El desguace de las musas

Si sóc sincera, haig de dir que anava al teatre amb por a sortir decebuda. El que havia llegit sobre aquesta obra no era molt encoratjador; però per a una novençana en La Zaranda, -era la meva primera vegada veient a aquesta companyia-, la veritat és que vaig sortir amb ganes de més.

La veritat és que cal saber que no veuràs un teatre convencional (crec que ja només per això val la pena), però és una peça de qualitat, amb molt de rerefons i que t'explica una història molt universal des d'un exemple commovedor a l'una que trist, amb punts d'humor, música i color.

Una sèrie de personatges totalment decadents, estan atrapats en un espai que simula uns llimbs artístics, entre la vida i la mort, més morts que vius i amb dies que es repeteixen una vegada i una altra; cada vegada amb més foscor i tristesa, recordant temps que ja no tornaran i esperant que arribi l'hora del gran final. Tots els personatges estan molt ben definits i tenen rols marcats que van equilibrant la successió de les accions; amb unes interpretacions que mereixen ser destacades, un conjunt coral format per Francisco Sánchez, Gaspar Campuzano,  Enrique Bustos, membres de la companyia, que han incorporat a Gabino Diego, Inma Barrionuevo i la soprano Mª Angeles Pérez-Muñoz (el personatge que em va agradar especialment, pels seus tocs d'ironia i mala llet) per a aquesta obra.

A més, la peça compta amb una poètica escènica molt destacable: l'escenografia, on cada peça té molt caràcter i significat, va adquirint diferents funcionalitats al llarg de l'obra, creant composicions en les quals els personatges s'inclouen, assemblant-se diversos inicis d'escena a quadres gairebé barrocs. També cal destacar la il·luminació, de Peggy Bruzual. Amb aquests elements aconsegueixes endinsar-te i enfonsar-te en aquest antre tant que arribes fins i tot a sentir les olors dels quals els personatges es queixen: fa olor de càmfora, de roba polsosa, de embornal...

Un cabaret amb menys lluentor que qualsevol altre cabaret que hagis vist, però amb molt més rerefons.

EL DESGUACE DE LAS MUSAS és el nou espectacle de la companyia La Zaranda-Teatro Inestable de Ninguna Parte. Recordem “Ahora todo es noche” en 2017 i “El grito en el cielo” en 2015, ambdues en aquest mateix teatre.

En aquesta proposta es conjuga la dinàmica que s'estableix entre la comèdia i la tragèdia i contemplem, astorats, com un lloc reservat a la música, la llum i els lluentons s'hi ha transformat en un "cau", on sobreviuen com poden, velles i decadents artistes del que un dia havia estat un lloc d'èxit.

L'escenari, habitualment reservat als espectacles de cabaret, als números musicals o còmics, es converteix en el lloc on els artistes interpreten uns monòlegs impregnats de fracàs i creen moments còmics dins de les situacions tràgiques.

El crostós cortinatge de lluentons desprèn tuf de suor i desinfectant. Les notes musicals s'escampen per la penombra mal ventilada abans de diluir-se en el fons dels gots. Sota els focus que difonen blau de nit, el delmat cor de cupletistes assaja una rudimentària coreografia. Mandra de barnussos, xandalls i mitges apedaçades, ornats amb boes desplomades, brillants quincalles i acoblaments de micròfon. Carns endurides que enterren tants desigs, mirades nues que saben de tants crepuscles. La ganyota de la mort oculta rere el maquillatge barat. Al mirall del camerino, envoltat per bombetes foses, quedà escrita amb pintallavis la veritable història, on el gènere frívol es converteix en tràgic.

La peça, com és habitual en la companyia, compta amb el text d'Eusebio Calonge i la direcció de Paco de la Zaranda. En aquesta ocasió, a més de l'elenc format per Gaspar Campuzano, Enrique Bustos i Francisco Sánchez, compten amb el treball dels intèrprets Gabino Diego i Inma Barrionuevo, i de la soprano Mª Ángeles Pérez-Muñoz.

Una peça al·legòrica de la cultura apuntalada que espera la seva caiguda, on les rates apareixen per devorar-ho tot i on els artistes que sobreviuen a contracorrent, estan esgotats i a punt de decidir que tiren la tovallola. Un món oblidat, arrasat pel poder de la indústria i les noves tecnologies.

El teatre reduït a desballestament, on cadascun va usant les peces que serveixin per a aguantar en un món tecnològicament implacable, cada vegada més sorollós i menys humà. On apunta la rebel·lia però de fet la submissió a les normatives dels despatxos és total.

La inspiració per aquesta nova producció (segons ens van explicar a la Roda de premsa del passat dimecres) ha estat La Bodega Bohèmia, de Barcelona, un lloc on als anys setanta, ja estava "habitat" per artistes decadents que en aquell escenari es continuaven sentint "estrelles".

Un treball immens i minuciós, de dibuixar amb fidelitat uns personatges que nosaltres vàrem conèixer a "La Bodega Bohemia" ja fa molts anys i que gràcies a La Zaranda, hem pogut recuperar records entranyables de la nostra joventut.

