El nom volgut

Després de Cavallet de Mar i Pols de diamant, Pau Coya ens presenta El nom volgut, text seleccionat a la convocatòria de Textos i Projectes 2024 d’On el teatre batega.
La Badabadoc estrena aquesta obra que tracta de la identitat de gènere i la neurodiversitat. Pau Coya cada vegada va una mica més enllà. Si a Pols de diamant tractava l’homosexualitat i les noticies sensacionalistes desplegades pels mitjans més mediàtics i a Cavallet de Mar, un noi parla en primera persona del seu trànsit i el seu embaràs, a El nom volgut, una noia (Lua) amb un trastorn de l’espectre autista (TEA) comença a descobrir que té una disfòria de gènere i es vol dir Elio.
Pau Coya no busca arguments espectaculars per a les seves obres. Ho treu de la realitat actual, s’informa, investiga, estudia. En aquest cas, hi ha evidència sobre la identitat, disfòria de gènere i l’orientació sexual en la població amb TEA. Els resultats dels estudis fets fins a l’actualitat indiquen que hi ha una major prevalença d’orientació no heterosexual i disfòria de gènere en les persones amb TEA en comparació amb la població sense TEA, especialment en dones.
Vanessa Segura i Àlvar Triay protagonitzen aquesta història commovedora sota la direcció de Rebeca del Fresno.
La Lua-Elio és el personatge sobre el que gira tota l’obra però d’ell només sabem que vol que li diguin Elio. El text analitza la situació des del punt de vista del pare de la Lua-Elio, un home vidu que ha d’encaixar totes les dificultats acompanyat de lluny per la mare de la Mia, amiga inseparable de la Lua.
Vanessa Segura i Àlvar Triay fan molts personatges canviant el to de veu, el registre, les varietats dialectals (el professor d’anglès xerrant es mallorquí i defensant el respecte a la orientació sexual de tothom, és memorable), les actituds i els diferents posats per interpretar tots els personatges: la tutora de l’Elio, la directora de l’escola que defensa a la comunitat educativa, la psicòloga del TEA o la psicòloga de gènere. Sense canviar cap element escenogràfic ni de vestuari, el públic sap perfectament qui és el personatge en aquell moment i amb qui està parlant. Magnífica feina de l’actor, de l’actriu i de la directora.
El valor del nen per mantenir-se ferm en la seva necessitat i l’acceptació i la defensa aferrissada del pare de l’Èlio són les úniques maneres de trencar les fronteres del rebuig, la por i la desconfiança. Són petites passes en defensa del respecte per la identitat i l’orientació sexual escollides.

El nom volgut és un text de Pau Coya, autor de Pols de diamant, que hem pogut veure aquest mateix inici de temporada teatral a Barcelona.

Ens parla sobre la identitat de gènere i sobre les dificultats amb què la societat ho afronta, de vegades per prejudicis anquilosats des de fa segles, de vegades per ignorància i de vegades per mala fe. En qualsevol cas, no és un exercici maniqueu o caricaturesc, sinó que es limita a descriure el moment d’un procés que, abans o després, caldrà que es naturalitzi. Coya posa el focus en la importància del nom d’un mateix en la cerca d’una identitat, de la de qualsevol, en la necessitat de sentir-se identificat amb el nom que la gent farà servir per referir-se a tu.

Tots aquests temes arriben amb profunditat a l’espectador gràcies a la posada en escena de Rebeca del Fresno, que aposta per la velocitat, pel dinamisme… Ho aconsegueix mitjançant una estratègia molt efectiva i força original: l’actor i l’actriu de l’obra fan diferents personatges. Remeten a escenes que ja han passat, del passat recent, però sense necessitat de recrear-la amb gran parafernàlia, només caracteritzant els personatges amb la veu, com miniflashbacks molt àgils que són suficient per a que l’espectador entengui el que està veient.

En definitiva, una història senzilla i explicada amb claredat que genera reflexió sobre la importància de repensar un assumpte fonamental, que haurem d’afrontar, tothom, els propers anys.

La Lua ara és l’Elio. Elio és el nom volgut de la Lua. Si tenir un fill ja és tot un repte, tenir una filla que decideix esdevenir fill i que, a més, ha estat diagnosticada amb un trastorn de l’espectre autista ja deu ser com guanyar la grossa per Nadal i la del Nen per Any Nou: una fortuna.

Aquest és el plantejament de El nom volgut, la nova obra del Pau Coya, un jove dramaturg que, malgrat la seva jovenesa, ja acumula un bon grapat premis amb les seves obres anteriors. La Badabadoc presenta aquesta producció dins del marc de la convocatòria On el Teatre Batega, un cicle de nova dramatúrgia de proximitat que té lloc, des del 2020, a sales petites i mitjanes de Barcelona.

Destacar, de la proposta escènica, les fantàstiques interpretacions de l’Àlvar Triay i la Vanessa Segura, que arriben a posar-se en la pell d’una bona dotzena (o més) de personatges a una velocitat i amb una intuïció prodigioses, a més d’interpretar uns pares realistes, propers, fràgils i implicats profundament en aquesta nova empresa que els ha regalat la vida.

L’obra és dolça, bonica, sensible. Enganxa i aporta molta informació sobre aquesta complexa conjuntura TEA-transsexualitat que no arribem a saber si pot arribar a estar o no vinculada. I és, potser, aquesta, la seva baula més dèbil: la informació. En molts moments, el dramaturg no es pot estar de substituir l’acció per l’explicació i aportar documentació sobre els temes en qüestió en boca dels personatges. Això fa que l’obra camini, només de vegades, fràgilment entre la innocència i la inoqüitat.

És, de qualsevol manera, una proposta molt digna d’omplir la íntima Badabadoc cada nit —només fins el 13 de gener— d’adults i joves, de mares i nens, per conèixer altres realitats sensibles, boniques, corprenedores.