El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk

"El poema de Guilgameix, rei d’Uruk” ha estat l’espectacle inaugural  de la 42 ena edició del Grec Festival d’enguany, una obra dirigida per Oriol Broggi i interpretada per la companyia de La Perla 29.

Es tracta d’una de les històries més antigues del món, datada cap al 2700 abans de Crist, que curiosament en alguns dels seus relats els podem reconèixer en la Bíblia (els set dies i les sis nits, l’episodi del diluvi universal, la creació d’ Enkidu de l’argil.la com l’Adam, la força de Gilgamesh atribuïda a Samso , la humanització després d’haver conegut l’amor d’una dona, la recerca de la immortalitat,...).

A diferència d’altres relats sumeris de l’època, els herois del poema de Gilgamesh són els essers humans (l’home ocupa el principal paper, tot i que els deus representen alguns papers). L’univers pertany als deus, la terra als humans. L’acció es desenvolupa a la terra, i surten tots els temes que fan referència a l’home, com el temps, el poder, l’amor, l’amistat, la mort, el reconeixement, l’ambició, la fragilitat del esser humà davant la mort i la recerca de la immortalitat.

“El poema de Guilgameix, rei d’Uruk” és una narració plena de moralitat que parla sobre el que està bé i el que està malament, de la serenor i la saviesa del pas del temps, del poder dels deus i la feblesa dels homes, i de la por com a control dels homes.

Pel que fa a la posada en escena, penso que és de les més espectaculars que s’han vist al Teatre Grec, com el moviment dels actors en una constant coreografia , la interpretació musical en directe, les projeccions a les parets de pedra del teatre i sobre el terra de l’escenari, la utilització de la sorra, aigua i foc, els sons d’ambientació, la magnífica il·luminació, un vestuari del tot encertat tant en textura, forma i color,...en fi, tret del cavall, que m’ha semblat del tot prescindible i innecessari, “El poema de Guilgameix, rei d’Uruk”  és un espectacle rodó en tots els sentits ( text, interpretació i posada en escena).

Penso que el que han fet Broggi i La Perla amb aquesta peça ha estat fabulós. Rescatar una obra escrita 4.700 anys enrere no ha de ser fàcil, i penso que l'equip se n'ha sortit amb nota.

De seguida ens adonem del ritme que agafarà la peça: lent, repetitiu en gestos i paraules. Els gestos gràcies a Marina Mascarell, coreògrafa que s'ha fet càrrec del moviment escènic, i les paraules gràcies a Jeroni Rubió responsable del text. Tot recolzat per Yannis Ppapaioannou, músic grec, immens amb el bouzouki, genial cantant i eficient amb el violí, i és clar, Broggi dirigint. Bravo!!!

 

 

 

Crítica completa »    https://bit.ly/2tXn2gY

Enguany el Grec té una estrena de luxe tant per la qualitat com per la raresa de la peça. El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk, data de principis del segon mil·leni abans de Crist. Això vol dir abans de les epopeies homèriques i abans de la Bíblia. És a dir, que som davant del primer text literari de la humanitat. No és pas poca cosa. Per això només podia atrevir-s’hi Oriol Broggi, un savi que sempre ens obsequia amb textos d’una envergadura colossal.

El poema de Guilgamesh és la història d’un viatge, de la vida del rei d’Uruk a la recerca de respostes. Vol el poder sobre els homes, sobre la terra i sobre els déus. Per això quan ja ha aconseguit el poder terrenal, anhela la immortalitat. És a dir, Guilgamesh encarna els sentiments humans més universals: la voluntat de conèixer, el desig de poder i l’angoixa de deixar d’existir. Per això malgrat estar escrit fa milers d’anys, Guilgamesh ens continua interpel·lant perquè tots ens podem veure reflectits en els seus dubtes i les seves pors.

L’escenari del Teatre Grec ha estat un marc idoni per a aquest muntatge grandiós que compta amb un estol amplíssim d’actors de primer nivell. Com a protagonista, Ernest Villegas, Toni Gomila, David Vert, Màrcia Cisteró i Sergi Torrecilla encarnen Guilgamesh i els companys que va trobant durant el viatge. Però en papers secundaris hi tenim Marta Marco, Clara Segura i Lluís Soler, i darrere de tots ells, molts més actors i actrius són el poble d’Uruk. I tot l’espectacle està sempre envoltat d’una música de ressons antics, interpretada per Yannis Papaioannou.

