Els criminals

La justícia hauria de ser igual per a totes les persones, però se sap des de temps immemorials que no és real del tot. Sempre hi ha poders i certes situacions -històriques, econòmiques, polítiques- que “ajuden” a tòrcer la balança cap a uns resultats gens imparcials. Per tant, moltes vegades el que realment es pregunta la gent és, hi ha una justícia justa o només es tracta que no t’agafin?

Jordi Prat i Coll agafa aquest text de Ferdinand Bruckner que, dividit en tres actes, mostra al públic tres estaments diferents. Un reguitzell de personatges que viuen al mateix edifici, però que tenen vides totalment oposades, cometen alguns delictes dels quals seran jutjats per un tribunal i el poder polític i social. Entra en joc, doncs, l’ús i l’abús de poder de les administracions, se li pot posar un límit?

Per començar, és una obra que no deixa indiferent a ningú. És tota una experiència, entretinguda i potent, que s’ha de pair amb el pas dels dies. És un muntatge frenètic, apoteòsic i estimulant. Com un autèntic vodevil -a l’estil 13, Rue del Percebe-, la quantitat de personatges que es presenten son únics en quant a que representen unes personalitats totalment diferents les unes de les altres. Aquesta riquesa contribueix a un text caòtic i molt divertit, però al mateix temps provoca que alguns dels papers quedin com simples testimonis de la resta de relat, oblidant-los o deixant-los en un pla difuminat.

Els tres segments de la narració són intensos i estan ben equilibrats entre ells -delictes, judici, vida posterior a les sentències-, tot i que s’allarguen massa en cadascun d’ells. El text podria retallar-se en certs punts i, fins i tot, prescindir d’alguns personatges circumstancials, per fer el relat més rítmic i més lleuger. Les mateixes reflexions sobre la justícia i el poder es podrien desenvolupar sense tanta parafernàlia dialèctica. Un exemple d’aquesta sobre explicació es troba al final del judici amb la conversa entre el jutge i l’advocada defensora.

L’escenografia és, sens dubte, una meravella en les seves tres representacions. Laura Clos (Closca) construeix tres mons diferents de manera clara i potent, amb els colors i els elements imprescindibles per elaborar un context ideal per a tota la producció. El vestuari d’Albert Pascual, la il·luminació de Ganecha Gil, el so de Damien Bazin i la direcció musical i composició de Dani Espasa acaben d’arrodonir un espectacle molt visual que provoca a tots els sentits de l’espectadora i la deixa encantada amb tot allò que veu.

El repartiment coral fa la seva funció, amb un Joan Carreras desfermat que sorprèn i agrada a parts iguals.

És tot el conjunt allò que fa que aquesta producció sigui un espectacle amb totes les lletres, amb algun entrebanc pel camí, però magnificent i atrevit, donant una bufada d’aire diferent al teatre. Una dramatúrgia viva i provocativa.

Theodor Tagger, de pare jueu i mare francesa inicia la seva carrera amb el pseudònim de Ferdinand Bruckner. Nascut a Sofia, considerat com austríac, va emigrar a Paris a l’any 1933. Els criminals (Die verbrecher) es va estrenar a Barcelona al Teatre Romea al 1931 amb traducció catalana de Josep Millàs-Raurell. Al 2009 es va representar al Lliure una altra obra de Bruckner, La malaltia (El mal de la joventut), muntatge de Les Antonietes i dirigida per Juan Carlos Martel.
Bruckner, coetani de Beckett, va ser considerat com un renovador del teatre: des del punt de vista escènic, pels seus escenaris simultanis i, des del punt de vista psicològic, pel tractament d’uns personatges realistes. Els criminals va significar una gran renovació formal pel tractament original de la tècnica de muntatge escènic.
I és això el que més crida l’atenció de l’obra: el muntatge. L’escenografia de Laura Clos s’aixeca directament sobre set espais d’una casa de tres pisos. Són els escenaris simultanis, segell de Bruckner. Les accions es van desenvolupant paral·lelament obrint i tancant el llum de cada escena sense que hi hagi una situació de nexe entre elles. Un dels espais va destinat als músics que són el fil d’unió dels tres actes: Jordi Cornudella al piano, Jordi Santanach al clarinet/saxòfon i Dick Them al contrabaix.

En una Alemanya d’entre guerres amb greus dificultats econòmiques, el creixement del sentiment nacional i de la dreta nazi semblava inevitable. A Els Criminals, els personatges viuen en una misèria que intenten amagar, sobreviure com poden refugiant-se en la passió, el sexe o el que ells creuen que és amor. Tots ells són caricatures de la desgràcia. La idea del suïcidi sobrevola pel damunt d’ells com una possible sortida al seu sofriment. La por també hi és present, la por al rebuig d‘una identitat sexual no acceptada, la por a no poder fer-se càrrec d’un fill, la por a que es descobreixi la ruïna, la por a l’abandó. Els diners és el tema de fons de totes les escenes i la causa principal dels delictes comesos. Bruckner ens intenta dir que els delictes que es cometen són per desesperació i que aquells que els cometen no són criminals. Amb dificultats econòmiques, rebuig social o abandonament tots podem ser delinqüents.

