El temps i els Conway

John Boynton Priestley, dramaturg anglès del segle XX, tenia una habilitat especial per tractar les interioritats de les famílies amb totes les seves fortaleses i febleses i també sabia despullar amb cruesa els rancors, les desigualtats i a la vegada realçar el sentiment de pertinença familiar. En el mateix context li agradava desvetllar secrets en forma de thriller com ho va fer a “An inspector calls”,  sempre en ambients de grups familiars benestants anglesos. Priestley va participar a la primera guerra mundial. La seva ideologia d’esquerres es manifesta en moltes de les seves obres. El temps i els Conway se situa al l’any 1919 en el si d’una família adinerada de Yorkshire que rep un fill que torna de la  guerra.

El més espectacular de l’obra és el muntatge escènic de Castells i Planas i els equips tècnics del TNC. D’un acte a l’altre, l’escenari es plega, desplega, apareix, puja o  s’arrossega. La percepció no lineal del temps de Priestley és present en tota l’obra i l’escenari col·labora amb aquest joc del temps. En aquest anar i tornar del passat al present i al revés, la música de Manu Guix és un element unificador. Un altre tema present en la ment de l’autor són els somnis premonitoris que es manifesten en una de les filles, Bàrbara Roig, l’escriptora, atrapada també en el vertigen del pas del temps.

Carme Portaceli ha fet ressorgir aquest clàssic anglès amb la traducció  impecable de Joan Sellent.

Amb un planter d’actors i actrius meravellós, Àngel Llàcer dirigeix aquesta obra i els fa brillar amb la seva llum pròpia ja que cada paper sembla fet a mida per a cada un dels personatges. Destaca la magnífica interpretació de Marcia Cisteró, la mare feliç de tenir els fills junts, satisfeta de la seva posició, orgullosa, poderosa però a la vegada venjativa, cruel. És la mare que tot ho veu però amb la seva visió personal afavoreix les desigualtats i els conflictes. Albert Triola és l’advocat elegant, tan contingut que no s’atreveix a ser feliç. Mar Ulldemolins destaca per la seva magnífica interpretació de la filla treballadora, rebel i socialista. Júlia Truyol és la imatge del desengany, Roser Vilajosana té el difícil paper de la nena petita juganera, Ferran Vilajosana ens sorprèn amb un solo de piano, Carles Roig és el fill consentit. Els dos altres fills són Biel Duran i Julia Bonjoch. Un conjunt impecable i una obra que recordarem.

Curiosament aquest muntatge d’El temps i els Conway comença amb l’escenari buit. I dic curiosament perquè aviat veurem com tot es transforma per oferir-nos una versió sumptuosa, espectacular, amb els seus excessos i algunes petites ombres però amb una posada en escena majestuosa, quasi de musical de gran format. És l’embolcall adequat per a aquesta peça? Es perd la intimitat d’algunes escenes entre tanta parafernàlia? És encertada la decisió de fer l’obra seguida, sense cap descans, encara que excedeixi de les dues hores? Bé, intentarem buscar algunes respostes... encara que siguin subjectives i particulars.

Aprofitar tots els recursos que ofereix la Sala Gran del TNC és gairebé obligatori, si l’obra i l’ocasió ho requereixen. Crec que el decorat de Marc Salicrú –gairebé un protagonista més de la funció- compleix perfectament quan es tracta de mostrar el pas del temps i les transicions entre escena i escena. El que ja és més discutible és aquell saló enorme i luxós, més propi d’una família aristocràtica que d’una família benestant de Newlingham a principis del segle XX. A moments sembla que estiguem en una novel·la de Jane Austen i en d’altres perduts per algun saló amagat del Palau de Buckingham. Escessiu i no sé si massa coherent, però això sí... tremendament eficaç i vistós.

Una altra pega del saló gegantí, amb galeria de quadres i parets entapissades a joc amb les cadires, és que les escenes més íntimes entre pocs personatges es perden entre tanta opulència. Per sort, el segon acte –el més dramàtic- permet que això es reverteixi gràcies a una reducció de l’espai, almenys visualment. Un repte més, doncs, per a uns actors que a part dels seus personatges també han de lluitat amb una escenografia que no sempre els hi va a favor.

La direcció d’Àngel Llàcer és vitalista i efervescent, com ja li hem vist en altres muntatges. En el primer acte crec que hi ha un excés d’energia que potser ho imposta massa tot, però en el segon i el tercer ho redreça tot cap al drama o la comèdia més nostàlgica. El resultat és una funció que entra pels ulls, que enamorarà a aquells que no en sabien res ni havien vist versions anteriors, i que aconseguirà un èxit important per al TNC. Del repartiment, que compleix amb correcció i que sembla remar en la mateixa direcció, destaquen sobretot Marcia Cisteró, Mar Ulldemolins i Biel Duran... sense oblidar una Júlia Truyol que aprofita al màxim totes les seves escenes.