El principito

El conte d'Antoine de Saint-Exupéry és una d'aquelles petites joies que cal llegir almenys un cop a la vida. Es tracta d'un conte que darrera la seva aparent senzillesa amaga una lliçó magistral de filosofia, gràcies a un encertadíssim joc de metàfores. Així doncs, com és d'imaginar, la seva traslació al llenguatge dramatúrgic no resulta ser una feina precisament fàcil. Per això, la proposta de la companyia Teatro de la Abadía resulta valenta d'entrada i suggerent pel que fa al desenvolupament de la història. Malgrat això, el tempo de la obra fa que aquesta s'encalli i resulti feixuga de presenciar. No obstant, es tracta d'una posada en escena encertada, que juga a crear sensacions a través de pocs recursos i amb la complicitat de la imaginació de l'espectador. Aquest és l'encert del creador d'aquesta versió, Roberto Ciulli, el qual agafa l'essència del conte original i l'adapta a un personatge en aparença ben diferent, però no en contingut. D'altra banda, cal destacar les interpretacions dels dos actors, que sustenten i defensen aquesta proposta amb rigor, tot aportant els silencis marcats per la direcció, que no sempre resulten encertats.

Parla l’il·lustre José Luis Gómez de la importància dels silencis a l’obra per donar temps a l’espectador “a pensar”. També parla de la importància del teatre a l’hora d’insuflar l’espectador amb alguna cosa que, un cop baixat el teló, perduri, deixi un pòsit, alguna cosa que el modifiqui i li proporcioni plaer, en alguna de les seves tesitures.

Dóna gust sentir-lo parlar i comparteixo la seva passió en quant a la teoria. Malauradament, no estic d’acord en que l’obra que ell protagonitza sigui contenidor d’aquest paradigma.

Més enllà d’això, em pregunto per què el seu Petit Príncep beu, s’enfada com ho fa o es mofa, en algun moment, del seu company d’escenari. No és el nucli d’aquest personatge la representació dels sentiments humans purs, la visió lúcida -la d’un nen- de l’essència humana? No és aquest personatge una idealització de l’home, sense la barreja d’emocions i contradiccions inevitables que tantes vegades ens fa equivocar i ferir i ferir-nos els uns als altres?

Un treball que deixa l’espectador, a banda d’avorrit, una mica descol·locat, venint d’on ve, tenint sobre la taula alguns dels ingredients més selectes del teatre espanyol.