El pes del plom

El pes del plom és d'aquesta espècie en perill d'extinció que es diu art compromès. Ni només informació, ni pur entreteniment: alguna cosa enmig, una lluita constant i un equilibri difícil, però possible.

La problemàtica de la indústria de les armes és coneguda, però forma part dels temes de violència nord-sud (d'aquests tipus de violència no física dels que no parlem) contra els quals estem vacunats: sempre hi són i, per tant, no són notícia. És complicat tractar-los sense caure en tòpics i victimismes, però La Virgueria ens demostra que complicat no significa impossible: cal una trama ben rodona, un text esculpit amb cura i uns moviments igual de treballats, i uns actors conscienciats i valents. Les seves interpretacions són el que carrega realment el pes de la virgueria que és aquesta barreja, que han envernissat amb uns audiovisuals que la fan bonica.

Pot ser que en sortim amb un pes a les espatlles, amb certa consciència de les connexions que té la temàtica amb el nostre dia a dia, com passa amb aquest tipus d'art, o pot ser que haguem gaudit de la fantasia que són les històries i no vulguem anar més enllà: com passa amb l'art, tot depèn de l'espectador.

El pes del plom marca una nova fita en la feina d'Aleix Fauró i Isis Martín al capdavant de La Virgueria amb, sens dubte, la millor dramatúrgia, fins el moment, d’aquesta parella que ens proposa una obra sobre el tràfic d’armes i les conxorxes internacionals que el permeten.

L’obra té un excel·lent primer acte on es presenten tot un seguit de fets i dades que ens obren els ulls al joc demagògic que es porten països i governants, polítics i empresaris que signen discursos i tractats proteccionistes per enriquir-se, després, a través de les escletxes de les lleis que ells mateixos dicten (una denúncia que es podria estendre sense cap remordiment a empreses conegudes per tots que exploten nens a Asia o Índia per vendre els seus productes a occident a preus celebrats per les nostres butxaques). En definitiva, un text molt necessari que desvetlla alguns dels fils del macrocapitalisme global esdevingut exercici de demagògia mundial.

És una llàstima, però, que durant la segona part l’obra acabi prestant més atenció a una qüestió -a opinió d’aquest humil espectador- secundària, que i als drames derivats de la mateixa quan s’obria un terreny molt fèrtil per explorar, per exemple, la nostra responsabilitat, com a ciutadans, en tot aquest circ.

Una obra, tanmateix, molt recomanada per a qualsevol espectador que desitgi conèixer una realitat que podria semblar-nos llunyana des de les còmodes butaques de la Sala Beckett, però de la qual tots en som responsables (nosaltres votem els polítics que la fan possible, comprem els productes que la sostenen i guardem els nostres diners en empreses que les financen). No recomanada per a amants del pragmatisme expositiu que puguin sentir-se irritats per una brillantor poètica una mica sobreexposada a la que tendeix el text i que és, no obstant, marca de la casa.

El nostre teatre, afortunadament, té cada vegada menys complexes a l’hora d’abordar temes que estem més acostumats a veure en obres d’autors estrangers o pel·lícules nord-americanes. Escrita i dirigida per Aleix Fauró i Isis Martín, El pes del plom és un thriller polític narrativament molt ben estructurat que no té res a envejar a històries semblants que hem pogut veure en films produïts als Estats Units. Aquest aire cinematogràfic, precisament, li dóna una intensitat que impacta amb força contra l’espectador des del primer minut. A més, la intriga resulta atractiva i versemblant, gràcies a una bona dramatúrgia i uns actors que fan un gran treball, tant físic com interpretatiu. No obstant, algunes seqüències visuals s'executen d'una forma una mica massa efectista i, en no poques vegades, s’abusa dels crits per expressar la desesperació i l'angoixa de la tragèdia que se’ns explica. Potser hagués sigut convenient cercar altres recursos que matisessin les escenes de més conflicte que, per cert, contenen grans diàlegs, molts dels quals no s’aprecien del tot entre tant rebombori. De fet, probablement, l’escena més brillant és la de l’entrevista, cosa que demostra l'alta qualitat del text. A part d’això, i que es podria haver escurçat una mica la seva duració (en favor del ritme), com a exercici reivindicatiu és valent, captivador i compromès, i recupera una línia temàtica (el tràfic d’armes) gairebé oblidat pels nostres escenaris, malgrat la seva actualitat i ser (en termes reals) força alarmant.