El President

Poques vegades podem dir que tots els elements que formen part d’una representació teatral són perfectes…. i aquesta és una d’elles. Les interpretacions dels dos principals protagonistes, són brutals i la direcció de Carme Portaceli ens ha deixat sense paraules….

Cap dels dos papers són “amables” per l’espectador, més aviat tot el contrari, perquè provoquen rebuig i fàstic a nivells insuportables…. però dins d’aquest rebuig, l’escriptor ha donat un paper més “humà”, per dir-ho d’alguna manera a la Presidenta interpretat per Rosa Renom ; Francesc Orella en realitat porta el pes més important de l’obra, però té la dissort d’interpretar-ho quan molts espectadors han començat a mirar el rellotge i a remoure’s a la seva cadira. Trenco una llança doncs per valorar el magnífic treball interpretatiu d’Orella.

Si voleu llegir tota la crònica.

 

 

Bernhard és un autor fort i dur i El president n’és una bona mostra. Dos personatges que han perdut els estreps i el senderi, que viuen cadascú dins el seu món, aliens a la realitat exterior, però que són la parella que governa el país, ens ensenyen la seva demència, pròpia d’una persona esquerdada de dalt a baix. La representació que fa Bernhard de l’alta política austríaca és la d’un matrimoni extravagant i rocambolesc. El president és una crítica ferotge i brutal al sistema polític i la corrupció a Àustria. És ben coneguda l’opinió que Bernhard tenia del seu país, va dir reiteradament que era una nació estúpida i brutal, una claveguera inculta que pretenia estendre la seva pestilència per tot Europa.

Els dos monòlegs són un tour de force per a cadascun dels actors. No és una obra a l’abast de qualsevol, sinó que calen un actor i una actriu de raça per encarar el repte bernhardià i sortir-ne airós. De Francesc Orella no cal dir-ne res que no sapiguem a hores d’ara: és un actor impressionant i molt versàtil capaç de posar-se a la pell de personatges molt diferents, que sempre infon autoritat i respecte perquè es fa completament seu cada rol que interpreta. És una bèstia del teatre. En canvi, Rosa Renom, que encara no té el reconeixement que es mereix, és una altra bèstia teatral. Interpreta magistralment una presidenta enèrgica, grotesca, astuta i exagerada, es llueix en el seu paper d’una manera anàloga a com ho fa Orella. Tots dos formen una parella presidencial magnífica.

Llegiu la crònica sencera

El president és una obra de teatre escrita per Thomas Bernhard l’any 1975; una tragicomèdia on podem veure les misèries i rareses de les altes esferes del poder. En aquesta obra podem apreciar el peculiar estil satíric, propi de la narrativa de Bernhard, sobre tot durant el monòleg, amb to irònic que fa la presidenta; utilitzant frases reiteratives i encadenades plenes de detalls minuciosos i obsessius. Frases que avancen i tornen enrere per tornar a dir el mateix. Gesticulacions absurdes davant d’un mirall, obsessions i paranoies, que mostren en la protagonista un punt de bogeria.

Francesc Orella i Rosa Renom interpreten als dos protagonistes principals ; el president i la presidenta, unes interpretacions  que ens han deixat impressionats. Dos monòlegs plens d’ironia; un text que no és gens fàcil i que es necessita d’un gran nivell interpretatiu  per poder-lo desenvolupar. La Rosa Renom ens ha interpretat d’una manera magistral  a una dona histèrica i dèspota plena de  tics i rareses, i en  Francesc Orella ens  interpreta a un home temible, dèspota, patètic i extravagant, un paper que ha sabut realitzar d’una manera espectacular. De la resta de personatges m’agradaria destacar a l’actiu Daniela Freixas que amb tan sols les seves rialles i la seva gestualitat,  fa una actuació extraordinària i del tot creïble i a la Montse Pérez en els seu paper de criada de la senyora presidenta, on  podem veure el poder i  l’abisme que hi ha entre els amos i els criats.

Si a unes interpretacions espectaculars i  a la magnífica direcció de la Carme Portacelli li sumem  la fantàstica escenografia de Paco Azorín, la il·luminació  de Maria Domènech i l’espai sonor de Jordi Collet , ens trobem davant d'un muntatge que ningú s'hauria de perdre.

