El misantrop

Després d'estrenar-se en el Festival Grec d'enguany, arriba al Teatre Lliure, una versió actualitzada de la novel.la El Misantrop de Molière. Es tracta d'una producció de La Brutal amb dramatúrgia de Sergi Pompermayer.


Pompermayer ha escrit una versió més actual, més contemporània.
Pablo Macho Otero ha versificat el text original en versos alexandrins però també amb un llenguatge més proper, amb referències actuals i jocs de paraules.
David Selvas (director) ha creat una experiència teatral memorable. Ha tingut molta visió i talent a l'hora de seleccionar el repartiment, la creació del disseny escènic, l'elecció de la música i la il·luminació, i la supervisió general de la posada en escena.
El repartiment està encapçalat per en Pol López i la Mireia Aixalà.
Laia Alsina, Júlia Genís, Norbert Martínez, David Menéndez, Alex Pereira i Albert Prat, completen la resta de repartiment.
L'escenografia d'Alejandro Andújar ens situa en una empresa discogràfica, per tan, la música és present durant tota l'obra. La banda sonora conté grans èxits musicals de música rock i pop. Tot és en directe. Són els mateixos actors qui toquen i canten. Fins i tot en Pol López, ens regala una interpretació brillant de Sufre como yo, un tema de Fonollosa versionat per l'Albert Pla.
El disseny de llums de Jaume Ventura, el so d'Efrén Bellostes i l'espai sonor i música de Paula Jornet i Adrià Jornet són claus a l'hora de crear l'atmosfera adequada en cada escena.
Completen el muntatge el vestuari de Marta Pell i els audiovisuals de Mar Orfila.

Com ja sabeu, El Misantrop gira al voltant de la hipocresia, la vanitat, la falsedat i l'obsessió per les aparences.

El 2011 vaig veure una versió de El Misantrop que girava entorn del mundillo dels actors i actrius. En aquella ocasió la dramatúrgia, encàrrec del mateix Georges Lavaudant, va ser traduïda del francès al català i en prosa per en Sergi Belbel. D'aquella representació en guardo un gran record.

El Misantrop que ens proposa La Brutal manté el mateix missatge que l'original, però centrant-se en el món de la música.


El Misantrop de La Brutal parla de la vanitat dels artistes, la hipocresia i falsedat de la indústria musical, els interessos de les discogràfiques, l'obsessió per les aparences, les influències de les xarxes socials i la necessitat d'un gran nombre de seguidors, l'ambició, la desil·lusió, la falta d'ètica i valors, les relacions públiques, la imatge, els contactes. Ser fidel als teus principis i mantenir la integritat musical o vendre's a la moda del moment.

D'aquesta representació també m'emporto una experiència teatral inoblidable.
Al meu marit i a mi ens ha fet molta gràcia veure que el nostre fill és tal qual el misantrop.
Va estudiar indústria musical, és músic i està del tot decebut amb què s'ha convertit el panorama musical. Tot el que es planteja a l'obra: la hipocresia i falsedat de la indústria musical, els interessos de les discogràfiques, les influències de les xarxes socials, la necessitat de tenir un gran nombre de seguidors, la falta d'ètica i valors, la importància dels contactes i les relacions públiques, ser fidel als teus principis i mantenir la integritat musical o vendre's al que està de moda, ell ho ha patit.

Per tant, estem davant d'una obra que tot i que va ser escrita el 1666 continua evidenciant la realitat actual.

En una societat de façana, la sinceritat és un perill. Fins a quin punt, però, un valor tan venerat es pot convertir en una trampa? En quin moment la transparència pot esdevenir la pròpia garjola? El risc de la sinceritat, si fracassa, si l’oïda que la rep no està prou educada, no pot alimentar encara més la hipocresia d’una majoria que només actua guiada per l’aparença? L’idealisme pur pot ser un veritable salt al buit.

A El misantrop, Molière pretén fer una crítica a la societat aristocràtica de mitjans del segle XVII. En aquell moment, l’autor travessa unes complicades circumstàncies personals que li fan veure el món i, en general, el gènere humà com una selva, un cau de falsetat, una buidor de valors… i pren Alceste, el protagonista, com a vehicle del seu neguit. Ell, enamorat de Célimène, és molt maldestre en les relacions amb els personatges que l’envolten pel seu excès malaltís de sinceritat, i la seva poca traça destrueix a poc a poc el món on es mou. Ella, explosiva, dinàmica i vital, s’esgota per la desconfiança d’Alceste, que recela del que interpreta com a flirtejos de la seva estimada amb Clitandre. I tot se’n va pel pedregar.

