El niño de la tele

No la vaig veure a la Flyhart i avui l’he recuperat l’Aquitània Teatre. Es tracta d’un monòleg que qualificaria com autobiogràfic i diferent al que estem acostumats, bàsicament perquè compta amb una escenografia i un suport audiovisual molt important i imprescindible per a l’espectador. Rubén Ramírez que ara té ja 31 anys, a finals dels 90 i principis del 2000, es va fer famós com a nen prodigi i va recórrer els platós de totes les televisions fent imitacions, el que va comportar un canvi radical no només al nen, sinó també a seus pares que van deixar de banda el negoci familiar per acompanyar-lo en tots els seus viatges. El monòleg més que un record de les habilitats deL nen i de les estones divertides que també n’hi ha, és una reflexió de la manca de sensibilitat i humanitat que en aquest món de l’espectacle és força patent i que mentre duren els moments de glòria tot són facilitats però quan ja no interesses, se’t tanquen sense explicació totes les portes i sense importar el mal que han pogut fer. L’espectacle és dinàmic i Rubén encara que al principi aclareix que no és actor, m’ha semblat que fa un magnífic treball, i aquí voldria afegir un però, i és m’han sobrat els últims 10 minuts que en pla showman fa 10 o 12 imitacions i que crec que actualment ja no és el seu fort. Suposo que està de gira i si així és, és totalment recomanable.

Un monòleg, sí, però no només, ni principalment, d’humor, sinó de reflexió vital, social i mirar enrere. El Rubén intenta entendre (i crec que no ho aconsegueix) perquè va passar de ser un nen que imitava a famosos i sortia a sèries, ràdio i programes de tele a dur una vida que no és la que volia, lluny del món de l’espectacle. I perquè somniar una cosa, preparar-se per a assolir-la no implica que te’n surtis.
Sí, hi ha humor, i molt bo, amb el que revivim molts records dels ’90 i primers 2000 amb un punt de nostàlgia ara tant de moda i moments emotius sense ser gaire pastelosos. El protagonista ens ofereix una radiografia de primera mà del món de la tele, que et va deixant de banda quan passa la moda si no tens sort i et saps resituar i de les absurditats del seu funcionament. També aconsegueix una empatia amb el públic des del minut zero, amb una naturalitat i senzillesa molt d’agrair, a l’explicar situacions per les que tots hem passat, d’esperances, problemes….
Com a colofó i número final, veiem el Rubén fent el que més li agrada del món, el que somnia fer cada dia i el que segons ell, el defineix: imita. Personalment, aquesta part em va sobrar, ja que mostra que el protagonista, al meu parer, no és conscient de que, en realitat, com a imitador, n’hi ha de molt millors.
Vaig trobar a faltar en aquest exhaustiu i interessant repàs a la seva trajectòria i a tots els seus intents per tornar a un escenari, que expliqués com ha nascut aquesta proposta de la Flyhard (bon olfacte!).
En resum: més que interessant i original proposta, de les que et fan xerrar amb algú a l’acabar.

-Un realismo casi documental con mínimas concesiones que aporta al montaje una crudeza y una amargura latente que tensa y resquebraja la piel de humor que es la principal herramienta de trabajo y coraza de un monologuista. El espectador, consciente del suave autoflagelo, se sitúa en una posición nada cómoda como testigo de lo que fue y lo que es, y por ver las razones objetivas por las que el chaval también no superó la fase crítica del niño prodigio. Y él lo sabe, tanto como siente con fuerza la necesidad de recuperar sensaciones perdidas.
-A caballo entre el monólogo, el biopic y el documental,nos relata su vida muy ingeniosamente a la par que muy entretenida…ir a verla.