Representant de la renovació teatral de la segona meitat del segle XX, l’austríac Thomas Bernhard va sacsejar consciències amb la seva ironia malsana i el seu pessimisme de moralista fastiguejat, englobat dins del moviment conegut com la “nova subjectivitat”, al que també pertany Peter Handke. A El President, Bernhard va afrontar el gènere de la farsa política carregant-lo d’humor negre i excessos propis del teatre de l’absurd de Ionesco. L’obra, dirigida aquest cop per Carme Portaceli, és, bàsicament, un seguit de monòlegs esperpèntics del president d’un Estat i la seva dona en un moment de crisi institucional on un atemptat dirigit contra ells ha posat fi a la vida del seu estimat gos i d’un coronel. Amb aquesta brillant excusa, a mig camí entre una dolorosa trivialitat i una profunditat existencial, el muntatge retrata el cinisme dels nuclis de poder des d’una visió cruelment obsessiva i dolorosament crítica. La ignorància i la soledat dels poderosos, sembla voler dir-nos l’autor, condueix la societat cap a la maldat, la violència i la bogeria. Tant Francesc Orella com Rosa Renom interpreten amb una vehemència genial aquesta parella incapaç de veure més enllà de les seves obcecacions. Cal dir, però, que es tracta d’un espectacle llarg, intens i de contingut feixuc. Afortunadament, la intensitat i el ritme juguen força a favor, ajudant l’espectador a sobreviure l’enfonsament ètic, humà i governamental que aquest matrimoni representa i que, avui dia, està més d’actualitat que mai.

Enfrontar-se a una obra de Thomas Bernhard requereix un esforç per part de tot l'equip artístic que hi participa -començant pel director i acabant per uns preparadíssims actors- però també requereix un esforç per part del públic. Aquest autor austríac, que renegava de ser-ho, sovint va escriure obres que són llargs monòlegs puntejats per les rèpliques de personatges molt secundaris, meres comparses que acompanyen al personatge o personatges centrals. El seu teatre és sec, dens i farcit de complexitats que, a simple vista, poden passar desapercebudes. Tot i així, les seves paraules no són en va, i els seus diàlegs no cauen en l'oblit de l'espectador, sinó que l'hipnotitzen amb un estrany magnetisme i unes repeticions que, amb l'actor adequat, poden esdevenir autèntics mantres.

A l'igual que ja li va passar a Lluís Homar amb L'home de teatre, dirigida per Xavier Albertí el 2005, Francesc Orella i Rosa Renom tenen aquí dues grans oportunitats per demostrar tota la tècnica i tota la saviesa teatral apresa durant anys. El primer apura tots els recursos que han fet d'ell un dels més grans del nostre teatre, però la segona executa una Presidenta que segurament quedarà a la retina dels espectadors per ser una de les performances més delirants i millor resoltes que s'hagin vist en anys en el TNC. I lligant aquestes grans interpretacions hi ha Carme Portacelli, en un dels seus millors treballs dels últims anys. Gràcies a una intel·ligent escenografia de Paco Azorín i una il·luminació tenebrosa de Maria Domènech aconsegueix crear un clima tan dens i tan pertorbador com el del text que es presenta. Un gran muntatge, al que cal anar preparat i disposat...

És una funció en dues parts. La primera amb la visió de la primera dama (una gran Rosa Renom com a protagonista) i l'altre amb el president (Francesc Orella).

S'ha de dir que la primera part és la més energètica. Amb Rosa Renom i Montse Perez. Tot i que la veu cantant és Rosa Renom, les repliques que Montse Perez realitza sense paraules, amb un treball gestual genial, són magnífiques.

Una segona part amb Francesc Orella com a protagonista, és la contrapartida del que ens ha explicat anteriorment la primera dama. Per mi, una mica més farragós..

Si vols veure la resta...

La primera immensa, la que es correspon a la primera dama (Rosa Renom) i la segona una mica fluixa, la que es correspon al president (Francesc Orella). Bernhard tira amb bala, com és el seu costum, en contra dels que s'han enquistat al poder, el seu pànic a l'anarquisme, la seva baixesa moral, l'autoritarisme i la deriva feixista. L'obra porta quasi quaranta anys a l'esquena i podria haver estat escrita la setmana passada. En cartell fins el 28 de desembre.

Llegiu-ne més.