El somni d'una nit d'estiu

La producció d’El somni d’una nit d’estiu del TNC, dirigida per Joan Ollé, destaca en primer lloc per una escenografia esplendorosa, preciosa i màgica. És una obra coral, sense cap protagonista singular, i amb diverses trames que s’encreuen. El resultat és un mosaic molt divertit i gens bigarrat.

En aquesta ocasió hem gaudit del luxe de veure un conjunt de grans actors com ara Mercè Arànega, Xicu Masó, Joan Anguera o Enric Majó en papers importants però curts, que han brodat com una filigrana. La trama més reeixida i la que resulta més divertida és la dels còmics que representen l’obra sobre Píram i Tisbe, perquè és quan veiem a escena actors de raça com Anguera, Masó, Oriol Tramvia, Xavier Soler i Eduard Muntada. També és de justícia lloar la Titània de Mercè Arànega, paper que interpreta tocada per la màgia i l’elegància que la reina de les fades requereix. Al seu costat, l’Oberon de Lluís Marco queda un pèl discret. Qui em va sorprendre molt gratament va ser Pau Viñals, que va fer un Puck immens, ple de gràcia, de lascívia i de malícia, un ésser mig demoníac amb un maquillatge fantàstic que es movia com un acròbata i que amb la seva veu dolça i mel·líflua hauria pogut convèncer qui fos de qualsevol bajanada. Va ser un Puck genial.

Ara bé, va haver-hi un punt més gris: Clàudia Benito, Albert Prat, Laura Pujolàs i Guillem Motos, els quatre joves, van resultar mediocres, amb poca gràcia, artificiosos i un pèl sobreactuats, i el seu tros es va fer avorrit i una mica pesat. Però si en aquest muntatge tan espectacularment bonic i màgic hi hem de trobar un inconvenient gros, no és altre que el so. Els micros —donem per fet que a la sala gran del TNC en calen— no estaven ben col·locats i el so va ser deficient moltes estones: les veus no se sentien prou nítidament o sonaven massa llunyanes. Si l’amplificació es fa perquè el so sigui òptim, de què serveix si acaba no sent-ho?

Llegeix la crònica sencera

Aquesta producció està molt treballada i el resultat és realment molt bo, especialment en la seva preciosista posada en escena, força espectacular en el que respecta a la seva escenografia, il·luminació, vestuari i so.

Molt positiu la música en directe i també, l’estudi que s’ha realitzat amb el moviment d’actors, que cada vegada el sé valorar més, en una producció d’aquestes característiques.

Pel que respecte a les interpretacions del fotiment d’actors, inqüestionable la seva gran qualitat; un treball coral a un nivell excel·lent, en el que destaquen les primeres figures que tots ja coneixem i dels que no faré esment per què crec que tots els coneixeu prou. L’única referència que voldria destacar és el treball de l’actor Pau Vinyals, que interpreta el paper de Puck el “follet màgic“, que ens ofereix una demostració d’agilitat, alegria desbordant e interpretació brutals.

Per llegir tota la crónica cliqueu aqui.

Ens trobem davant d’una comèdia romàntica, on hi ha una  part real  i una part imaginària. Quatre històries que comencen separades i a l’hora paral·leles i que al final de l’obra s’uneixen. La part real és la  que  relata les històries sentimentals dels personatges Teseu i Hipòlita; Lisandre, Hèrmia, Demetri i Helena, i la part imaginària es la història entre Oberon i Titània.

Un conte on  hi ha fades i follets. Precisament és un follet, en Puck, qui enreda la història d'Hèrmia, Lisandre, Helena i Demetri. Un personatge que interpreta en Pau Viñals d’una manera espectacular, podria fins i tot dir que és de les millors representacions que he vist fins ara d’ell. Els altres dos personatges a destacar del món de la fantasia són Titània, la reina de les fades, un  personatge  amb poders que  interpreta la Mercè Aránega i l’Oberon, el rei dels esperits nocturns, interpretat per Lluís Marco. Dues interpretacions per treure’s el barret. D’alguns dels personatges que trobem dins del món real, cal destacar les actuacions d’en Guillem Motos, en Xiscu Massó, la Laura Pujolàs i l’Enric Major, tots magnífics  en els seus respectius papers.

Aquesta obra vol reflectir que la vida és un somni el qual està ple de cegesa, imaginació i realitat ,on els temes principals  són tres :  l’amor (l’amor dels pares, l’amor no correspost, l’amor adolescent, l’amor obsessiu ,...)  ,la societat (on hi ha diferents estaments, com el rei, noblesa, artesans, indigents.; estaments i classes del món real, i fins i tot del món imaginari )  i la família ( conflictes entre pares i fills, dues visions diferents de la vida ,la dels adults i la dels joves). També  trobem  elements mitològics (una barreja de la  mitologia nòrdica, grega i  la clàssica ) , elements  simbòlics  com en el cas de la lluna i una crítica al món del teatre (en aquella època, es considerava que la professió d'actor no tenia futur).

Pel que fa a l’escenografia de Sebastià Brossa, el vestuari de Miriam Compte, la il·luminació de Lionel Spycher i la Carectrització de Nuria Llunell són espectaculars !!!

L’única cosa que fa que no puntuï aquest espectacle  amb cinc manetes és que se’m va fer un pel lenta en alguns moments i la necessitat  d’un descans durant la representació ; per la resta és una obra Imprescindible !!!.

El somni d’una nit d’estiu és un muntatge ideal per introduïr-se a l’afició pel teatre.

