El professor Bernhardi

Un autèntic dilema, gruixut, dels de debò. El doctor Bernhardi impedeix que el mossèn administri la extrema unció a una malalta terminal perquè la noia —18 anys, amb septicèmia deguda a un avortament il·legal fet a saber on— sota cures pal·liatives i en un estat eufòric, pensa que avui mateix tornarà a casa curada. El capellà, integrista, el denuncia i Benhardi, ... és jueu. Tot això en l'Àustria ultra catòlica antisemita de principis del XX. Magnífica adaptació de la peça de Schnitzler a càrrec d'Albertí que, prudentment, l'ha reduïda de cinc a tres hores. Bon càsting i bones interpretacions

Crítica completa » http://bit.ly/1WirNad

El professor Bernhardi és un drama publicat el 1912 del dramaturg vienès Arthur Schnitzler. Es va estrenar aquell mateix any al Kleines Theater de Berlín, donada la seva prohibició a Àustria, on no es va poder representar fins després de la Primera Guerra Mundial.

Es tracta d’un retrat de les debilitats morals de la societat vienesa d’aquella època, amb ressons autobiogràfics. Schnitzler va néixer en una família de metges jueus. La seva joventut va transcórrer entre la medicina i el teatre, cosa que queda del tot reflectida en aquesta obra. Una obra que ens parla de política i religió, tocant de ben a prop el tema de l’antisemitisme i el sionisme, i de l’hostilitat entre el judaisme i el cristianisme. On una qüestió de caràcter ètic (de la llibertat de la consciència), es converteix en una qüestió política.

-Xavier Albertí ha fet un treball de direcció extraordinari, aconseguint que tot funcionés a la perfecció. El professor Bernhardi és una obra llarga, més de cinc hores, que la dramaturga Lluïsa Cunillé, l’ha reduït a unes dues hores i mitja.

-El text és extraordinari, d’aquells en què necessites la màxima concentració per no perdre cap detall de què es diu i s’insinua durant tota la representació. Frases plenes d’ironia, d’altres amb doble sentit i d’altres realment contundents.

Tot comença amb una noia que jeu, greument malalta, a l’hospital. A causa de la medicació que se li ha administrat, es troba en un estat d’eufòria que fa que no sigui conscient de la gravetat de la seva situació. El capellà arriba per donar-li l’extremunció. El professor Bernhardi li demana que no entri i que la deixi morir feliç. Mentre cadascun d’ells discuteixen sobre els seus deures i les seves conviccions, la malalta mor. La decisió de Bernhardi (jueu), en un Estat cristià, és el desencadenant d’un seguit de fets que faran trontollar els estaments polítics i religiosos. Davant d’aquests fets, el grup del consell d’administració de l’hospital dimiteix. Curiosament aquest grup està format per tots els que tenen el poder: la noblesa (el príncep Konstantin i el princep Stixenstein), l’església (el bisbe Liebenberg), la banca (el director del banc Veith) i la política (el conseller àulic Winkler). S’inicia una investigació contra Bernhardi, al·legant que va ofendre i obstaculitzar la religió. Els seus propis companys (Dtor Ebenwald (principal instigador), Dtor Filitz, Dtor Schereimann, Dtor Adler i el Dtor Flint) van en contra seva i comença una cacera contra ell. Finalment és acusat i engarjolat durant dos mesos. Infàmies, calumnies i hipocresia. La falta d’escrúpols, es barreja amb odi i la covardia. Falsos testimonis. Interessos polítics. Tothom mira pels seus interessos: el ministeri, l’església, la noblesa, els metges, la premsa (diaris clericals, diaris lliberals), l'opinió del poble...

-L'escenografia de Lluc Castells i Jose Novoa l’he trobat del tot encertada, i fàcilment identificable on transcorre en cada moment l’acció; des del vestíbul de l’hospital l’Elisabethium, a la consulta del professor Bernhardi, la sala de reunions de l’hospital, el saló de la casa d’en Bernhardi i finalment a l'oficina del ministre.

-Només em queda dir-vos que les interpretacions han estat totes molt encertades, sobretot Lluís Homar en el paper del Dr. Bernhardi (professor de medicina interna idirector de l’Elisabethium) i Manel Barceló com a professor Dr. Flink (Ministre de cultura i educació) que fan una feina extraordinària.

