El desig del cor

Vaig anar a veure El desig del cor sense saber gaire el que anava a veure. I la primera impressió que m’he portat és que el cap m’ha esclatat des del primer moment. He quedat embadalit durant tota l’obra i com aquelles coses que no diem fa que tinguem múltiples escenes.

A escena tenim una taula de menjador i poc més. Els personatges es mouen de forma repetitiva i veiem com va evolucionant. Però en un moment determinat tornem al punt inicial. Això descol·loca una mica. Torna a repetir-se l’escena però amb un canvi en els personatges. I tornem de nou .Al principi quedes desconcertat, però vas veient com una mateixa escena la veiem amb diferents ulls.

El primer que m’ha vingut al cap, és veure el multivers que tant podem veure en algunes pel·lícules ara amb una família “normal”. Com veiem diferents realitats segons les decisions que prenen o que voldrien dir o fer.

El que inicialment és una incomoditat, una repetició queda en una forma notable de veure que podria passar si… He vist com un episodi de “What If ..?” però enfocat en una persona normal (no gaire normal la veritat) i com hi ha diferents realitats si diguessim el que pensem realment.

He gaudit de valent amb el paper que han fet els 3 protagonistes Albert Pérez, Vanessa Segura i Alícia Puertas que han estat acompanyats en Marc Tarrida i Sara Morera en els papers de fills. I ha un gran joc de repeticions d’escenes, de canvis de velocitat de l’acció i fins i tot en moments de comèdia (una mica negre) que és una delicia. Però tot això no s’hagues portat a terme sense la direcció de l’obra (i dels moviments dels actors) i la part tècnica que ajuda en tot moment.

Si voleu llegir la resta de la meva opinió, aquí teniu l'enllaç

Sovint el que no diem resulta molt més interessant que el que ens atrevim a dir. La dramaturga britànica Caryl Churchill és conscient d'això i ho posa en pràctica en aquesta obra sobre els rols i dinàmiques familiars. El text presenta una família disfuncional, carregada d'emocions reprimides i travessada per l'abús de poder.

L'obra representa una mateixa escena reiteradament, en la qual la família espera el retorn de la seva filla d'Austràlia. Alternant els diferents punts de vista dels personatges, entrem dins les seves ments i presenciem els seus pensaments, pors i projeccions sobre l'escenari. D'aquesta manera, la trama es bifurca en diferents direccions en funció del punt de vista de cada personatge per a després tornar sempre al punt inicial en un bucle temporal. Aquesta idea de bucle reforça l'estat captiu d'aquests personatges, incapaços de fugir d'aquesta dinàmica familiar.

Aquest punt de vista subjectiu dels personatges permet fugir de l'estètica purament realista per a posar en escena el seu llenguatge interior, construint imatges suggestives i oníriques molt potents, arribant a tocar l'absurd en alguna ocasió. Cal destacar l’encertat treball d’il·luminació i d’espai sonor que contribueix a la construcció d’aquest moments de gran bellesa escènica.

La mil·limètrica precisió dels intèrprets permet que el mecanisme de repetició funcioni sense que l'obra perdi el ritme, aportant nous matisos cada vegada i utilitzant recursos com la fragmentació del discurs o les variacions de velocitat de forma molt encertada. En definitiva, una gran oportunitat per gaudir de l'obra d'aquesta prodigiosa dramaturga a casa nostra acompanyada d’una execució impecable.

Caryl Churchill és una de les dramaturgues més estudiades i representades del Regne Unit. Fa ja molts anys que explora els abusos de poder, la política sexual i l’alliberació feminista a través de dramatúrgies úniques, originals, allunyades del naturalisme i dirigides cap a una exploració dels cossos individuals, familiars, polítics i econòmics que conformen la societat capitalista—patriarcal—contemporània.

El desig del cor n’és un exemple. Escrita a finals dels 80, s’hi endevinen influències de Brecht —certs moments d’èpica escènica…— o Artaud —esquitxada d’instantànies performàtiques, seqüències i moviments carregats de tensió, absents de paraula, que permeten entendre, o més aviat, experimentar, la violència a l'ombra de la realitat aparent.

L’obra ens presenta una mateixa escena, una mateixa seqüència espai-temps, de forma reiterativa, prenent com a referència els diferents punts de vista (reals i imaginaris, somàtics i psicològics) dels seus protagonistes. Una fragmentació de l’espai i del temps que ens dóna l’oportunitat d’observar, des de diferents perspectives, com viuen una mateixa realitat les diferents persones (o arquetips familiars) que en formen part.