Oriol Broggi, desafiant com sempre els cànons de la comercialitat, ens ofereix un text fundacional en una versió esplèndida i espectacular que va arrencar els aplaudiments d’un públic que omplia de gom a gom el Teatre Grec, amb les entrades exhaurides des de feia dies.

No ha de ser fàcil portar a escena, i adaptar al llenguatge teatral al què estem acostumats sense trair l’original, un text èpic de fa més de 4.000 anys d’allò més interessant (sabíeu que es parla allà del diluvi universal i l’arca moooolt abans que a la Bíblia, per exemple). Apostar per fer-ho, a més, amb un ritme pausat, hipnòtic a voltes i reiteratiu com la tradició oral, i aconseguir que no avorreixi, més difícil encara.

A mi aquesta narració d’una llegenda èpica em va enganxar de seguida. Tot i així, se’m va fer llarga cap al final. Estava anunciada una durada inferior a hora i mitja i va durar-ne dues. I aquesta mitja hora va ser un llast (malauradament, va coincidir amb una de les parts més importants, l’aparició de Lluís Soler). No vol dir que m’avorrís, de fet, hagués tornat al dia següent a seguir escoltant i vivint més etapes del viatge, és només que va ser massa estona del “tirón” amb un ritme i estructura monòtona.

A aquesta proposta inaugural del Grec hi és tota, tota, La Perla 29 i la seva exquisida posada en escena, gens fàcil en un escenari tan i tan gran i buit. Hi trobem la sorra, la música impecable en directe, projeccions difícilment superables en quant a integrar l’espai, efectes de quedar-te amb la boca oberta, moments màgics com la tempesta de sorra o la lluita explicada amb ombres; un superb plaer pels sentits. I quan dic que hi és tota la Perla, és gairebé literal. Em va sobrar tant com s’han agradat ells mateixos amb el muntatge. No calia convertir la proposta, ni que fos una mica, en quelcom no sé si reivindicatiu o autohomenatge. No calia fer sortir tantes persones vinculades a la companyia a mena de cor ni molt menys el cavall de Bodas de sangre, que aquí no aportava res; ja posats, faltaven els macarrons. I a tot això, és una proposta que tornaria a veure, que em va acaronar com un conte explicat a un nen al llit. Sempre és fascinant sentir parlar sobre la mortalitat, la glòria, el lideratge d’un poble, la recerca dels grans misteris de la vida, la cerca d’un enemic mític invencible per acabar descobrint la importància de la vida o l’amistat...

Les expectatives generades arran de la roda de premsa del passat dia 19 de juny, que ens feia preveure un gran espectacle, havien quedat una mica aigualides per les crítiques negatives que ens van arribar després de la gala inaugural del Festival Grec.

Crítiques que, ara, un cop vist l'espectacle, no podem entendre ni compartir.

Deia Oriol Broggi, director d'aquest muntatge, que ha obert l'edició d'enguany del festival Grec, "posats a explicar històries... expliquem-ne una de les més antigues del món!". Un text amb més de 4.000 anys d'història que encaixa perfectament amb la narrativa del festival. Versionada per Jeroni Rubió Rodon, que defensa que aquesta història no mereix ser tancada al Museu dels Textos Morts, sinó que cal que sigui treballada, rellegida, repensada i reescrita tantes vegades com calgui.

El poema de Guilgamesh és una de les ficcions humanes més antigues. Més antiga que la Bíblia, que el Mahabarata, que l’Odissea i la Il·líada. Més antiga que els grans textos fundacionals de moltes cultures. Les gestes heroiques del mític rei Guilgamesh, rei de la ciutat d’Uruk, cap al 2.700 abans de Crist, inspiren l’epopeia escrita en diverses tauletes de fang trobades a les ruïnes de l’antiga ciutat de Nínive.

El poema de Guilgameix, conté algunes de les històries més populars del món occidental, entre les quals el cèlebre episodi del diluvi universal. És la història d’un home que va voler desafiar la mort i va somiar amb la immortalitat.

El poema està dividit en dotze tauletes d'argila, les sis primeres tauletes narren la recerca de la glòria per part de Guilgamesh i el seu amic-germà Enkidu, però, obtinguda glòria i fama, Enkidu mor. En les sis tauletes restants, Guilgamesh plora el seu amic, ara ja no cerca la glòria sinó la immortalitat; però cap humà pot defugir la mort. I així li diu el venerable Uta-Napixtim (esplèndid Lluís Soler) a qui els deus van concedir el do de la immortalitat. És ell qui explica el diluvi universal.

