El público

El text més personal de Lorca havia de caure en mans d'un director tan addicte al risc com Àlex Rigola per brillar com cal. Un tàndem d'autèntic luxe per a un text que parla des de l'interior de la ment del poeta i reflexiona sobre el públic. Però no el públic del teatre (que també) sinó el públic de les nostres vides, la societat que ens envolta. A El público veiem el Lorca més fràgil i alhora el més valent, el que vol viure d'acord amb el que sent i, alhora, sap que no podrà fer-ho mai.

Rigola transforma la sala gran del Nacional i la converteix en un escenari digne de David Lynch per transportar-nos a un terreny oníric i metafòric que deixa bellísimes imatges clavades al nostre cervell.

Feia molt de temps que un muntatge no m'impactava d'aquesta manera. Realment inoblidable.

Més informació a Somnis de teatre

Tot i que estem davant d'un text críptic i de corrent surrealista, està clar que Lorca volia parlar d'una nova forma de fer i entendre el teatre, així com d'una homosexualitat incompresa, soterrada i complexa. No hem d'oblidar que l'obra està escrita a Espanya a principis dels anys trenta, en un moment en que la homosexualitat era difícil de viure en un país masclista, excessivament tradicional i especialment homòfob. Precisament per la seva condició sexual, a més de per les seves idees polítiques, el poeta seria afusellat pocs anys després... Per tant, és fàcil d'entendre que tot es digui sense dir-se, que l'obra es mogui més pers idees i sensacions que no pas per arguments o per qualsevol de les regles aristotèliques. És cert que costa de seguir des de la paraula, però no tant des de de l'emoció i la comprensió abstracta.

Rigola ens ofereix una versió pertorbadora, en la que l'escenografia (Max Glaenzel) envaeix la platea i acosta a actors i espectadors. Partint d'una idea estètica que navega entre David Lynch i el cabaret, se'ns van introduint elements tenebrosos com els conillets gegants i ensangonats, els cavalls nus o les foses que porten a les catacumbes del teatre. I és que el teatre com a element metafòric funciona a les mil meravelles en el text lorquià, sobretot en l'escena final, on un encertadíssims Pep Tossar i un enigmàtic Juan Codina parlen de com el públic va envair la sala, de com fugien els actors, de com era de difícil escapar d'allà... Unes boniques imatges literàries que potser haguessin requerit algun reforç escènic, perquè a banda dels elements comentats hi trobo a faltar més moments d'impacte visual. L'obra de Lorca dóna per mil i una imatges, i potser aquí s'han conformat amb unes poques idees inicials que embolcallessin el conjunt. Sigui com sigui, val la pena acostar-se al TNC ja que es tracta d'una peça molt poc representada i d'un incalculable valor literari. Esperem que això doni ales als directors per a enfrontar-se de nou a l'endimoniat text, perquè El público dóna per moltes visions i innombrables lectures.

Ningú no ens havia dit que fos un text fàcil, però tampoc anàvem preparats per a la complexitat que ens vam trobar.

L'espai escènic de Max Glaenzel és realment espectacular; la sala gran s’ha convertit en el cap de Federico García Lorca i nosaltres hi entrem dins d'ell. Una enorme cortina de serrell platejada rodeja tota la sala i el fons de l'escenari, personatges amb la cara tapada ens mostren imatges i frases del poeta i un grup de música interpreta cançons de jazz.

Un text d’una gran bellesa poètica però que no ens arriba fàcilment, aquesta ambigüitat entre el que és real i el que és al·lucinació ens pertorba i ens perdem força sovint; hem de reconèixer però que el resultat de tot plegat és d'una gran bellesa, amb quadres escènics de gran plasticitat.

Si desitgeu llegir la nostra crònica sencera ho podeu fer en aquest enllaç https://t.co/WZYZP0gIhN del nostre Blog “Voltar i Voltar”

 

Perquè no m'ha interessat, he perdut l'atenció i no he plegat res. Penso que ningú ha fet res malament, ni director ni actors, però a mi no m'ha atrapat. La valoro en 3 (zona mitja) perquè no sóc capaç de valorar-la.

http://bit.ly/1QB8r0K

M’ha agradat molt la posada en escena i l’escenografia, les interpretacions han estat impecables, estèticament tot ha estat perfecta, però m’he perdut d’un bon començament. He intentat d’entendre alguna cosa i al final he acabat desconnectant. Finalment m'he rendit i he perdut tot l’interès. Se m’ha fet eterna, el senyor del meu costat no ha parava de mirar el rellotge. A la sortida comentaris dispars. De segur que les valoracions seran diverses, a mi no m’ha arribat.

Hauria d'haver-hi anat el dia del col·loqui, potser hagués entès alguna cosa.