El lento naufragio de la estética

L’autor i intèrpret, Gonzalo Funes aprofita el somni que tots tenim de ser actors/actrius per portar-nos a un món oníric per on desfilen des de grans escriptors com Shakespeare o Beckett fins a grans intèrprets com Charles Chaplin. Al millor estil de Rousseau, “l’home neix actor i la societat el converteix en espectador”, ens interpel·la, ens condueix a l’acció, ens envesteix amb la seva profunda mirada i ens recorda que no podem ser espectadors de tot. Per fer això, permet al públic introduir-se a l’escenari fent-lo partícip dels seus pensaments.
Funes és un magnífic intèrpret, un artista genial del moviment. Amb la seva gran potencia expressiva i un ritme trepidant ens condueix a través dels seus somnis i de les seves il·lusions a reflexions profundes sobre la vida.
Hi ha moments d’una gran bellesa com el tango ballat amb una escala vestida de dona o la recreació d’una escena de “Candilejas”. El so de la pluja i la tempesta ens acompanya al començament de l’obra i en algunes escenes recordant que la tempestat pot portar al naufragi i el naufragi és un símbol de fracàs, de pèrdua d’il·lusions, d’esperances no aconseguides.
Amb petits i senzills elements escènics, es pot fer un gran teatre. Ho ha demostrat Mai Rojas. Felicitats a tots.

En la solitud d'un teatre, després de la funció, és quan sorgeixen les ombres, els clarobscurs. Un actor frustrat, convertit en tècnic, utiller, home-per-tot, aquell que no rep els elogis del públic però que és alhora indispensable per a la funció, parla mig adormit, mig despert, sobre els seus dubtes i anhels, sobre l'ofici d'actor, sobre l'essència mateixa del teatre. Gonzalo Funes, autor i actor de l'obra, ens mostra la cara més real i humana de l'actor fora dels focus, com el Chaplin de "Candilejas" que es mira al mirall, després de la funció, amb ulls tristos, entranyable en el seu patetisme. Funes és un actor que, com els millors clowns, t'atrapa amb la potència del seu cos sencer, amb la intensitat de la seva mirada i somriure. Capaç d'entendrir-te i de despentinar-te alhora, Funes pot ser dolç i ferotge, pot ballar el tango més tendre que has vist mai i després clavar-te la mirada més punyent, de la qual, no obstant, no pots, ni vols, desprendre't.

Los sentidos no pueden hacer otra cosa que atender a lo que atañe al mundo fenoménico: lo tangible, lo regido por la ley de la causalidad, lo material, lo perceptible. Y es este mundo de hechos el que se suele presentar delante del espectador: introducción, nudo y desenlace que van tejiendo desde las historias de chico conoce chica hasta las más épicas revoluciones legendarias. Y sin embargo, ¿cuál es el material latente que realmente empuja a un actor a escoger serlo y a interpretar determinado papel? Y no me refiero al proceso de creación de texto, ni al montaje escénico, ni a la caracterización formal de los personajes, sino a los vaivenes internos y pensamientos erráticos que lo gravitan hacia el escenario, aunque sea a la deriva y en el delirio. El lento naufragio de la estètica nos ejemplifica una respuesta: las ensoñaciones por las que suspira el artista, las proyecciones subjetivas que recaen sobre los objetos que, a través del simbolismo, completan el monólogo: un globo que actúa a modo de amigo invisible o de testigo imaginario, la chaqueta que recuerda a los amores catapultados al platonismo y que, por lo tanto, son susceptibles de sublimarse en material dramaturgo. Tampoco se olvidan los recuerdos que varan el protagonista al pasado, ni mucho menos los referentes personales -Shakespeare, Charles Chaplin- que a la vez que inspiran, retraen el talento por considerarlos como maestros inalcanzables. En definitivo, paraderos mentales y psicológicos que no le seran ajenos al espectador. Y es que al fin y al cabo, la obra nos remite, a través de un ejemplo particular, a los enredos, anhelos y frustraciones universales que pueden reverberar en las profundidades insondables de cualquiera. ¿Quién, en mayor o menor medida, no se ha perdido en las arenas movedizas de su propia psique? Y ha salido, al igual que el protagonista, determinado a dar un paso al frente y pasar, por fin, a la acción.