El drac d’or - Teatre Barcelona

Descripció
Fitxa artística
Fotos i vídeos
Opinions
Articles

Sinopsi

Schimmelpfenning situa la història a la cuina d’un restaurant xinès-vietnamita de menjar ràpid, on s’hi desenvolupen situacions en què els personatges femenins són representats per homes, els masculins per dones, els personatges joves per adults i els personatges adults per joves. Es tracta d’una comèdia àcida que revela un drama social amb un ritme embogit i ens mostra amb ironia la part fosca del món globalitzat. La crítica especialitzada ha definit El Drac d’Or com un text poètic, brutal, explosiu, enigmàtic i commovedor.

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 9

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Marc Ribera
Teatre Barcelona

Calidoscopi asiàtic

Per què Roland Schimmelpfennig situa la seva obra en algun punt indeterminat del sud-est asiàtic és un misteri tan ben plantat com els personatges que transiten per les diferents escenes esbiaixades, caòtiques, trepidants i brutalment divertides composen aquest mosaic oriental que és El drac d’or. Un mosaic al qual no és tan important el contingut dramàtic com cadascuna de les peces que el formen; cadascuna de les instantànies ben enfocades, delirants que se succeeix sense pausa ni descans per acabar composant un precís collage escènic, original i ple de peripècia.

Tot i tothom està a un bravíssim nivell. És difícil distingir, sense haver llegit el text, fins a quin punt els nombrosos instants de genialitat són mèrit de l’autor, de la direcció escènica -a càrrec del Moisés Maicas-, o de la pròpia imaginació de qualsevol dels grans actors que arriben a interpretar una multitud de personatges en transicions de vertigen que donen com a resultat un excel·lent exercici d’estil.

Una obra molt recomanada per qualsevol espectador que cregui que ja ho ha vist tot en el teatre perquè se’n durà una agradable sorpresa. No recomanada per a persones que desitgin veure una gran història dramàtica perquè, potser, com tantes vegades s’ha dit, totes les històries ja han estat contades i el que ens queda és tornar-les a gaudir amb ulls diferents.

10/11/2014
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Per flipar!

Sí, sí, per flipar amb l'agilitat dels moviments escènics, amb la temàtica, l'escenografia, la posada en escena i la il·luminació. Que ens queda? unes actuacions brillants sota la mà sabia de Moisès Maicas on tot els actors han brillat, i molt, al mateix nivell. Una història de precarietat, immoralitat, sordidesa, explotació, frivolitat i tristesa, al final molta tristesa. Quan el pobre xinet explica a la seva família que les coses no li han tan malament al primer món... tot i tornar mort, és acollonant. Òndia, jo m'he quedat fet pols quan ha explicat als seus que no ha pogut trobar a la seva germana, però que estar segur que les coses li van bé, quan els espectador hem pogut veure que ha estat explotada sexualment... No us la perdeu!

01/02/2014
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Dinamitant convencions

Les obres de Roland Schimmelpfennig (La dona d'abans, La nit àrab, etc) sempre juguen amb capgirar les convencions i amb la utilització de la narració descriptiva com a part del joc teatral. El drac d'or no se n'escapa pas, sinó que porta l'estil fins a les últimes conseqüències. Tot plegat per explicar-nos una sèrie d'històries aparentment banals que al final acaben confluint en un final més transcendent del que poguéssim imaginar. I és que Schimmelpfennig ens parla dels problemes de la immigració, de la por a la solitud, a la mort... I també de la futilitat de la vida occidental, o dels suposats ciutadans de primera. Un text creat amb intel·ligència i gran domini de la tècnica, tot i que potser allargat en excés...

La proposta teatral que ens presenta Moisès Maicas és igualment innovadora i creativa, però va molt marcada per les continues anades i vingudes del text. Els actors, per la seva banda, compleixen a la perfecció, sobretot si tenim en compte el repte de crear diversos rols amb poquíssims recursos i de participar en un mecanisme de rellotgeria com és El drac d'or.