La comèdia més lúcida de William Shakespeare és la més alegre i familiar de totes les seves obres. Fer teatre familiar és un dels gèneres teatrals més complicats però dels més agraïts. Joan Ollé, director del muntatge no volia fer un somni sinó, un malson d’una nit d’amor. Afortunadament, no ha pogut crear aquest malson fosc. Sí que hi ha crueltat implícita en les relacions personals dels personatges. La violència, tant física com verbal, és present en el muntatge. Però, el text és tan poètic que una altra vegada la llum ha tornat a guanyar la foscor.

 

Si parlem d’un Shakespeare, hem de parlar dels actors. I en especial, els artesans d’aquesta nit d’estiu. Aquest grup encapçalat per un Xicu Masó en estat de gràcia, porten el pes còmic de la trama. Part important en aquest text perquè el castell de naips del conjunt no caigui. També, cal destacar el Puck que ens regala l’actor Pau Vinyals. És una combinació explosiva del clàssic follet “torracullons” i el malvat Joker, enemic de Batman. Barreja estranya, i hipnòtica, al mateix temps.

 

El somni d’una nit d’estiu no és un malson sobre l’amor com diu el seu director, són dues hores de màgia. I què és la màgia sinó fer real l’impossible.

Però ja sabeu: “Ombres com som, si us hem ofès hi posareu remei com res, pensant que us heu endormiscat quan l’irreal us ha sobtat, que tot aquest assumpte inútil no ha estat sinó un somni inconsútil…”.

L’excés de prudència pot arribar a ser un defecte gairebé tan perillós de cara a la posada en escena d’un clàssic com la irreverència gratuïta o una comprensió massa superficial del text. El mateix Joan Ollé ha reconegut que no ha tractat gaire amb Shakespeare “pel respecte” que li té i és, precisament, per aquest motiu que aquesta versió d’El somni d’una nit d’estiu no acaba de brillar. El muntatge ho teniu tot per arribar a l’excel·lència: un nombrós grup de magnífics actors i actrius, música en directe, una escenografia espectacular, una estètica ben treballada... I bé, en certa manera, el conjunt funciona; sobretot, pel que respecta a la vessant màgica de l’espectacle. Malauradament, el resultat és correcte en termes general però poc arriscat i massa acadèmic. Per molts segles que hagin passat, l’obra continua sent una comèdia i, per tant, ha de continuar fent riure. El director ha de ser capaç d’explotar el sentit de la diversió inherent al text, però Ollé s’ha mostrat tímid, en aquest sentit. Només el grup d’artesans assoleixen el nivell de comicitat apropiat juntament amb l’actor Pau Viñals: meravellosament inspirat en el paper de Puck, el follet. Per tant, li falta festivitat i alegria, i aprofitar la modernitat de la peça (que ha quedat, certament, diluïda en el seu to cerimoniós). Per dir-ho d’alguna manera, Ollé comprèn l’obra i ho demostra, però no gossa arribar a les seves entranyes: la brutalitat animal de l’ésser humà, l’eròtic joc de miralls i la vehemència del desig més instintiu. En canvi, aquesta mateixa cautela el porta a construir una inquietant atmosfera certament molt aconseguida i interessant que seria el marc perfecte per fer aflorar el costat fosc i juganer de l’erotisme si, en aquest cas, internament el resultat estigués a l’altura.

Dues de les obres de Shakespeare que més m'agraden són les que tenen a veure amb la fantasia. Una d'elles és La tempestat i l'altra la que ara ens ocupa... M'agraden, sobretot, perquè en elles l'autor esdevé més lliure que de costum i parla amb molta més claredat de temes que en altres obres es veien acotats per les convencions del moment. Es diu, fins i tot, que en El somni d'una nit d'estiu hi ha moltes referències personals i d'altres que apunten a personatges reals de l'època, ja que no cal oblidar que l'obra es va representar per primer cop en el marc de la celebració d'un casament. També hi ha molts símbols eròtics i moltes situacions que parlen de la llibertat d'elecció amorosa -i també sexual- dels personatges. Tot i així, amb els anys les representacions d'aquesta peça s'han centrat més en el caràcter fantàstic, i tal com deia el crític teatral Jan Kott l'obra s'ha convertit "en una mena de conte dels germans Grimm".

Què ha passat, doncs, en el muntatge d'Ollé? S'ha aconseguit trencar aquesta mena d'infantilització de la peça? S'ha tret a la llum el rerefons obscur i tèrbol d'El Somni? Crec que la intenció hi era i que la lectura del director i de l'adaptador han anat cap a aquesta direcció, però també penso que no ho han aconseguit del tot. El conjunt resulta fred, asèptic, amb uns actors que reciten més que actuen i amb unes escenes oníriques -les del bosc- que no acaben de fer lluir les baixes passions i la confusió realitat-ficció dels personatges. Només Pau Viñals -en l'agraït paper de Puck- i Xicu Masó -brillant en la seva peculiar comicitat- semblen haver entès el to de la peça. Una peça, per cert, que ja gaudia d'una traducció/adaptació excepcional feta per Josep Maria de Sagarra, sens dubte molt superior a la que ara se'ns ofereix.

Recomanable, doncs, per a aquells que vulguin gaudir d'un muntatge megalòman, espectacular i grandiós... ja que l'escenògraf Sebastià Brosa aprofita tots els recursos i possibilitats del TNC per oferir dues hores de màgia. No recomanable, en canvi, pels que vulguin trobar la profunditat i la subtilesa que amaguen les paraules de Shakespeare, en una de les seves obres més belles i suggerents.