El judici, escena central de l’obra, és on el director es comença a permetre llicencies que culminen a la tercera part. La dramatúrgia de Jordi Prat i Coll introdueix la participació del públic amb el que omple la Sala del Jutjat i dona realisme a l’obra. Per treure tensió al judici, el director introdueix aspectes còmics que fins i tot són grotescos.
El diàleg entre el president del tribunal i la defensa resumeix el sentit de l’obra. És la relació entre delicte i càstig. Els tribunals imparteixen una justícia rígida que han escrit els legisladors però que és deshumanitzada “On és la relació entre delicte i condemna si la interpretació de la llei pot donar resultats tan diferents? Quina es l’essència del dret?” Aquest discurs seriós contrasta amb el to burlesc i satíric de tot el judici.

La tercera part de l’obra és la que més s’allunya de la posada en escena original. Es posa de relleu la faceta tràgica de Bruckner i un futur que dibuixa incert i angoixant.

Cal destacar també la feina de tots els i les intèrprets, que assumeixen les propostes arriscades del director i se les fan seves, jugant a tensar la corda quan cal, sense por a l'extravagància i a l'absurd.

El teatre públic té l’obligació de portar a les nostres escenes, autors de casa nostra, autors de països el teatre dels quals es absolutament desconegut per nosaltres com ha fet enguany Carme Portacelli amb el teatre Libanès i també de rescatar de l’oblit autors com Ferdinand Bruckner, que va ser molt popular a la seva època però molt poc conegut a casa nostra.

El teatre públic té també l’obligació de contractar directors innovadors, trencadors, transgressors amb propostes valentes i sorprenents com aquesta.

Els autors europeus que estaven a l’avantguarda abans de la segona guerra mundial no són fàcils de recuperar actualment. Eren avançats en aquells moments i ara resulten, en alguns casos, una mica desfasats o desubicats. Jo crec que és bo representar-los, recuperar-los com s’ha fet amb Bruckner (El mal de la joventut també es va adaptar el 2021 en el Lliure) i veure quins punts en comú tenen amb el moment actual que viu Europa. El problema, i aquí rau la polèmica d’algunes versions, és el to o la forma que cal utilitzar per veure’ls amb els ulls d’avui en dia. S’hi val tot? Aguanten aquests textos qualsevol tipus de posada en escena? Queda deslegitimat el seu discurs amb segons quines propostes?

No sé si aquesta versió d’Els criminals donarà resposta a les preguntes anteriors, però el que sí està clar és que l’adaptació i direcció de Jordi Prat i Coll ha corregut riscos i ha apostat per resolucions impensables en una altra època. L’obra té tres parts diferenciades, que aquí tenen també tres tons completament diferents. La primera, que s’ubica en el bloc de pisos on passa tot, potser és la que més s’acosta a la proposta original i més realista dels anys trenta... però a la segona veiem que domina el to de paròdia o fins i tot de farsa, aconseguint que els judicis acabin semblant-se a una pantomima. La tercera i última part s’ubica en un cabaret imaginari i agafa un to entre festiu i decadent, per acabar amb una escena final –collita pròpia de Prat i Coll- que us deixarà clavats a la cadira.

Crec que la proposta del TNC, sobretot gràcies a la última part, s’acaba entenent i és fàcil d’assimilar amb el missatge desesperançador que ja hi havia en Bruckner. Ara bé, la barreja d’estils proposats pel director desconcerta, i en algun cas hi ha detalls –el “toma Moreno” o la marcianada final- que fins i tot ens poden allunyar del que realment importa. De totes maneres, m’ha preocupat més que el repartiment fos tan irregular i que els caps de cartell –Maria Rodríguez, Joan Carreras o Lluís Soler- destaquessin tant per sobre de la resta. Crec que el muntatge presenta un problema d’articulació i de mesura que crea un important desequilibri. Això sí, es sustenta en una luxosa i poderosa posada en escena que torna a posar de relleu els recursos de la Sala Gran, i sobretot la gran feina de vestuari (Albert Pascual), escenografia (Laura Clos).i il·luminació (Ganecha Gil).

Vaig anar a una prèvia de l'obra Els criminals de Ferdinand Bruckner que s'estrenava al TNC en una versió de Jordi Prat i Coll.

Ferdinand Bruckner va deixar escrites algunes informacions de com volia que es representés la història d'Els criminals, algunes idees de la música que podia acompanyar l'espectacle o referències a artistes i estils que podien servir per a la posada en escena. Part d'aquest material ha servit d'inspiració a l'equip artístic en tot el disseny de l'espectacle.

Malauradament vaig marxar a la mitja part. No vaig connectar gens amb la proposta tan avantguardista d'en Jordi Prat. Em sap greu perquè tot el que li he vist fins ara m'ha agradat molt.

De totes maneres haig de dir que la posada en escena la vaig trobar sensacional. L'escenografia de Laura Clos (Closca) em va agradar molt.

La música en directe també és una de les coses que més em va agradar d'aquest muntatge. Un trio de jazz en directe.

Pel què fa a la interpretació, tot i que tot l'equip d'actors és extraordinari, no he entrat gens amb algunes de les interpretacions que fan alguns actors dels seus personatges. En l'àmbit interpretatiu, he trobat molta desigualtat entre els actors. La vocalització i interpretació d'alguns d'ells no ha sigut bona. Literalment, a alguns d'ells no se'ls sentia ni entenia.

Pot ser que el cansament acumulat no m'hagi deixat veure més enllà de la veritable essència d'aquest muntatge. Llàstima.