L’adaptació converteix aquest clàssic en una peça plenament contemporània. I és que a aquesta societat, l’actual, no li manquen exemples d’individualisme i hipocresia. El dramaturg Sergi Pompermayer situa la història a la seu d’una empresa discogràfica i signa un brillant i atrevit ajustament del text en consonància als signes del nostre temps. Música en directe i cançons conformen el batec de l’espectacle. Tal vegada s’excedeix amb ingredients glamurosos (viatges, festivals… potser no calia) que guarden una distància excessiva respecte als elements que en essència estructuren la història. Amb un Pol López espectacular, es gaudeix profundament de les raons i pensaments que exposa el protagonista, i aquests sovint estan a un nivell superior del que ofereix la resta d’intervencions, Mireia Aixalà i Norbert Martínez a banda (esplèndids).

La direcció de David Selvas condueix la trama amb ritme, en un context escenogràfic remarcable, àgil, visual i captivador. L’efecte de les imatges, càmera en mà, en viu, és impactant i eficaç per situar l’espectador en l’atmosfera de l’espectacle.

Molière va parir el text en vers, i la versificació d’aquesta adaptació, a càrrec de Pablo Macho Otero, és més que encertada i actual. De tan versàtil i viva, els actors i actrius la interpreten com si fos prosa, i enganxa de forma màgica.

El misantrop que porta a escena La Brutal convida a reflexionar sobre on hem dut o on ens ha dut la nostra societat, la seva essència i el paper que cadascú hi juga, si aquesta ens deixa. Sincerament, molt recomanable.

Sergi Pompermayer i David Selvas tornen a repetir la parella dramatúrgia-direcció de l’exitosa obra Amèrica. Aquesta vegada amb un dels clàssics més famosos de Molière (amb versió actualitzada de La Brutal i que va ser presentada al Grec 2024. La versificació ha anat a càrrec de Pablo Macho Otero.
La història de la comédie a la França de Luis XIV és la història de les comèdies de Molière. Després de Don Juan en la que el llibertí és un hipòcrita, Molière segueix la creuada contra la falsedat i va escriure El Misantrop i va seguir amb Tartufo o l’impostor. En opinió de Goldoni o Goethe, El Misantrop és l’obra mestra de Molière, la més profunda, humana i desoladora.
Molière era un gran observador de la condició humana, motiu pel qual les seves obres no perden actualitat. Per això aquesta versió de La Brutal continua sent contemporània. Aquesta moderna versió està situada en una empresa discogràfica de la que Alceste n’és el president. Pol López és Alceste, el misantrop. Critica el vergonyós comerç de l’amistat fingida i l’adulació constant. Odia a la humanitat.
Filinte (esplèndid Norbert Martínez), l’amic d’Alceste, és el portaveu privilegiat de la moderació, de la lucidesa i de l’equanimitat. Li aconsella que quan es viu en societat t’has de comportar segons els costums de manera educada. Alceste no segueix els seus savis consells, comença a entrar en conflicte amb tothom i cau en el ridícul. Hi ha històries de gelosia, ja que Celimène (fantàstica Mireia Aixalà),l’amant d’Alceste és una autèntica cortesana, alegre, vividora i coqueta, mentre que Arsinoé (Laia Alsina) i Éliante (Júlia Genís) estan enamorades d’Alceste. "La comédie est servie". Està escrit en versos alexandrins molt utilitzats al s XVII per donar solemnitat i ritme a les obres dramàtiques, la qual cosa no s’aconsegueix en aquesta versió tot i l’intent de versificar-la en alexandrins. La riquesa lèxica de Molière se supleix en aquesta obra amb les cançons en un context contemporani.
Alceste li proposa a Celimene d’abandonar Paris i deixar la vida mundana que en el text de Molière era la vida cortesana.
Aquesta posada en escena amb una fantàstica escenografia d’Alejandro Andújar permet a la resta d’actors posar de manifest les seves magnífiques veus (Laia Alsina i Júlia Genís) o les qualitats actorals i d’interpretació instrumental (David Menéndez, Alex Pereira i Albert Prat) tot en un ambient molt actual amb un llenguatge adolescent i la incorporació de mitjans tècnics i xarxes socials.
Pol López, en estat gràcia, és el personatge principal i representa magníficament bé la ràbia contra un sistema fals i una sociabilitat inadaptada a la vida en societat. Ha deixat al públic amb la boca oberta quan l’ha sentit cantar “Sufre como yo” d’Albert Pla i Perfect day de Lou Reed que acaba fent cantar a tot el públic en forma de karaoke. Moment sublim.