-A part dels dos llargs diàlegs entre el professor Bernhardi i el professor Flink, que són del millor de la funció, és plena de frases molt contundents. Per posar alguns exemples:

“... els enemics cal acceptar-los tal com són i allà on te’ls trobes. Els meus amics els puc triar jo... per sort...” (Bernhardi)

“A mi la meva religió em recomana d’estimar també als qui m’odien” (el rector Franz), a la que Bernhardi contesta: “La meva, o potser el que en lloc de la religió s’amaga dins el meu pit, em mana que entengui també als qui no m’entenen”

“Si sempre féssim allò que és just, o encara més, si de cop un matí, sense pensar-hi més, comencéssim a fer allò que és just i ho continuéssim fent tot el dia, ens trobaríem a la presó abans de sopar” (Conceller Dr. Winkle)

La veritat és que si segueixo, no pararia.

A mi m'ha agradat força, així que us recomano d’anar-la a veure i si podeu també de llegir-vos el llibre, si més no, l’adaptació que en fa la Lluïsa Cunillé, de la traducció de Feliu Formosa. A mi em va enganxar.

La Sala Gran del TNC plena fins dalt. Forts aplaudiments del públic per agraït la gran feina que fan aquests catorze actorassos.

Gairebé dues setmanes després d'assistir a la roda de premsa, on es va presentar aquesta producció, els voltaires ens apropem de nou al TNC per poder-la gaudir; 13 actors i 1 actriu omplen la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb el text d’Arthur Schnitzler de la mà de Xavier Albertí. Un institut mèdic i el món polític interaccionen de tal forma que les decisions que es prenen en un afecten les decisions de l'altre.

Una gran urna de vidre presideix un escenari blanc i asèptic on passem de l'hospital a casa del professor o al despatx del ministre tan sols amb algun canvi de la taula i les cadires. El fum que de mica en mica omplirà l'urna vol representar la nimietat que ha iniciat tot el procès i ha provocat la caiguda del professor arrossegant amb ell el seu fill que també iniciava la seva carrera a la institució. La posada en escena equipa als personatges d’ordinador, mòbil i vestuari contemporani en un intent de mostrar que el que ens està explicant situat a la Viena del 1912 és totalment contemporani.

Grans interpretacions de tots els actors, amb l'encapçalament del gran Lluís Homar.

Aquest és l'enllaç de la nostra crònica sencera: http://wp.me/p19AHZ-gpN

Haig de començar advertint que El professor Bernhardi no és una obra fàcil ni un entreteniment de diumenge a la tarda. Es tracta d'una obra densa, llarga (dues hores i mitja, amb un entreacte de vint minuts), on la dialèctica i les idees sobre la justícia, la política i la religió es converteixen en la única acció dramàtica. Tot i així, també s'ha de reconèixer que l'hàbil direcció de Xavier Albertí l'ha convertida en un veritable plaer teatral, ja sigui per haver escollit un dels millors repartiments que recordo -El rei Lear, a part- o per haver mimat un espai escènic que, en altres mans i amb un pressupost més petit, hagués pogut resultar un desastre. Només cal mencionar, en aquest sentit, alguns petits capricis com el del piano mig ocult per la boira... Petits detalls que acaben per seduir.

L'obra d'Shnitzler, molt poc coneguda entre nosaltres i considerada per a alguns quasi d'irrepresentable, ens mostra una trama que recorda a la d'Un enemic del poble, però passada per la corrent germànica i més austera del teatre del segle XX. L'anècdota del principi, en la que un doctor no deixa donar l'extremunció a una moribunda, aviat ens porta a un problema de grans dimensions que va pujant de to escena a escena. En realitat, Scnhitzler va voler homenatjar al seu pare, que es va trobar en una situació similar quan dirigia la vienesa Allgemeine Poliklinic. La resolució del conflicte, però, agafa un altre camí ja que l'autor ja veia venir la tremenda situació política que canviaria Europa a principis de segle, i sobretot sospitava la manera com afectaria a la seva Àustria natal.

Albertí resol molt bé la difícil estructura de l'obra, muntada a partir de llargs diàlegs a dos que es van alternant amb escenes més corals. El to de la interpretació també és auster i sobri, però deixant llibertat perquè aflorin les característiques de cadascun dels actors. És cert que són de maneres de fer diferents, però el director aconsegueix acoblar-los en un muntatge que serà recordat per la seva elegància formal i el seu atreviment. De fet, a part de La Ronda, quantes obres d'Schnitzler heu vist representades a Barcelona?