El pan y la sal

“No hay historia muda. Por mucho que la quemen, por mucho que la rompan, por mucho que la mientan, la historia humana se niega a callarse la boca…. El derecho de recordar no figura entre los derechos humanos consagrados por las Naciones Unidas, pero hoy es más que nunca necesario reivindicarlo y ponerlo en práctica: no para repetir el pasado, sino para evitar que se repita”
Comença així "El Pan y la Sal" amb el recitat d’un poema d'Eduardo Galeano per part del director de l’espectacle Andrés Lima.
El teatro del Barrio en col·laboració amb el Teatre Lliure, el Teatro Español i el Teatro Central han produït un espectacle en forma de document viu utilitzant una selecció d’històries recollides exclusivament durant el principi de la guerra civil. Ha passat per Barcelona només dos dies. Creiem i esperem que es representi per tot Espanya i que tornin a Catalunya.
El fil conductor és el judici contra el Jutge Baltasar Garzón (Mario Gas) de l’Audiència Nacional, acusat de prevaricació per voler convertir en judici polític contra el franquisme els testimonis de les diferents Associacions per a la recuperació de la memòria històrica. Es recullen en versió escènica els testimonis de fills/filles i néts/nétes de molts desapareguts/des.
El teatre documental és una manera d’explicar històries verídiques que arriben molt endins, precisament per això, perquè són reals, actuals o passades i, sobretot, perquè ens són properes. Fa poc mesos vaig assistir a la representació de “Sis personatges. Homenatge a Tomás Giner”. En aquella obra, tots els personatges havien viscut realment la historia fora d’escena i Tomás Giner es feia present a través d’ells. En “El pan y la sal” els actors i actrius (repartiment de luxe) parlaven per boca de testimonis reals del nostre passat, històries de desapareguts, de nens robats, d’assassinats sense judici, de segrestos, de tortures, història que ha quedat amagada a les fosses comunes, a les cunetes, a l’oblit voluntari, a la repressió, a la por i a la vergonya. Uns testimonis reals van parlar al final de la representació del primer dia en un col·loqui post-funció. Dues dones van explicar els motius per presentar la querella al Tribunal Suprem. Van creure que uns delictes tan greus haurien de ser acollits en seu judicial. Es van sentir jutjades, acusades en lloc de víctimes. Van lluitar perquè saben i ho han vist en altres moments històrics que els delictes de lesa humanitat no prescriuen mai. “Los muertos te escupen la verdad”.
El públic dempeus emocionat, algunes llàgrimes als ulls, van aplaudir mentre sonava la mítica cançó de Lucio Battisti: Il mio canto libero al millor estil Broggi, que sap triar la cançó més adequada per acabar cada espectacle i que et deixa amb un regust de nostàlgia, de tristesa per un passat (fantasmi dei passato) que no ha estat recuperat i que és i serà sempre nostre.

Estrenem temporada al Teatre Lliure amb la lectura dramatitzada de "EL PAN Y LA SAL, JUICIO A LA MEMORIA HISTÓRICA", de la companyia Teatro del Barrio, amb text de Raúl Quirós i dirigida per Andrés Lima.

“EL PAN Y LA SAL” es va estrenar l’octubre del 2015 al Teatro del Barrio de Madrid.

Estem davant d'un text sobre la Memòria Històrica que ens parla dels desapareguts durant la Guerra Civil i el franquisme. Un text al qual no s'ha afegit cap línia de ficció, el relat teatral de la causa en contra de la recuperació de la memòria històrica, contra el jutge Baltasar Garzón, que fou acusat de prevaricació i en el que els parents de les víctimes testimoniaven com van desaparèixer els seus familiars.

Al territori espanyol hi ha més de dues mil fosses comunes, que contenen com a mínim les restes de més de 114.000 desapareguts. El segon país del món després de Cambodja.

Testimonis de familiars de víctimes i desapareguts que amb les seves paraules, amb les seves històries, són un clam contra el silenci institucional, contra l'oblit.

Un espai escènic, de Beatriz San Juan, ple de fotografies de persones desaparegudes durant i després de la guerra civil.

Actors i actrius (Natalia Díaz, María Galiana, Emilio Gutiérrez Caba, Gloria Muñoz, Francesc Orella i José Sacristán) parlen per boca de testimonis reals en una representació del judici on prenen especial protagonisme el president del Tribunal (Andrés Lima), l'acusat, Baltasar Garzón (Mario Gas), el seu advocat defensor (Ginés García Millàn) i el representant del Grup Manos Limpias (Alberto San Juan) que és qui havia presentat la querella. L'actriu Laura Galán fa el paper d'assistent als testimonis en el judici.

Aquesta proposta forma part del recorregut "OBLIT ORGANITZAT" que integren també les propostes "Cronología de las Bestias" (que es podrà veure a Gràcia al mes de novembre) i "Davant de la jubilació" que ja vam poder veure la temporada passada i que es tornarà a representar al mes de febrer de 2019.

EL PAN Y LA SAL és teatre documental que no vol deixar que el temps amagui allò que una part de la societat no vol veure, teatre que convida al debat i que en reproduir testimonis reals fan pensar en què ningú està exempt que un fet així li pugui passar a ell, ja que la història, com sabem, es repeteix invariablement.

Ens preguntem el perquè s'ha optat per una "lectura dramatitzada" i no per una representació amb tots els ets i uts.

Malgrat l'absoluta necessitat d'aixecar obres com aquesta, creiem que en aquesta lectura dramatitzada ens ha mancat credibilitat en molts dels actors/actrius que s'han limitat a llegir un text, fent una lectura àrida i poc sentida, i amb continus errors en la lectura, exceptuant clarament a Mario Gas, que si s'ho va prendre seriosament.

Hem assistit a moltes lectures dramatitzades en petits teatres de casa nostra i sense tant presupost (actors samb menys renom i amb més qualitat interpretativa); no tenim res en contra de les lectures dramatitzades (tot al contrari) ... però la veritat és que la qualitat de les interpretacions el dia que vàrem assistir a veure EL PAN Y LA SAL deixaven molt que desitjar.

Potser alguns actors s'ho van agafar com un mer tràmit ???... o aquesta vegada com era simplement un "bolo a províncies" no estava prou assajat ???... de debò, no s'ho haurien de preparar una mica millor ???

Ens ha faltat veritat escènica. Una llàstima, perquè la proposta s'ho val.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