El Palmeral

Albert Tolla y Rodrigo García nos presentan El Palmeral, una obra situada al Al-Andalús ante el auge del fundamentalismo. Se trata de una historia de amor y traición, del conflicto entre la ley establecida y las lealtades personales. Todo la fuerza y ell trasfondo de los clásicos, de una tragedia griega en una obra musulmana, en un drama de lo más universal. Sin embargo, el argumento no es lo más relevante en esta obra, sino la palabra. El texto se muestra desnudo ante el espectador. Sobre el escenario, el murmullo del canto como única música, luz tenue, escenografía sobria, tecnología discreta. Todo dispuesto para que El Palmeral sea un disfrute poético a través de la voz de cada personaje: frases susurradas y palabras medidas y profundas, que no rimbombantes. De este modo, se escenifican los soliloquios de los protagonistas y actores (Ruben Ametllé, Alicia González Laá, Juanma Diez, Anna Casas, David Anguera y Elena Fortuny) para contar la condena de dos hombres por su relación clandestina y homosexual. En definitiva, El Palmeral es una oda en toda regla al teatro y a la lírica. También un canto a la libertad y al amor. Y a la educación que rehuye doctrinas, por supuesto.

L’acció d’El Palmeral se situa a al-Àndalus al segle XI però, en realitat, aquesta qüestió espacial i temporal és simplement una informació de context i no hauria de ser protagonista. El que sí que caldria que ho fos és el teló de fons: un enamorament que, en comptes de ser explicat des d’un sol punt de vista, intenta explorar i mostrar totes les arestes pròpies de la complexitat de les relacions humanes.

L’espectador té la sensació que el muntatge, més que per una sola peça, està compost per sis monòlegs no del tot equilibrats a nivell interpretatiu. Però si bé el punt dèbil és la poca interacció entre els actors al llarg de tota la funció, els soliloquis permeten l’expressió amb llibertat de cadascun dels personatges, bàsica per generar no només la comprensió, sinó també l’empatia dels qui els escolten.

El text, d’Albert Tola, aconsegueix fer-nos evident que entre el blanc i el negre, encara que es parteixi d’un mateix centre, hi ha una escala de grisos. Amb arguments a favor i en contra de totes les posicions, amb traces d’ètica i moral amenitzades de religió, es reflexiona sobre allò que aparentment sembla fàcil de tractar perquè és universal: l’amor. Tanmateix, la veritable riquesa és arribar a comprendre tots els punts de vista.

El palmeral és una obra d'Albert Tola formada per set monòlegs que expliquen la història d'una execució en una societat islàmica. Ens parlen els dos executats -ara, esperits que vaguen sense cap objectiu-, el botxí, les vídues, el traïdor que els va delatar i també una alosa que va sobrevolar l'improvisat patíbul. Tenim diversos punt de vista, diverses versions del tema i, fins i tot, diferents perspectives de l'espai on succeeix tot. Un mosaic que ens parla de la intolerància, de la incomprensió, de les injustícies... però també de les societats reprimides i dels amors que sobreviuen a tot.

La història està explicada també amb diferents tons, des de l'intel·lectual d'Abu Hasan i la seva dona fins al més popular i planer de la dona de Tahir. També hi ha un petit espai per a l'humor, o la ironia, i sobretot per una part més poètica que li acaba de donar sentit a tot el conjunt. Segons el meu parer, m'hagués agradat algun diàleg, alguna confrontació... però entenc que aquesta no és la proposta, ni tampoc la intenció de l'autor. La peça, inspirada en la tècnica rashomon dels diferents punts de vista, pretén aïllar als personatges i veure'ls des de la seva dimensió més personal i íntima. En aquest cas, actors i actrius fan un treball acurat i correcte que ajuda a veure els diferents matisos de la narració.