Una proposta que sense dubtes generarà opinions contradictòries, ja que en sortir nosaltres del teatre hi havia algunes persones molt enfadades i decebudes, en tant que nosaltres vam sortir molt satisfets,  malgrat la tristor que es desprèn de tot plegat.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Aquesta obra de la Zaranda transita entre el món del bufó, l'esperpent i el relat crepuscular per a contar-nos la història d'un cabaret en decadència. Els seus treballadors sobreviuen com poden en aquest temple del fracàs que fa temps va deixar de rebre públic.

Compartim la seva quotidianitat, on els sis integrants del cabaret passen el temps com poden. Recorden antics números sobre l'escenari, comparteixen monòlegs que parlen sobre temes com l'oblit o el fracàs, i en definitiva, s'acomiaden d'un món al qual fa temps van deixar d'interessar.

Què passa quan l'espectacle arriba a la seva fi? Què queda de la vida sense cultura? És necessari comptar amb un públic per a actuar? Allò frívol es torna tràgic i allò divertit passa a ser patètic quan aquestes regles canvien. Hem de traslladar aquestes preguntes del món escènic al món quotidià, tal com recalca la companyia amb la seva peculiar forma d'acomiadar-se.

Encara que l'ambientació i la construcció dels personatges mantinguin l'interès de l'espectador és cert que en certs moments no acaba d'arrencar. Algunes parts es tornen repetitives i la progressió sofreix alts i baixos al llarg de l'obra. Tal és la desídia d'aquests personatges cap a la vida que el sentiment pot arribar a contagiar la zona de butaques. Sigui com sigui, és un tendre relat sobre uns éssers patètics que lluiten per un lloc que van perdre fa temps.

Ningú pot negar que La Zaranda és un d'aquells grups teatrals que tenen una forma de fer i d'entendre el teatre absolutament úniques. Els seus muntatges viuen de l'esperpent, del teatre popular i de la cultura andalusa, tot i que també s'hi deixen veure influències del teatre europeu de Tadeusz Kantor i de molts altres. En els darrers anys han parlat a les seves obres de la vellesa, dels sense sostre... i ara tocava el torn de parlar del teatre, però amb uns personatges igual de ferits i desemparats. El desguace de las musas retrata els últims moments d'una companyia de varietés patètica i acabada, tot i que la majoria d'espectadors habituals del grup saben que darrera dels lluentons i les plomes polsegoses s'hi amaga un missatge molt més universal. Cadascú traurà les seves pròpies conclusions, però està clar que les reflexions sobre els perdedors i sobre el fracàs poden utilitzar-se per qüestions molt diverses.

El problema del muntatge, que té el mateix mèrit que molts altres de la companyia, és que s'estanca poc després de l'inici i no acaba de connectar del tot fins a la part final. Les repeticions tan pròpies dels textos d'Eusebio Calonge acaben perdent el sentit, i la utilització d'alguns tòpics resultat innecessària. Això sí, les composicions de personatges estan tan treballades com sempre i l'habilitat dels actors de La Zaranda, als que s'hi afegeix Gabino Diego, resulta igualment portentosa.

Vaig triar aquest espectacle perquè m’agrada molt la companyia de La Zaranda, i la seva manera de veure i treballar el teatre. Dit això, suposo que us estranyarà la meva puntuació.

Quan em vaig llegir l’article d’on havia nascut aquesta història, em va cridar molt l’atenció: “El desguace de las muses nació en las calles del barrio chino de Barcelona”. Per ser més exactes, l’autor Eusebio Calonge es va inspirar en el cafè teatre de La Bodega Bohemia, un espai actualment desaparegut, en el que actuaven cantants i artistes controvertits i transgressors, que van passar sense pena ni glòria, com  l’Andrés Villarrossa, que en  vam saber d’ell gràcies a en Marc Rosich i l’Oriol Genís, en l’espectacle “Qué fue d’Andrés Villarrossa”. Així que anava amb les expectatives molt altes: el tema m’agradava, i tal i com us he dit al començament de la meva recomanació, la companyia i la seva manera de fer també m’agraden molt.

M’agrada molt les històries del teatre, que se’n parli, que se’l homenatgi. Saber què hi ha al darrera dels llums i els focus, i conèixer qui s’amaga darrera aquella imatge que es veu reflectida en el mirall envoltat de bombetes, o sota el maquillatge i la disfressa d’un personatge. Conèixer que passa amb els artistes quan arriben al final de la seva carrera, com és el cas dels personatges d’aquesta obra, artistes oblidats, artistes que està al límit de la seva vida, ex-coristes o artistes que van passar sense pena ni glòria pels escenaris.

Què ha passat dons?

No hi he connectat. No m’he cregut als actors. No m’han emocionat. No m’han transmès. Se m’ha fet llarga i avorrida. Fins hi tot m’ha donat la sensació que de vegades alguns actors improvisaven. Els he trobat molt repetitius i no m’han aportat res del que m’esperava.

Ha estat una llàstima, perquè estic del tot segura que aquesta companyia podia haver-li tret molt més de suc a tot plegat.

**/***