La directora gallega Marta Pazos presenta amb la Comedia Nacional de Montevideo una de les tres peces de ‘teatre impossible’ de Federico García Lorca: El público. Una experiència poètica i vivencial avant la lettre.
Sinopsi
El público és com tirar-se per un tobogan i, en lloc d’acabar posant els peus a la sorra, fer-ho en tots aquells mons que hi ha per sota. T’hi pots trobar una ruïna romana, un mur d’arena, una universitat o el sepulcre de Julieta. És un viatge d’anada. Una abraçada al misteri. Un perdre’s per retrobar-se.
No integra en va la ‘trilogia impossible’ de García Lorca. És potent, onírica, inclassificable. De les més avantguardistes, personals i confessionals de García Lorca, segurament de les obres que plantegen un repte més gran tant als artistes com als espectadors.
Aquesta obra és una road trip a l’interior del cap de l’autor, que ens convida a submergir-nos en un mar de sensacions.
Escrita en una època que l’autor mateix es debatia entre el teatre més popular que l’havia portat a l’èxit i un teatre nou més compromès, profund, valent i veritable, El público el va portar a posicionar-se com a artista i com a persona. Mentre treballo en el muntatge, tota l’estona em ronda una pregunta: qui àmbit va obrir García Lorca amb El público?
El público no és una dramatúrgia d’allò que és cognitiu. És com llegir un text esotèric antic. García Lorca parla a l’inconscient. Crec que no està escrita perquè s’entengui, sinó perquè travessi el seu públic i parli a parts seves que ni tan sols coneix. Si travesses aquesta obra amb el cos, la claredat és meridiana.
Garcia Lorca era un mag. Ara farem màgia.