Un muntatge que recull els elements característics de La Perla 29, amb una escenografia molt sòbria on destaquen la sorra i les canyes i també l'aigua i el foc. Un vestuari amb colors suaus, de Daphna Munz, que dona una gran calidesa. Una acurada il·luminació de Quico Gutiérrez (A.A.I.) que ha sabut treure partir del magnífic escenari natural que representa el Teatre Grec.

Amb la posta de sol i la música, les ombres i les esplèndides projeccions sobre la paret de la muntanya i sobre el mateix escenari, han creat un espai realment màgic.

Aquesta vegada l'Oriol Broggi ha treballat amb la coreògrafa Marina Mascarell que  ha estat treballant individualment el gest amb cada actor per tal d’entrenar-los en la seva particularitat, i col·lectivament en els moviments grupals.

La música a càrrec de Yannis Papaioannou té durant tota la representació un eminent to mediterrani, i en cap moment fa ombra a la paraula. L’acompanyen en determinants moments, la Marta Marco i en Joan Garriga, per acabar la representació amb una interpretació coral de tot el repartiment, equip d'actors i col·laboradors de la Biblioteca que actuen a manera de cor grec sense veu.

Marcia Cisteró, Toni Gomila, David Vert, Sergi Torrecilla i Ernest Villegas conformen un quintet que dóna veu a Guilgamesh i ens narren la història. Ernest Villegas és també Enkidu, i Marcia Cisteró la deessa que sedueix Enkidu i el fa sortir del bosc, abandonant la companyia dels animals i esdevenint humà. Tots cinc amb una gran força escènica, una recitació sòbria i tranquil·la i perfectament secundats en papers molt més petits per Clara Segura, Marta Marco, Ramon Vila i tal com hem comentat, en Lluís Soler que omple l'escena amb la seva veu.

També ha fet una breu aparició "Juguetón", el cavall de Bodas de Sangre, que mostra la seva bellesa en un parell de voltes a l'escenari.

Malgrat que hem de reconèixer que era un text que a priori no ens atreia massa, pel tema que tracta i sobretot perquè la major part del text és pura narració sense massa diàlegs, ... Un cop hem vist la proposta escènica, creiem que Broggi ha aixecat amb enorme esforç una gran "catedral" teatral, que poques vegades es pot construir amb tants mitjans i tants participants.

No ens ha molestat el seu segell (més aviat tot el contrari), perquè és el segell que ens agrada i al que estem acostumats; tampoc creiem (com hem llegit en algunes opinions escrites) que Broggi s'ha volgut retre un auto homenatge, perquè ha estat un projecte que ha requerit una gran suma d'esforços col·lectius i perquè també creiem que s'ha arriscat molt en voler posar a escena un text, que no és massa amable ni comercial. Per sort, ha aconseguit apropar-lo i fer-lo entenedor per un públic majoritari.

Broggi en estat pur en una magnífica proposta plena de lírica i bellesa. Per nosaltres una gran nit de teatre i una esplèndida inauguració d'un Festival Grec que ha posat el focus en un viatge a l'Orient.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Gilgamesh és l'heroi primigeni, i el Poema de Gilgamesh, conservat en tauletes d'argila durant 5.000 anys, és literatura primigènia, fundacional d'allò que, molt més tard, hem anomenat ficció. Per tant, si assistim a una representació d'aquest poema èpico-mític, estem assistint a la representació del que podríem anomenar la primera història (de què tinguem notícia, si més no) que va ser explicada, i que va agafar forma per transmissió oral abans de ser fixada.

La proposta d'Oriol Broggi s'articula a partir d'aquests dos elements (no només eh), i per aquesta raó decideix que la història ens sigui, en bona part, explicada en veu alta, contada per enèssima vegada per veus que ressonen des de temps immemorials i que han estat repetint amb insistència els mateixos temors i els mateixos anhels durant mil·lennis. Broggi no defuig un element tan poc popular al teatre com ho és el de la repetició, allò repetitiu, perquè és consubstancial a l'esperit del Poema, i així, es reiteren moviments coreografiats, més insinuats que ballats, expressions ("durant set dies i sis nits"), peripècies... que embolquen el resultat final d'una dimensió de rite ancestral, de mantra que, com una piconadora, ens recorda que tota la literatura que vindrà després dirà d'altres maneres allò que ens diu el Poema des de fa 4.700 anys. Que no és repetició, la vida?