Observem, així, una dissecció de patrons culturals, familiars i emocionals feta amb el mateix bisturí amb el qual l’autora esquinça, també, el llenguatge. Tot, amb la intenció de fer brollar les tensions més íntimes que existeixen entre els membres d’una família, una família qualsevol, carregada de dependències, ferides i retrets. D’amor i d’odi.

Pel que fa a la posada en escena, tots i cadascun dels membres de l’equip aconsegueixen trobar la tonalitat perfecta que demana la peça; des de la direcció, sensible i curosa amb un material dramatúrgicament complex, fins a cadascuna de les interpretacions precises, exactes, captivants.

Destacar, finalment, les excel·lents feines de Llorenç Balaguer i Eduard Mauri, en la creació de les atmosferes sonores; així com la de Quim Algora, amb una il·luminació inquietant, que aconsegueixen, en conjunt, un espectacle hipnòtic.

Comença una escena, aparentment banal i intranscendent, però al minut torna a començar. I als dos minuts la tornem a veure, potser amb matisos, amb petits detalls que no havíem captat... i així durant una bona estona. Endavant i enrere. Situacions que avancen amb molta lentitud, perquè sempre tenen un mateix punt de partida i una base a la que agafar-se, a l'igual que aquesta família que espera el retorn d'una filla i que pel mig s'enquista en situacions imperceptibles que ho capgiren tot. Així és aquest text de Caryl Churchill, una de les autores britàniques més importants de l'actualitat i també una de les grans renovadores del llenguatge teatral.

Enfrontar-se a una obra d'aquest tipus requereix una certa predisposició. No obviarem que aquest és un teatre difícil, complex, però també hipnòtic i engrescador, sobretot si et deixes emportar pel corrent de paraules i d'idees que brolla contínuament, quasi sense fi. Idees que poden resultar desesperants, a vegades desestabilitzadores, però que provoquen sempre un efecte en l'espectador. I què seria del teatre sense la provocació? On millor que l'escenari per jugar i investigar directament amb les mil i una oportunitats que ens dóna el llenguatge?

El muntatge de Lucía del Greco ha sorgit de l'Institut del Teatre, concretament d'una pràctica d'escenificació de tercer curs. Aquesta alumna de Direcció Escènica i Dramatúrgia de l'Escola Superior d'Art Dramàtic (ESAD) brilla amb un treball rigorós i metòdic, i promet moltes alegries en un futur pròxim. L'entrega de tot el repartiment -amb uns sempre efectius Vanessa Segura i Albert Pérez- ens lliura un espectacle que funciona amb la precisió d'un rellotge i que convenç, tant a experts en teatre d'avantguarda com a profans.

Engega, pausa, rebobina. Torna a començar, explica, para, rebobina. I així unes quantes vegades per mostrar l’espera d’una família mentre la filla torna del seu viatge a Austràlia. Durant aquestes parades i tornades s’exposen pors, desitjos i, també, la foscor d’algun dels personatges.

Amb un muntatge arriscat en la transició narrativa, té salts endavant i enrere que a vegades funcionen i d’altres no tant. En alguns segments aporta un matís, un afegit a l’acció i al text, però en altres moments es veu repetitiu i, fins i tot, pesat. En aquests moments, s’espera que la trama avanci una mica més, es com si la narració quedés encallada i trenca l’atenció del públic. Aquest és el principal punt feble d’aquesta producció que parla de temes molt interessants per explorar.

L’habilitat dels intèrprets per anar saltant d’un punt a l’altre del text i modificar diàlegs que comparteixen en diferents moments gesticulació i posada en escena és d’admirar. Albert Pérez, Vanessa Segura i Alícia Puertas són els que aguanten escena tota la producció, els seus canvis d’estat emocional i la repetició de text i modificació és un exercici molt difícil que s’aprecia molt durant tota la producció.

L’escenografia i l’estructura sonora i d’il·luminació ajuden molt a creat una ambientació adequada, però continua fallant una estructura narrativa no gaire ben mesurada. Si les anades i vingudes endavant i enrere anessin disminuint progressivament o fossin repetitives només en els moments més clau, llavors el text i l’espectadora aguantarien més i millor aquests salts.

Amb tot, la història ens deixa amb un fil inconclús que deixa volar la imaginació en aquesta trama que, amb alguns moments divertits, no deixa d’explicar un drama familiar amb moltes arestes per descobrir.