tots els personatges que elaboren aquest relat. Aconsegueix que l’espectadora se situï al costat de cadascun, odiant-lo, repudiant-lo o sentint una comprensió dolorosa i trista. El seu treball minuciós es veu recompensat amb un silenci sepulcral al pati de butaques que no gosa ni estossegar per no interrompre el moment compartit.

A la solemnitat de l’escenari i l’actuació d’Arquillué, però, li falta una mica de moviment. El fet que l’intèrpret es trobi gairebé la totalitat del projecte estàtic al centre del escenari, evitant qualsevol desplaçament, té alguna contraindicació. És cert que ajuda a concentrar el públic en el text i tot el seu significat, però també crea una barrera que fins ben entrat l’últim quart de l’obra no es baixa. És llavors, quan el testimoni traspassa la seva emoció a través de la gesticulació i el moviment del seu cos que acaba de connectar amb aquells que encara s’ho miraven des de fora.

Textos tan especials i tan ben escrits no són molt abundants i demostren valentia per parlar d’allò que es deixa amagat, aquells draps que es renten a casa i no es denuncien al món exterior. Amb delicadesa i molt de respecte, obres com aquesta son imprescindibles.

El cos més bonic que s’haurà trobat lloc en aquest món és un text de Josep Maria Miró que va ser guardonat amb el XLV Premi del Born; es troba el cos d’un jove Albert que ens conduirà, mitjançant diverses veus, a conèixer la seva història, la del seu pare i la de tot un poble. Amb una estructura ja batejada com Rashomon – és a dir, una concatenació de monòlegs de diferents personatges– i un llenguatge cuidat i íntim ens trobem certament davant d’un peça imponent; ara bé, amb una trama plena d’abusos sexuals, redempcions i culpes: tot ja una mica rellepat.

Per dur el text a l’escenari, la direcció Xavier Albertí va apostar encertadament per una sola interpretació –en aquest cas, un camaleònic Pere Arquillué que encarnarà la veu dels 7 monòlegs– i una posta en escena del tot –potser massa– austera: l’actor, un micròfon i un petit joc de llums. Una Certament, és un encert voler ressaltar el text fent que els elements de direcció l’acompanyin enlloc de fer-li ombra. Però jo diria que ens hem anat a l'altra extrem: tanta sobrietat ha deixat Pere Arquillué massa sol. De fet, la manca de referències escèniques també representa un repte exigent  de cara l’espectador; si no es vol perdre, caldrà que no abaixi ni un moment l’atenció. I personalment, crec que això és demanar massa: la posada en escena era a efectes pràctics més a una lectura – impecablement– dramatitzada que a un muntatge. Potser perquè es tractava de teatre en estat pur.