L'Epopeia de Gilgamesh remet a quelcom que ve de molt enllà, o millor dit, que sempre ha estat allà, per això és tan astuta la sensació de vaivé que els moviments dels actors, la musicalitat dels versos i la lentitud dels desplaçaments dels quatre intèrprets principals transmeten als espectadors que acaben sumits en una mena de somni compartit i cadenciós que haurà de ser bressolat dins nostre per sempre més. Alhora, la multiplicitat d'actors o actrius que interpreten un mateix personatge redunda en la voluntat ferma d'explicar amb el màxim de profunditat possible les diferents cares de Gilgamesh i del seu alter ego, Enkidu, i fins i tot d'aquells que podrien haver estat i no han estat.

Si el Poema fa temporada i toca un parell de detalls (la veu del monstre destrempa!) podria esdevenir un muntatge que no podrà ser ignorat per dramaturgs i directors/es que vulguin acostar-se a universos cosmogònics per llençar-nos-els amb tota la càrrega de significat amb què l'equip de La Perla ho va fer a principis de juliol de 2018 a les pedreres de Montjuic.

 

Si se hubiera hecho el año pasado, este espectáculo podría haber sido vendido como la celebración de los 15 años de La Perla 29. El 16 es un número menos común  -por alguna extraña razón nos gustan más los múltiples de 5-, pero lo cierto es que la nueva obra de Oriol Broggi y La Perla 29 con el que se ha abierto el Grec 2018 es un auto homenaje a la compañía, para y por sus seguidores. Arena, audiovisual, escenografía minimalista, música constante en directo, un caballo y la acordeón de Joan Garriga. Un sello propio e inamovible.

5 esmerados actores de la casa cuentan la historia escrita más antigua que se conserva, fechada en la era mesopotámica. Se trata del poema de Guilgamesh, semidios y rey de la ciudad de Uruk, quien emprende un viaje lleno de peligros para intentar derrotar al enemigo invencible por excelencia: La muerte. Entre dioses, gigantes, bestias y mujeres que solo sirven para satisfacer el deseo de los hombres, la historia de Guilgamesh nos recuerda que la vida es finita, y que el misterio de la misma ha sido cuestionado desde el principio de la humanidad.

[...]

Lee la crítica completa aquí: https://www.masteatro.com/poema-guilgamesh-rei-duruk-critica/

A mesura que un director va agafant trajectòria, comença, cada vegada més, a ser coneixedor dels recursos escènics que millor el funcionen, quins li agrada més fer servir i amb quins se sent més còmode. El problema apareix quan aquests recursos comencent a usar-se de forma automàtica, més perquè serveixen per identificar el muntatge amb la personalitat de qui hi ha al darrere i no pas perquè, realment, siguin la millor manera d’explicar la història en qüestió. Això és una mica el que passa amb El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk, espectacle inaugural del Grec 2018 a càrrec d’Oriol Broggi. No crec que sigui just dir que és un espectacle dolent perquè no ho és. Tenint en compte que es basa en un text de fa més de 4.000 anys (escollit perquè encaixa a la perfecció amb la narrativa del festival), només el fet d’aconseguir donar-li forma, fer-lo digerible, comprensible i teatral ja em sembla tota una proesa. Això no treu, però, que es faci pesat, lent i, en molts moments, avorrit, en gran part, també, per les seves repeticions típiques de la tradició oral de l’època.

L’equip de La Perla 29, sense cap mena de dubte, mereixien, per la seva aportació teatral a la ciutat i la gran qualitat de molts dels seus muntatges, el reconeixement que suposa fer l’espectacle inaugural del Grec. S’ho han guanyat i treballat. Ara bé, potser no calia, per part de Broggi, sumar-se al reconeixement fent una mena d’autohomenatge on no només repeteix tots els seus trucs habituals (la sorra, els pals...), sinó que hi fa participar a tots els seus actors i actrius, introdueix figuracions dels seus col·laboradors (encara que no siguin intèrprets) i, fins i tot, treu el cavall de Bodas de sangre, malgrat que la seva aportació, en aquest cas, és irrellevant. Obviant aquest torrent d’autorreferències, la peça té solucions visuals de gran bellesa, especialment, relacionades amb la música i les projeccions a la muntanya. També el seu repartiment fa un treball, en general, correcte, amb moments d’especial lluïment. De manera que es pot dir que salven la papereta d’una gesta complicada, no obstant la sensació de déjà-vu i evidents problemes de ritme. No sé si la resta de decisions són, certament, tan problemàtiques però sí que, per la seva poca funcionalitat (el Teatre Grec, com a espai, en aquest cas,  se’ls queda una mica gran) i la gratuïtat dels cameos, fan que la proposta resulti una mica menys simpàtica.