27/01/2014
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Faula de la precarietat

La posada en escena d’un bon text no és mai una tasca fàcil. En el cas de la peculiar obra El drac d’or escrita per Roland Schimmelpfenning existia el perill d’enfonsar-se en el caos i la densitat de la dramatúrgia típicament alemanya. No obstant, Moisès Maicas ha dirigit la peça amb intel·ligència, alleugerant còmicament la seva ànima tràgica i la seva buidor existencial, i dotant-la d’un ritme i uns jocs teatrals que la dinamitzen totalment. La història gira entorn a uns immigrants il·legals que treballen en un restaurant xinès-vietnamita de menjar ràpid, els seus clients i d’altres personatges del barri. L’estil de narració fragmentada, amb un marcat to literari, fa que costi entrar en aquest univers de faules i precarietat que barreja elements fantàstics amb situacions quotidianes. Però, un cop t’atrapa, resulta tot un plaer gaudir dels recursos escènics de Maicas i les genialitats del text. A més, els actors es llueixen força ja que interpreten constantment papers que no els hi corresponen per edat i sexe, demostrant gran versatilitat. I, tot i que en conjunt la proposta es fa un pèl llarga (la narració fraccionada impacientarà a més d’un), hi ha un bon grapat de sorprenents bones idees i un missatge bastant dur (i necessari) sobre el poc valor que la societat dóna a les vides dels ciutadans que considera de segona classe. Per tant, tot i l’aparença d’entreteniment inofensiu, El drac d’or deixa, en realitat, un pòsit agredolç, trist, suggeridor i molt compromès amb els més desfavorits que bona falta ens fa.

26/01/2014
Llorenç Prats Canals

El text. El problema és el text. Quan es trenquen convencons no és perquè si, sinó perquè d’alguna manera s’avança, en la formalitat del llenguatge escènic o en l’aprofundiment de la història o de la reflexió. Aquí no. Hi ha artilugis en el text que estorben, com la transformació d’una pobre noia xinesa que es prostitueix en la faula de la cigala i la formiga. Per què? Ho he trobat frívol. Ja és la segona obra que veig al Teatre Akadèmia on el que falla és el text. És marca de la casa? Ja és així que no es queixin si hi va poca gent.
És una opció per textos arriscats? La història d’avui, una història d’immigrants asiàtics que hi deixen la vida en combinació amb europeus amb problemes molt menys peremptoris i tanmateix viscuts més dramàticament, no necessitava, més enllà de l’hàbil joc escènic que se’ns proposa, aquesta mena de pretensioses nicieses.
La resta perfecte. El muntatge molt encertat, fa que tot rutlli com una seda, tret del final. La gent no sap si s’ha acabat o no. Però és que torna a ser un estúpid caprici de l’autor, l’obra hauria d’acabar amb el monòleg de l’esquitx. Jo si m’haguessin deixat hauria canviat l’ordre.
Magnífics també actors i actrius fent d’homes, de dones, de joves, de vells. Una disfrutada per a ells, segur, però també per al públic. I atenció a una actriu en particular, la Bàrbara Roig, aquesta noia apunta molt alt, espero que tingui sort, ja friso per veure-la a Lampedusa Beach.
En resum, chapeau a tota la companyia, però noi, no sempre es poden respectar tant els textos. Hi ha autors que t’ho donen tot fet, però d’altres que només se n’ha de fer cas a mitges.

19/11/2014
Anna

Un espectacle molt enginyós! No us el perdeu!

17/11/2014
Anna

Un espectacle molt enginyós! No us el èrdeu!

17/11/2014
david LM

Una tragicomedía fantástica con unos actores estupendos. Se la recomiendo a todo el mundo.

17/11/2014
Jordi Sol

Una tragèdia vestida de comèdia. Us la recomanem. Es mereix més públic del que hi havia.

24/01/2014

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Moisès Maicas: “El teatre és un acte creatiu i compromès”

Moisès Maicas dirigeix El Drac d’Or i Lampedusa Beach, dues obres que, amb estils ben diferents, ens enfronten a una realitat ben present i crua, la immigració irregular. El Drac […]

26 novembre 2014