El policía de las ratas

En temps on la pèrdua de drets essencials sembla que va en augment, així com la diferència (cada cop més ample) entre rics i pobres, textos com El policía de las ratas de Roberto Bolaño resulten més impactants i necessaris que mai. Adaptat i dirigit pel sempre inquiet Àlex Rigola, l’obra és un thriller addictiu, mòrbid i, per moments, esgarrifós, amb només dos actors omplint l’escena juntament al cadàver d’una enorme rata morta. La proposta, si bé s’acosta perillosament a la lectura dramatitzada, també demostra que el relat de Bolaño és prou sucós com per hipnotitzar al públic i transportar-lo psicològicament a les clavegueres de la nostra ànima. Andreu Benito i Joan Carreras donen veu i cos als diversos personatges de la història amb sobrietat i solvència. A més, els pocs elements que fan servir acompanyen perfectament la tensió acumulada de l’atmosfera d’allò que se’ns està explicant. Rigola aconsegueix tallar la respiració, angoixar i, sobretot, entretenir de la manera més brutal, recolzant-se tot el que pot sobre l'extaordinari text de Bolaño. I, tot i que el final és ambigu i anticlimàtic, el fet és que com al·legoria de l'alienació social i existencial que estem patint avui en dia impacta al bell mig del nostre dolor. Tristament, mai ens havíem sentit tant a prop de les rates.

Deia Rigola al Kosmopolis de l'any passat que Bolaño fa poesia quan fa prosa. No li falta raó, els textos de Bolaño tenen una música especial, una forma de narrar hipnòtica, un ritme que t'acompanya temps després d'haver-los llegit... Però no és menys cert que l'Àlex Rigola enten l'autor xil·lè i és capaç de donar vida als seus textos com si fossin propis. La gran habilitat que va mostrar amb l'adaptació de 2666 torna intacta en aquesta El policía de las ratas, on s'acompanya de dos dels seus actors fetitxe, Joan Carreras i Andreu Benito, per rematar la feina i no deixar res a l'atzar. El resultat és un muntatge emocionant, que t'encongeix el cor i et fascina. Un altre imprescindible de la temporada.

Més informació (en castellà)

 

Una posada en escena mínima però clarament intencionada i efectiva per a un gran text. Àlex Rigola torna a portar al teatre una obra de Roberto Bolaño i aposta per deixar tot el protagonisme a les paraules, el qual es trasllada a les veus sobre l'escenari.

Una proposta que ens obliga a posar-nos a la incòmode pell d’una rata, a sentir el seu món on lo raro es lo normal, la fiebre es la salud, el veneno es la comida a través dels seus ulls, del seu gust, de les seves orelles, del seu olfacte, del seu tacte... i per si algun espectador es despista en algun moment, una rata morta de mida humana sobre l’escenari blanc. Tanmateix la història atrapa i és difícil desconnectar mentre segueixes aquesta investigació sobre unes estranyes morts per part d’un rosegador detectiu anomenat Pepe el Tira, personatge central de la història. Entre perquisicions apareixen reflexions sobre la condició de l’individu, sobre el seu lloc a la societat, sobre allò socialment acceptat, sobre la vida i la mort... Un thriller amb molta substància.

 

Això és el que li diuen el forense i el comissari a la rata policia José, perquè no volen posar en perill l’ordre establert, però el funcionari honrat vol continuar investigant malgrat veure que s’està posant en un camí ple d’espines. Rigola, possiblement un dels intel·lectuals que millor han comprés Bolaño, ha bastit una peça magnífica, de les que et fan pensar i dubtar, i... Dins una escenografia genial de Max Glaenzel, Benito i Carreras han donat una lliçó d’interpretació dirigida pel mateix Rigola. Teatre de categoria del que t’obliga a pensar . La funció no s’acaba quan baixa el teló i s’apaguen els focus, sortosament.

Quan de petit veia els caçadors fent de les seves vora casa, el pare em deia que l’home era l’únic animal que matava pel plaer de matar. Per fer que les rates, que no maten rates, les acabin matant i sense motiu aparent, només cal humanitzar-les. Bolaño se’n surt prou bé i Rigola se’n aprofita. El text original està escrit en primera persona. La dramatúrgia intenta evitar que es converteixi en un monòleg i fa que algunes referències a tercers en el text original, acabin convertint-se en rèpliques. No sé si calia. Tot i així, no poden evitar (ni ho volen, per això posen micròfons davant dels actors) un protagonisme de la veu narrativa  en detriment de l’acció, que és pràcticament nul·la. Joan Carreras porta el pes de la funció, narrant de cap a peus el relat de Bolaño sense deixar-se una coma. A Andreu Benito li toca fer el paper d’espàrring, canviant de personatge quan toca i impostant la veu per marcar les diferencies. Tampoc sé si calia. Un thriller a les clavegueres, que manté la atenció del públic durant 55 minuts. El tàndem Rigola-Carreras torna a funcionar.  No se la perdin.