El zoo de vidre

El Zoo de Vidre és una de les obres més emblemàtiques de Tennesse Williams, a més de les més personals en estar inspirada parcialment en la seva pròpia biografia. Es tracta d’un drama quotidià, on els somnis, els records i els anhels dels personatges entren en constant conflicte amb la realitat que els envolta. La construcció dels personatges és possiblement un dels principals valors de l'obra, mostrant uns éssers frustrats però que es neguen a perdre l'esperança, cosa que ens fa empatitzar amb ells i amb la seva lluita des del primer moment.

L'autor va idear aquesta obra com una proposta expressionista, tractant d'allunyar-se del realisme, va assegurar que era una obra composada de records fragmentaris. És per això que la directora Martina Cabanas Collell decideix començar la seva adaptació com si fos un assaig teatral. El protagonista, que també és narrador, interpretat per un gran Roger Torns, ens dona la benvinguda al teatre i assenyala que estem en un assaig mentre la resta de personatges arriben o s'estiren en escena.

Al llarg de l'obra Torns també manipula les llums o les projeccions en directe, mentre alterna el seu rol de narrador, de personatge i d’actor, entrant i sortint de l’espai diegètic al principi. Aquest recurs teatral resulta de gran interès i genera la sensació que aquesta vegada veurem alguna cosa més que una representació clàssica del Zoo de vidre. Tanmateix, i desafortunadament, la idea només queda apuntada a l'inici i no es torna a recuperar, tancant la peça com una obra de teatre a l'ús.

Encara que no compleixi del tot amb la promesa, la feina de les interpretacions és remarcable, així com la il·luminació i la posada en escena. Per això, malgrat les expectatives incomplertes, és una bona oportunitat per a veure en escena un dels grans clàssics de l'autor nord-americà.

Fer el que s’espera o deixar-se emportar pel desig i la passió? Conformar-se i desenvolupar un paper ja marcat o sortir-se del camí? Tantes preguntes que acaben formant el futur d’una persona i el destí de les seves relacions. I mai se sap si s’encerta amb la decisió... fins que és massa tard.

En aquesta versió del clàssic de Tennessee Williams, Martina Cabanas presenta una adaptació amb un to força diferent. L’inici no és l’esperat, amb els personatges ja enmig de la batalla, sinó que se’ns presenta com el possible assaig de la representació de l’obra. El director de l’obra, que serà el narrador a escena, introdueix al públic en allò que veurà i dona pas als i a les intèrprets. I de cop l’escena es troba amb una família dels Estats Units que pateix les conseqüències del crac del 29.

El text va desgranant els anhels i les preocupacions dels personatges sense pretensions, simplement els exposa en veu alta per contextualitzar a l’espectadora en la realitat en què viuen. Àgil i amb ritme, la narració és natural, tot i que en algun punt, hi ha moments en què caldria una rebaixa de la intensitat dels personatges per acabar-ho de fer real. En aquests moments, no acaba de quedar clar si és la intenció de la direcció per mostrar que en realitat s’està veient l’assaig d’una representació o no.

Laura Conejero, com la mare lluitadora, omple tot l’escenari amb la seva passió i entrega. De la mateixa manera, Roger Torns encaixa a la perfecció amb el paper de narrador i fill canviant de perfil i d’actitud cada cop que és necessari.

És una proposta interessant i entretinguda, que explora un text molt acurat al retrat de l’època. Tot i això, no queda clar si aquesta versió “d’assaig” acaba de funcionar. Una eina narrativa que al principi és molt present, però que al final s’oblida i sembla que mai hagi estat present, deixant sense cloure la producció de manera rodona.

Quan Josep Maria Pou va dirigir la seva versió de l’obra de Williams –concretament, l’any 2014- ja vaig comentar que aquesta era una de les peces més delicades i belles de l’autor nord-americà. Una peça que no ha envellit tant com altres de les seves, i que sobreviu al pas del temps per ser un petit drama domèstic, quotidià, amb personatges que entenem i comprenem des de la seva primera aparició. Evidentment, segueix essent una obra supeditada a un marc temporal, a una època concreta, ja que si no algunes actituds dels personatges no es podrien entendre de la mateixa manera. Això pot restar interès a alguns espectadors, però si et deixes emportar pel que senten els personatges tot resulta molt més fàcil.

No sé si per aquesta tossuderia de voler acostar sempre els clàssics al moment actual, el muntatge de Martina Cabanes comença com un assaig a temps real. Al poc d’entrar a platea ja veiem a actors que escalfen i recol·loquen part del mobiliari, que no són més que peces soltes i trossejades del que un dia pot arribar a ser una escenografia completa. Apareixen després els actors que falten, algun busca el text que es va deixar el dia anterior, fan preguntes sobre l’assaig –suposem que assaig general- que han de fer a continuació, es preparen... i finalment comencen. Aquesta idea, que en un principi aporta quatre dades sobre Tennessee Williams i el context de l’estrena de l’obra, sembla que ens conduirà cap a un camí nou i inexplorat fins ara en les representacions d’El zoo de vidre. Però no... no acaba sent així. Un cop comença la funció la idea s’oblida, i exceptuant la recol·locació manual d’algun focus tot segueix els cànons habituals. No sabem si hauria estat millor o pitjor explorar el tema de l’assaig, però no entenc llavors el perquè d’un inici que promet el que després no serà...

Centrant-nos ja en la funció en si, cal dir que Cabanes posa tot el valor en les interpretacions i en els petits detalls. Aquesta és, sens dubte, una obra de petits detalls. En aquest sentit, cobren importància totes les escenes a la llum de les espelmes i tot el que té a veure amb les fràgils i metafòriques figuretes de vidre. Laura Conejero desplega tots els recursos que ja li coneixem i ens brinda una Amanda que juga a fer d’actriu sofisticada; una Amanda amb un regust de diva vinguda a menys. Clara Moraleda crea una Laura delicada i tendra, però potser una mica massa exagerada a nivell gestual. Roger Torns fa un Tom prou creïble, mentre que a David Anguera potser li falten anys o una mica més d'experiència perquè connectem del tot amb Jim O’Connor, un personatge curt però complex i determinant en aquesta història.

Crec que malgrat alguns petits desajustos, aquesta versió conserva la màgia de Williams. Només per això ja val la pena rememorar o descobrir un text que apareix per la nostra cartellera molt de tant en tant.