El testamento de María

Estava clar, d’ençà que es va anunciar el projecte i coneixent la més recent trajectòria teatral de Blanca Portillo, que El testamento de María seria un vehicle d’absolut lluïment d’aquesta actriu ja situada entre els talents més grans del moment. El que no sabíem del cert era si el text aportaria un punt de vista diferent sobre la figura de la Verge Maria o es limitaria a exposar els aspectes més dogmàtics de la història sagrada amb la mare de Jesús com a veu narradora. Afortunadament, no tan sols s’han complert les expectatives pel que fa a l’audaç interpretació de Portillo (vehement, tècnicament impecable i honestament colpidora), sinó que el monòleg escrit per Colm Tóibín ha resultat sorprenent, poètic i ric en matisos. La Maria de l’obra és una dona de camp senzilla, de carn i ossos, que qüestiona els miracles del seu fill, no entén la seva comesa divina i viu amb un dolor insuportable la seva pèrdua. La direcció d’Agustí Villaronga és encertada en el recorregut emocional de la protagonista tot i que abusa de les accions, en molts casos innecessàries o banals. En qualsevol cas, la proposta suposa una obertura molt interessant del ventall d’interpretacions de l’evangeli cristià des de la mirada d’una Maria que mai se’ns havia mostrat tan real i propera.

La protagonista d’aquesta obra no és la ni Verge Maria ni la Mare de Déu, sinó tan sols una camperola pobra de Judea, mare d’un fill que amb el pas dels anys ha anat agafant aires de grandesa i que ella ha hagut de veure morir cruelment. Colm Tóibín dibuixa una Maria completament terrenal, amb sentiments humans com l’amor, la ira, el desig i el menyspreu. Per damunt de tot, és una dona que estima el seu fill i el seu marit, el qual considera, naturalment, pare del noi. És una dona mundana i pràctica que no vol saber res de la transcendència ni del fum que venen els profetes que l’envolten, inclòs el seu fill.

El testamento de María és el retrat naturalista d’una mare plena de dolor i de ràbia per la mort del seu fill. No és la Mare de Déu; només és una mare a qui han assassinat el fill. Com a personatge, és una heroïna tràgica que s’acosta molt més a una Antígona que a una Verge Maria impassible i pusil·lànime.

El text és impressionant i té una gran profunditat filosòfica. Però el treball de Blanca Portillo, dirigida per Agustí Villaronga, és encomiable. Fa una Maria molt natural, gens afectada, amanerada o grandiloqüent. És formalment continguda, però sota aquesta contenció s’hi amaga una gran força expressiva i interpretativa que esclata al final. Només una gran actriu com ella pot fer un paper tan complex com aquest. A l’acabament de l’obra, l’ovació va ser unànime, amb el públic dempeus.

L’evangeli segons Colm Tóibín és el més real de tots, no perquè retrati la veritat, que ningú no sap, sinó perquè ens mostra Maria com una dona de carn i ossos, amb sentiments, que es nega rotundament a ser còmplice d’una religió incomprensible que li ha arrabassat el fill.

Llegeix la crònica sencera

Sempre és un luxe poder veure actuar a l’actriu Blanca Portillo i no ha estat menys en aquesta ocasió. Avui hem pogut gaudir d’una interpretació realment extraordinària on ens ha transmès d’una manera magistral el dolor immens d’una mare davant la mort del seu fill. Una visió des del punt de vista més íntim del ser humà, el del dolor e incomprensió davant d’una mort injustificada; una mort  per la salvació del món? No era la verge Maria qui ens parla, sinó una mare dolguda i rabiosa, on sentiments i emocions es manifesten en el seu estat més pur.

Amb El testamento de María hem gaudit d’un text realment fantàstic de Colm Tóibín. Molt bona direcció de l’Agustí Villaronga (que debuta com a director teatral).La  interpretació de la Blanca Portillo a dos pams del públic, és brutal, fins i tot hem pogut veure la expressió de dolor en la seva cara i els ulls plens de llàgrimes. L’escenografia  i posada en escena de Frederic Amat, espectacular!!! Una  habitació  amb una gran prestatgeria, que durant l’espectacle sorprendrà per la seva multi funcionalitat. Pel que fa a la il·luminació és  del tot encertada i molt efectiva, donant el punt de llum íntim i càlid , just i necessari, dins de l’espai fosc de l’escenografia.

No us ho penseu, és una obra del tot imprescindible!!!

La Maria de Colm Tóibín és una dona torturada pel remordiment i cansada de veure al seu fill com un heroi que feia miracles. Des de la incredulitat i la incomprensió, Maria recrea passatges prou coneguts de la vida de Jesús, com les noces de Canà, la resurrecció de Llàtzer o el dia de la crucifixió. Es tracta d'un text interessant i ben escrit, amb un punt d'irreverència tan ben calculada que finalment no acaba molestant a ningú. De fet, arribats a un cert punt de la funció no crec que als espectadors els molesti veure a la Verge resant a una deessa pagana o posant constantment en dubte als autors dels evangelis.

El que està clar és que un personatge tan potent necessitava a una actriu igual de potent, i en aquest sentit Blanca Portillo hi encaixa com anell al dit. Tal com diu Agustí Villaronga al programa de mà, "l'obra acaba essent de l'actriu"... i el cert és que no s'equivoca gens. Portillo sap molt bé com dominar l'escena amb la seva sola presència, amb un gest o amb una dicció perfecta i molt ben modulada. Ja ens ho va demostrar a La vida es sueño, però amb la seva Maria ens acaba de constatar que és una de les millors actrius del moment. És cert que els excessius -i fins i tot absurds- moviments escènics que se li obliguen a fer durant tota l'obra entorpeixen una mica la seva creació... però, sigui com sigui, val la pena pujar a Montjuïc per passar una vetllada teatral del millor nivell.

La proposta de EL TESTAMENTO DE MARIA, basat en el text escrit per l’irlandès Colm Tóibín i adaptat per Agustí Villaronga, certament no és “mes del mateix”, perquè intenta donar una versió més humana (diuen alguns, pagana) dels fets de la vida i mort de Jesús, el profeta que és admès inclús per l’Islam; però, aquí per sort rau la diferència…. es tracta de la visió de la seva mare, Maria, una dona normal (que no verge), una camperola que a l’hora de la veritat, te por, fins i tot de l’actitud del seu fill al qual no acaba d’entendre i que fins i tot arriba a fugir del calvari, terroritzada, per tal d’intentar salvar la seva pròpia vida.

La resta de la meva opinió.