El fingidor

“El Fingidor” és un muntatge pluridisciplinari basat en la vida i obra d’un dels grans poetes del S.XX, Fernando Pessoa.

És una proposta que va més enllà del teatre documental. Es tracta d’un espectacle molt més complert que parteix amb la narrativa com a base, i que es complementa amb diversos llenguatges escènics, com el circ, l’audiovisual, el cant, la música en directe i la interpretació.

L’actor i director Pep Tosar, creador juntament amb Evelyn Arévalo d’aquest espectacle, interpreta i posa veu al poeta, de la mateixa manera que ho va fer amb Lorca en el seu anterior espectacle. De fet Tosar segueix la mateixa fórmula que en el seu anterior muntatge “Federico García”.

El recitar de textos és un dels nuclis fonamentals d’aquest muntatge. Tosar recita al llarg de l’espectacle una selecció de textos procedents principalment de l’obra poètica de Pessoa , de les cartes de alguns dels seus familiars i amics, i de alguns textos bibliogràfics.

De la mateixa manera que els textos són el fil conductor de l’espectacle, les projeccions de les entrevistes de gent propera a Pessoa, s’utilitzen com a eix dramàtic i motor narratiu. Aquestes gravacions es complementen amb imatges de documentals d’època, amb fotografies personals del poeta i amb imatges d’alguns productes, llocs i monuments arquitectónics característics de Lisboa, lloc on va néixer el poeta.

Pel que fa la part musical, compta amb la magnífica veu de Joana Gomila acompanyada de la pianista Elisabet Raspall, que ens ofereixen una gran varietat de temes, que van de la música melòdica americana passant per cançons portugueses, fins hi tot hem pogut escoltar un melancòlic i nostàlgic fado.

La companyia Hotel Iocandi ha estat l'ecarregada d'aportar la part visual i poètica de l’espectacle. Es tracta d’una jove companyia de circ nascuda entre Barcelona i Mallorca, formada  Tomeu Amer, Griselda Juncà i Joana Gomila, que ens han fet gaudir amb alguns números d’acrobàcia aèria i escala lliure.

Les representacions escèniques pel que fa a la interpretació del personatge, de vegades són interpretats pels diferents artistes del espectacle, tot i que la seva funció principal sigui un altre. És a dir, Pessoa serà interpretat en algunes escenes per Tosar i en altres per Tomeu Amer (equilibrista, funambuliste), i Griselda Juncà, que a part de fer els números de trapezi també interpreta a Maria Magdalena Pinheiro Nogueira, la mare de Pessoa i a Ofèlia de Queiros, el gran amor del poeta. Pep Tosar narra, interpreta i fins hi tot fa els cors d’algun dels temes musicals.

Per mi aquest espectacle ha suposat el descobriment d’una persona avançada al seu temps. Fins hi tot m’atreviria a dir que va ser una persona d’altes capacitats, ja que va ser capaç de crear innumerables composicions poètiques mitjançant els seus més de cent i pico heterònims. De fet el primer heterònim, el de Cjevalier de Pas se’l va inventar quan tenia sis anys. Però els més coneguts, i dels que ens en parla Tosar en el seu espectacle, van ser Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Ricardo Reis. El mateix Fernando Pessoa explicava que aquests heterònims eren desdoblaments de la seva personalitat, independentment a la seva persona.

Pessoa va morir als 47 anys d’edat, tot i així va deixà escrits més cint mil poemes, que us animo a llegir. Qui és capaç d’això si no s’és un geni?

Pessoa va ser un incomprès, la fama li va arribar després de morir, de la mateixa manera que a molt altres genis que avui en dia admirem profundament.

Tan sols tres dies programat dins el Festival Grec. Espero que aquest espectacle tingui continuïtat i en pugueu gaudir d’ell de la mateixa manera que ho he fet jo.

L'any 2015 Pep Tosar ens va parlar de Lorca a la magnífica Federico García, que va estar rodant pels teatres durant més de quatre anys. A tots ens va entusiasmar la proposta, tot i que no cal oblidar que Tosar ja havia dirigit espectacles en els que parlava de la vida i les obres d'altres grans autors, com ara Blai Bonet, Guillem d'Efak o Vicent Andrés Estellés. Ara li toca el torn a Fernando Pessoa, un dels noms més importants de la literatura portuguesa. I ho fa amb la mateixa fórmula que amb Lorca, però canviant el flamenc pel fado o la música americana, el ball pels equilibris i les imatges d'Andalusia per les d'una Lisboa senyorial i majestuosa. També hi ha una gran pantalla en el prosceni i els testimonis d'entesos o, fins i tot, d'una neboda... igual que ja va passava en el muntatge sobre el poeta andalús. L'estructura és la mateixa, l'embolcall similar, però la sensació és evidentment diferent. El to d'El fingidor és més pausat, més reflexiu, i la desconeixença d'alguns detalls de la seva vida fa que s'estableixi una relació diferent amb el personatge. El resultat és igual de commovedor, potser més líric que apassionat, però carregat d'una estranya desesperança que finalment es transforma en positivitat. S'intenta donar la volta a la fama de l'escriptor -quasi sempre titllat de nostàlgic, depressiu i trist- i crec que, en part, s'aconsegueix. Un surt del teatre pensant, sobretot, en la vida d'un home singular, d'un humor molt personal, que es va desdoblar en els seus heterònims per donar cabuda a totes les seves personalitats literàries. Un home que, malgrat el que puguem pensar ara, va morir sense haver conegut l'èxit ni el reconeixement posteriors.

L'espectacle flueix amb el ritme de les paraules de Tosar i la música que ens aporten Joana Gomila i Elisabet Raspall. Elles ens transporten a la música portuguesa, però també a melodies americanes més populars com ara Everybody's talking o Nowadays. Per la seva banda, Juncà Escales i Tomeu Arner són la part física de l'espectacle, aconseguint que els exercicis de trapezi o els equilibris amb l'escala o amb la roda es transformin en metàfores potents i realment delicioses... sobretot quan es fonen amb l'Oceà Atlàntic, la lluna o els enfilats carrers de Lisboa. El millor del cas és que el treball de tots ells es fon, es barreja i es complementa. Així, tenim moments en que la trapezista es transforma en Ofèlia de Queirós o el funambulista conversa amb Pep Tosar, un narrador omnipresent al que potser se li pot retreure que no ens reciti algun poema de Pessoa... Però la proposta no es navegar per l'obra, sinó per la vida, i això realment s'ha aconseguit amb escreix.